Per tot arreu es troba desconcert i, a més, en totes les institucions.
A nivell d´Església trobem corrupció al Vaticà, delictes flagrans que pareix que no són prou com per a posar ja “pates amunt” els dicasteris i passar a entonar el “mea culpa”; el crèdit de l´Església per terra. El cardenal Rouco fent de les d´ell: manifassejant nomenaments de bisbes amb la complicitat d´altre cardenal a Roma, com si foren cromos on aquest sí i aquest no. Per què? segurament perquè aquells que salten la comba de la cordada pròpia, sí, i els qui no estan dispostos a saltar eixa comba, no. I, on és l´Esperit Sant? Potser que engabiat. També açò mateix passa als diferents bisbats on els diferents equips de govern solen ser monocolor sense representar les distintes possibles lectures de l´Evangeli que conviuen a la diòcesi.
A nivell polític la corrupció no és menys i l´escàndol és excel·lent. Es confon poder per democràcia i es juga a quntitats, a estadìstiques, a aritmètica; no cal ètica, ni sinceritat, ni eficàcia, ni bé comú; sols aritmètica i si perquè done el número màgic cal fer estorsionisme, caldrà posar-se en forma i mentrestant callar, marcar el pas i a viure.
L´Església, procurant mantenir l´incens perquè puge cap al cel sense adonar-se que al s. XIX el món obrer hi abandonà la seua pertinença; al s. XX fou el món intel·lectual i de la cultura, i ara el món jove. I no hi ha una reacció clara i decidida si no és mantenir l´única lectura marcada pel sector beneït i privilegiat.
I la política amb “tocata marcial”, creant pilotassa i fent-nos creure que podem parlar i expressar-nos lliurement (encara ressonen les paraules d´Alfonso Guerra: “El que se mueva no sale en la foto”). Açò, per als que volen viure del pot, els fa pànic, els posa nerviosos i els fa molt obedients.
¿I els ideals? ¿I l´Evangeli? Com a carta de presentació, valen, encara que els fets mostren l´interés real: imposar, sometre, acallar.
Avui el descrèdit de la política i de l´Església és més que evident i caldrà treballar per una reconversió eclesial i democràtica, per adreçar el rumb de la vida pública i de l´Església i poder escapar de l´abisme.
La ciudatania i la comunitat eclesial la formen persones adultes amb capacitat per a decidir i no per a ser manipulades i utilitzades. Per què no deixar que la ciudatania parle respecte al sou de parlamentaris, alcaldes i autoritats? Per què no deixar que la ciudatania expresse si accepta les pensions dels parlamentaris? Per què no deixar que la ciudatania puga decidir on van els tributs? Avui acceptem empadronar, però no, després no són admesos al sistema i deixem que visquen al carrer. En aquest moment, quan el deute al nostre Estat és de 120% del PIB, parlem obertament qui pagarà?
És moment de reconversió, de replantejar el funcionament dels nostres estament polítics i eclesials i buscar junts més ètica per a combatre injustícies i adoctrinaments.