La mentalitat liberal està tan arrelada a la nostra manera de viure que acceptem, amb tota normalitat, deixar de pensar en els altres i que cadascú es resolga la vida. En cap cas, fer propis els problemes d´altres; que cadascú mire com resoldre els seus problemes, no s´ha d´auxiliar cap persona; oblida´t, ahí no se t´ha perdut res.
L´Evangeli segons Lluc relata un cas on els deixebles de Jesús veuen que moltes persones estan al ras, està fent-se de nit i sense menjar als sarrons, i tenen la reacció de dir a Jesús: “Despatxa la gent i que vagen als pobles i a les cases del voltant per trobar allotjament i menjar” (Lc. 9,12)
Així es considera que és el progrés: “Salve´s qui puga”. Però la resposta de Jesús és molt evident que es desmarca del liberalisme: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos” (Lc. 9,13).
Quan la necessitat brolla al nostre voltant sorgeixen totes les justificacions possibles, per no fer pròpies les situacions apressants: “Només tenim cinc pans i dos peixos” (Lc. 9,13b). No podem, no tenim, eixa és la resposta que s´imposa. Però en Jesús no troba comprensió eixe plantejament. No, no val passar el problema a uns altres, cal fer-lo propi i des del poc o res que es dispose emprar-ho per a viure en comunió i no en egoisme. No caben justificacions ni quedar-nos mirant-nos a nosaltres mateixos i desatenent als altres com si la seua “sort” no fora amb nosaltres. No, cal abandonar eixa mentalitat, per més ficada que estiga en els nostres ambients.
En aquests moments tots els mals són vistos com a conseqüència del COVID 19, traïdorenc i criminal que ha envaït els nostres espais i ens té acovardits.
Però, és veritat que això és així?
Des que tinc ús de raó conec famílies pobres a les portes de Càritas esperant que, del seguiment de l’Evangeli, els aconseguisquen algunes engrunes amb què omplir l’estómac.
A la casa dels meus avis i dels meus pares vaig aprendre a tindre consideració envers els pobres i vaig aprendre que, malgrat l’escassetat viscuda a la casa, hi ha qui disposa de menys recursos que un i hem de viure amb les mans esteses.
Quan anàvem al camp a recollir la collita, el meu avi m’ensenyava a deixar fruit en el camp, a no traure’l tot, perquè uns altres puguen passar, després de realitzada la collita i “espigolar”, puguen trobar fruit per emportar-se´l a les seues cases.
A la botiga de roba dels meus pares aprenia a no abusar dels qui acudien a adquirir el vestit que necessitaven i quan els preus, posats per les mateixes marques comercials, eren d’usura, no acceptar-los, encara que la marca comercial cridara l’atenció o amenaçara a no proporcionar-te més el producte considerant, que d’eixa manera, estaves desacreditant el seu nom.
Al mateix temps que rebia a casa eixa educació anava plantejant-me per què el comportament de les autoritats no es mostrava en aquesta línia i seguisc fent-me la pregunta ara que vivim un moviment social que reclama la defensa d´allò que és públic exigint una salut pública, una educació pública, serveis públics, però ¿ no ha de ser també responsabilitat pública pensar en els que menys tenen i carregar amb la responsabilitat de donar menjar al famolenc, donar posada al sense sostre, de vestir al nu? ¿ Aquests queden fora de la responsabilitat dels ajuntaments o de l’Estat?
S’ha apostat per una societat de serveis públics, però, potser, amb la mentalitat i la consideració que una part d’eixos serveis públics recaiguen sobre les ONGs, això és, organitzacions no guvernamentals, de manera que quan s’estiga necessitat s’acudisca a Càritas o que els mateixos serveis socials et deriven a les ONGs.
Tots sabem que un Estat no arriba a cobrir totes les necessitats dels ciutadans, però no hauria d´acceptar-se que els pressupostos es facen sense tindre en compte les necessitats més urgents i reals de la ciutadania, en deixar la partida social en defensa dels pobres i més postergats bastant disminuïda per a la realitat que s’hauria d’atendre.
Des d’antic la caritat s’ha fet present allà on l’Estat no ha arribat i ha de continuar sent així; però sense oblits per part de l’Estat i sense deixar de mirar als ulls als més desfavorits, sense tranquil·litzaconciències i sense ignorar la situació real d’aquestes persones; i tot això amb reconeixement i respecte.
El treball que fa Càritas i que fan les ONGs deixa en evidència a l’Estat en allò que hauria d’atendre i no ho fa, deixant en mans d’aquestes organitzacions la responsabilitat, la qual cosa no és responsable, perquè mai pot justificar-se la suplència de l’Estat i menys quan l’Estat institucionalitza aquests serveis com si d’ell vingueren.
La nostra societat ha anat avançant en el reclam de justícia i no caritat, però només s’instal·la la justícia quan es treballa per a impedir que hi haja marginats, ignorats o desatesos, posant-los en les prioritats de l’Estat, no podent les autoritats viure alienes.
La preocupació és urgent i caldrà esforçar-se per repartir els recursos segons prioritats i urgències, per la qual cosa potser caldria revisar partides dels pressupostos generals de l’Estat perquè els últims de la societat tinguen presència.
El nostre sistema ho deixa tot en mans dels partits polítics que són els qui es presenten a les eleccions amb llistes tancades i potser caldria revisar per què no deixar veu a la ciutadania perquè mostre el seu parer en la distribució proposada pels governs. Hi ha societat que sent constantment la veu dels ciutadans, per què no demanar que la nostra siga més transparent i puguem decidir a quines partides preferim que vagen els nostres impostos? ¿Suposaria algun esglai? De vegades em fa l´efecte que ens tracten com si no tinguérem criteri i això no és molt digne ni molt democràtic que diguem.