L’atur. És evident que la raresa està instal·lada entre nosaltres quan l’atur resulta familiar fins al punt de considerar que aquesta bogeria, que és un fet que forma part de la nostra societat, és una cosa normal.
Donem per fet que ha d’haver atur irremediablement i, encara que albirem la tragèdia que produeix, no li prenem del tot el seu pes i continuem considerant que és un mal amb el qual cal viure.
No hi ha pràcticament alertes socials. Ha d’haver atur. Sembla que els sindicats ni s’immuten; els polítics, a la seua i a les famílies que els toca, a buscar com alleugerir-se´n. De tant en tant ens sobresaltem perquè l´atur es dispara, però ahí estaran les ONGs per a fer de cataplasma i subsidiar l’amargor amb una mica de beneficiència.
Al nostre país patim un atur estructural, perquè dins del sistema en el qual la nostra societat està instal·lada hem acceptat ser subsidiaris de serveis i dependre d’aquells països industrialitzats i tecnològics. No hem pujat al tren productiu sinó que hem acceptat quedar-nos a ser zona d’esplai, per la qual cosa en tot moment estem oberts a oferir descans saludable mentre els altres preferisquen els nostres serveis i vulguen gastar amb nosaltres.
A nivell de país sembla que ho tenim assumit i respecte a la nostra Comunitat Valenciana no volem ser menys i romanem, governe qui governe, atents a allò que Madrid diga. A la Comunitat Valenciana sembla que ens hem fet submisos i acceptem recollir “les engrunes” que arriben del poder central vivint una quantia d´atur per damunt de la mitjana del país i pel que fa als joves d’entre 20 a 25 anys una taxa d’atur una miqueta superior a un terç de la població.
He dit que l’atur que vivim és estructural, no depén del color polític que governe; però sí que caldrà apuntar que tot l’arc polític sembla que, fatalistament dona per fet que no pot ser d’una altra manera; de manera que el focus d’interés en les seues polítiques no és lluitar contra les estructures viciades.
Patim molt d´abandonament escolars i la nostra formació professional viu una forta desafecció amb les nostres unitats empresarials, que no estan responent a les necessitats i a la demanda exigida.
I si aquesta situació de l’atur és un problema seriós a nivell social i familiar no és menys greu el mal que produeix en l’estructura personal dels individus que el pateixen.
El treball ens aporta la possibilitat d’un nivell econòmic en rebre una remuneració pels serveis prestats; però més important, fins i tot, que els diners és el benestar que ens proporciona i l´ajuda que ens presta per al manteniment d’un equilibri al nostre estat anímic.
Algunes persones o institucions s’han posicionat criticant el sou mínim vital aprovat en aquests dies pel govern, argumentant que podrà servir per a crear ganduls i aprofitats que no voldran treballar. Segurament no estan considerant que el treball no és satisfactori quan ens proporciona solament uns euros per a sobreviure sinó quan ens permet ser artífex de la pròpia construcció personal i col·laboradors en la construcció de la societat; i eixe aspecte no el supleixen els diners ni cap subsidi; per això, quan això ocorre és perquè estem danyats, quan hem perdut el sentit i el reconeixement de les nostres capacitats que no ens el dona viure per a treballar sinó treballar per a viure. I ací apunta el mal psicològic que va produint aquest sistema.
Esperàvem que la crisi actual fera esmenar-se al neoliberalisme imperant, però sembla que s’ha produït tot el contrari, s’ha fet més fort abocant-nos a valorar molt més el fet de tindre que l’ésser i, amb això, augmentant l’estigma del treball com a càstig necessari per a sobreviure en compte d’alimentar la consideració de ser vist com a lloc de dignificació i engrandiment de l’ésser humà, fent-nos sentir cocreadors.
Però, malgrat totes eixes desviacions intencionades que indueixen a voler confondre subsistència amb treball, continuem pensant que és insubstituïble per a poder projectar-nos com a responsables i subjectes del nostre present i constructors del nostre futur.
La persona que pateix l’atur va caient en un defalliment que l´aïlla, li fa ser insegur de si mateix i li crea sentiments de culpabilitat.
Els joves no ixen de la casa dels pares, canvien la seua visió de futur i deixen de “volar”, sent candidats a frustracions i creixement d’ansietat. I no menys tràgica és la situació dels més adults que viuen l’angoixa de no saber com continuar mantenint la família construïda.
Si important és crear treball estable i productiu per a anar eixint del sistema estructural que propicia l’atur, urgeix atendre la salut dels qui han de cuidar-se per a estar en condicions d´aprofitar les oportunitats que puguen crear-se.
Les persones que pateixen l’atur es troben mal, són propenses a dolors estomacals, els costa agafar la son o aconseguir un descans reparador, pateixen contractures musculars, arriben a trepitjar la seua pròpia autoestima i amb l’augment de l’ansietat els venen pensaments negatius, s’incapaciten per a fer front a la situació i a l’aclaparament que els produeix. Aquest estat anímic afavoreix l’agressivitat, l’esgotament i molta tensió física.
Sempre hi haurà inconscients que pensen que es viu bé “posant la mà”, vivint de la caritat o d’alguna ajuda; o també és cert que hi haurà els qui es creguen “llestos” perquè s’aprofiten de la bona voluntat dels qui pateixen per veure’ls sense futur.
Això mateix ja és un signe d’alteració psicològica on l’estructura personal està tocada i la consciència humana malalta.
Caldrà estar atents al mal psicològic que porta la situació d’atur en les persones que el pateixen, perquè va incapacitant fins al punt de no poder respondre a cap possible oferta de treball.
Els trastorns mentals i psicosomàtics que implica l´atur són molt seriosos en deteriorar tant l’escala de valors com la construcció d’objectius.
L’ésser humà creix en equilibri quan les seues facultats poden desenvolupar-se en harmonia, i poden sentir-se part de la construcció de la vida i poden gaudir de les seues aportacions per al benestar social, emocional, familiar i personal.
Aquests dies hem patit què és el que ocorre quan saturem els serveis d’atenció, per la qual cosa és urgent estar atents a aquesta situació d’atur que s’acosta per a no continuar creant generacions malaltes, marcades per la frustració i per la incapacitat per a desenvolupar les grans facultats que gaudim els humans.
De seguir amb la nostra situació d´atur estarem construint una societat malalta, sense il·lusió per formar-se ni fe en un futur.
No és gens estrany el percentatge de psicotròpics, de benzodiacipines i d’ansiolítics que s’estan dispensant a les farmàcies ni tampoc que hi haja més esperança en la sort que en l’esforç.
Per a quan polítiques realistes, efectives i compromeses per a combatre l’atur?
Una vegada més, no tanquem els ulls, mirem la nostra realitat i reaccionem.