Honori Pasqual és membre del Grup Cristià del Dissabte.
La monarquia borbònica ha gaudit d’un estat de gràcia i de simpatia des de la reintroducció a la forma de l’Estat espanyol. Els mitjans de comunicació, sense gairebé cap excepció, han contribuït a percebre la monarquia com un regal de la història. Tant l’esquerra oficial com la dreta han apostat sense recança a favor d’ella, sense reparar en la manca de consistència democràtica d’aquesta institució.
Perquè de fet, l’origen de la monarquia “juancarlista” no n’és altre que la victòria militar del 18 de juliol. Per molt que ens sobte, això es desprén de la fórmula que Juan Carlos, el 1969 llig públicament per acceptar el càrrec que li dona Franco: “rep de la seua excel·lència el Cap d’Estat i generalíssim Franco la legitimitat política sorgida el 18 de juliol de 1936, enmig de tant de patiment, trist però necessari, perquè la nostra pàtria recupere novament el seu destí.” Quan mor Franco i accedeix al tron, des del record emocionat a Franco, jura “defensar els principis fonamentals del Movimiento.”
D’aleshores ençà, malgrat les sospites de les malifetes de tota mena comeses pel rei Juan Carlos I, el suport a la seua figura no s’afeblia. Han estat els darrers escàndols, i sobretot les informacions que la premsa europea destil·lava en termes de corrupció financera, els que han obert els ulls a la ciutadania espanyola. La fugida, organitzada subreptíciament pel govern més progressista possible, ha estat la guinda que confirma palesament les sospites de corrupció.
El fugitiu rei emèrit ha recalat en un país dictatorial, els Emirats Àrabs Units, que no té tractat d’extradició a Suïssa, la fiscalia del qual investiga les trames financeres il·legals del rei, i, a més a més, s’allotja en l’hotel d’Abu Dabi més car i luxós del món. Una burla pròpia de la nissaga borbònica.
A hores d’ara, tenint en compte les dues referències (l’origen i la corrupció) resulta inacceptable i indecent mantenir la monarquia com a forma d’Estat. El relat bonista consistent en afirmar que Felip VI no és el mateix que el seu pare, no deixa de ser un circumloqui ingenu per salvar la monarquia de la seua alternativa republicana. Quelcom semblant a fer abstracció de la “casa reial” i entropessar dues vegades en la mateixa pedra.
Cal fer net. En una situació greu, com l’empobriment de grans masses de la població, la precarietat laboral, la degradació de la sanitat pública, l’accelerat augment del deute públic (ço és, fer pagar a les generacions futures els nostres desajustos), entre d’altres causes, requereix institucions públiques modèliques i exemplars èticament. Cosa que evidentment no s’adiu en la primera institució de l’Estat espanyol.
La toxicitat monàrquica també va contaminar aleshores la Constitució del 78. La correlació de forces desiguals, les pressions dels poders fàctics (entre d’ells el de la monarquia), la manca d’alternatives o de coratge polític, barrejat d’interessos personals, van gestar una constitució que servia per eixir del pas, no pas per solucionar els conflictes covats al llarg de la història.
Urgeix, per tant, legitimar democràticament la forma d’estat i mamprendre la posada al dia de la constitució que aborde les qüestions pendents: garantir l’estat del benestar mitjançant polítiques fiscals progressives, promoure una societat laica sense complexos ni hipoteques, reconèixer el dret democràtic d’autodeterminació, igualtat sense privilegis de les quatre llengües (català, gallec, castellà i èuscar), i explicitar i fomentar el deler per la justícia ecològica, la pau internacional i la superació del masclisme i del patriarcat.
Sempre és el moment oportú per millorar i cercar una societat justa que garantesca la bona convivència i la pervivència envers el futur, més que més quan les sentències de la justícia europea estan constantment humiliant les d’Espanya, quan tenim presos i exiliats polítics que malmeten la qualitat democràtica i quan el sistema ja no s’aguanta i està a punt de fer implosió.
Sense precipitacions però en un horitzó no superior a quatre anys hauríem d’abordar els desajustos constitucionals i democràtics que la realitat demanda. Com va dir el pensador Joan Fuster: ara o mai.