En temps de confinament, el sistema polític i el sistema expert han sigut els actors principals de la cohesió a través de mesures impositives exigides per la gravetat del virus amb corona; l’entrada en la nova o en l´antiga normalitat, requereix la incorporació activa dels actors econòmics -empreses i sindicats- com a productors de riquesa i de treball, i dels actors morals -mitjans de comunicació, art, literatura i confessions religioses- com a creadors de conviccions i responsabilitats.
De la mateixa manera que l’holocaust va unificar la consciència ètica de la humanitat al segle XX, la pandèmia sanitària està en condicions de fer que la humanitat compartisca alguns valors, conviccions i responsabilitats al segle XXI.
Com ha de reconvertir-se l’univers catòlic per a encoratjar la fe, l’esperança i la caritat en la situació de postpandèmia? Existeixen algunes pistes d´enlairament: el Papa Francesc proposa un “pla per a ressuscitar”, la qual cosa només s’entén des del supòsit que allò que és mort pot ser vivificat. La diòcesi de València ha establit “disposicions que concreten les mesures de prevenció per a la celebració del culte públic en els temples de la diòcesi” (26-06-20), signada per l’Arquebisbe de València. El punt de partida de les disposicions diocesanes és la fi de l’Estat d’Alarma i el punt d’arribada és la denúncia al Constitucional per atemptat a la llibertat religiosa i de culte.
Curiosament en les disposicions diocesanes, la realitat de la pandèmia sanitària és substituïda per la definició que l’Estat fa d’ella i una vegada suplantada la pandèmia per l’Estat d’Alarma s’imposa la perspectiva jurídica i es redueix a aplicar les normes sanitàries i a defensar la llibertat religiosa, suposadament vulnerada. La pista d’enlairament és tan estreta i insuficient que ens inhabilita per a col·laborar en la construcció ètica de la humanitat.
Eixir de l’Estat d’Alarma no significa, en absolut, superar la pandèmia ni entrar en la normalitat; significa únicament que es necessiten altres eines, a més de la jurídica, per a la prevenció, la incidència i les conseqüències del virus. Persisteix, doncs, el risc del contagi, però ja no s’afronta a través del confinament ni de lleis d’excepció sinó amb la crida a la responsabilitat individual i col·lectiva. Sociològicament assistim a la transformació de les amenaces en forma de perills, a les amenaces en forma de riscos. Mentre els perills són amenaces localitzades i concretes, que poden escometre´s mitjançant el confinament en habitatges i espais tancats, els riscos estan residenciats en les maneres de viure i en les pràctiques socials. Els perills es combaten amb institucions fortes -a més perills més policies, més exèrcits ensinistrats, més coerció-; els riscos, per contra, s’afronten amb la transformació de la consciència moral i de la responsabilitat pública. – a més riscos més responsabilitat individual, més vigilància cívica-. Un exemple ens ajudarà a comprendre l’abast d’aquesta transformació. Quan els accidents de trànsit es localitzen en una corba perillosa, la resposta se li confia a la policia de trànsit al començament del lloc perillós i la Creu Roja a l’eixida de la corba. Si els accidents es produeixen en qualsevol lloc, fins i tot en la línia recta, demanden un altre tipus de resposta ja que l’accident depén de la situació del conductor, del seu estat anímic, dels seus cansaments, de la conservació de les carreteres, i de la consciència cívica dels conductors. Aquesta metamorfosi s’observa diàriament quan davant un accident de trànsit es diu mimèticament “Com és possible, si ací no hi ha cap perill!”.I mentrestant els accidents es multipliquen exponencialment. Aquest canvi de perills en riscos no demana tant lleis i institucions fortes com actors morals, que sàpien popularitzar la consciència cívica i la responsabilitat personal i col·lectiva.
La fi de l’Estat d’Alarma significa el final del comandament únic, del confinament obligat, de les policies i dels exèrcits, de les normes autoritàries, i el començament de la persuasió, del compromís cívic, de la responsabilitat personal, de la implicació familiar i veïnal, de l’arrelament en el territori. És l’hora, doncs, de les agències morals, dels humanismes i de les espiritualitats.
Per aquesta raó, considere radicalment insuficient la pista d’enlairament que s’ha establit en la diòcesi valenciana amb les disposicions i discutible l’enfocament : l’argument que finalitzat l’estat d’alarma ningú pot prohibir el culte a l’aire lliure ni les processons, ignora l’existència inqüestionable del risc evitable. Més aviat el missatge és un altre: “Ja no necessitem prohibicions estatals per a prohibir-nos el culte i les processons a l’aire lliure, ens basta saber que, d’aquesta manera, col·laborarem evitant riscos innecessaris i en la promoció de la salut pública com a valor!”
Dels actors morals s’espera l’exemplaritat davant el poder destructiu del virus. En lloc de denunciar al Consell, per presumpta inconstitucionalitat, en prohibir/desaconsellar el culte i les processons a l’aire lliure, hauríem de sentir-nos convocats a promoure la responsabilitat personal, social i política. Una exhortació eclesiàstica hauria de contribuir al fet que la nostra vida siga més digna, col·laborativa, gojosa, conscient. La seua contribució no està en l’òrbita del dret, que crea obligacions exigibles davant la justícia penal, sinó en el terreny de l’ètica, que crea motivacions i solidaritats lliurement triades. Si el dret crea obligacions, l’ètica promou l’exemplaritat. No es conforma amb els mínims de justícia sinó que proposa els màxims de dignitat. Mentre el dret fa exigents davant els altres -amb major èmfasi si es tracta d’un govern d’un signe progressista-, l’exemplaritat ens fa indulgents i col·laboratius. L’exemplaritat no necessita de lleis ni requereix obediències sinó que li basta aspirar al màxim de col·laboració en favor de la salut pública i en defensa de la vida. Els greuges no venen per considerar-se desigualment tractats amb bars i discoteques, sinó per no tindre suficient exemplaritat per a contagiar les bones pràctiques.
9 juliol 2020