PÀTRIA, PAU I JUSTÍCIA

Javier Almela Hijalva és membre del Grup cristià del dissabte

Pàtria, pau i justícia

Tres paraules clàssiques, boniques, que no sempre es conjuguen correctament. Tres paraules massa sovint pervertides per interessos particulars de qui les diu:

· la pàtria entesa com a superiorat sobre altres pobles o postergació dels forasters;

· la pau entesa com l’absència de conflicte visible, encara que siga producte de la por;

· la justícia entesa com el sistema juridicolegal que assegura la continuïtat d’una organització social que afavorix tan sols una part minoritària de la població.

Diumenge passat, al monestir de Sta. Maria del Puig, eixes tres paraules van ser conjugades de forma ben distinta:

· la pàtria com a reconeixement del lloc des del qual treballem per un món millor, també pels pobles distints al nostre.

· la pau que és fruit de la justícia quan aquesta respon a les necessitats de tots.

És així com el Centre Pare Tosca. Amics de l’Oratori fa ja un grapat d’anys celebra el 9 d’octubre de 1238. És una festa gran, però no perquè el rei Jaume va guanyar aquell dia un nou regne sinó perquè enceta la vida d’un nou poble, el poble que som. Si cascú de nosaltres celebra l’aniversari del propi naixement com a persona humana, del naixement del nostre ADN físic, ¿com no festejar igualment el naixement de la cultura a la qual obrim els ulls i de la qual hem rebut el nostre ADN espiritual, els valors que conformen la visió del món que ens envolta?

De fet, la història ens mostra, sense cap dubte, que és la cultura i no la biologia la que dona la potencialitat d’una persona o d’un poble.

Ara bé, la pàtria no és res sense les persones que hi habiten, sense la seua consciència de ser una comunitat. I una comunitat no és res sense l’ajuda mútua que fa que el seus membres tinguen una vida cada volta més rica, materialment i espiritual.

Participant en la Missa per la Pàtria, la Pau i la Justícia vaig gaudir la bellesa de la litúrgia quan es fa acuradament i sense presses, amb la ressonància d’oracions, cants i ritus arrelats en segles de fe cristiana.

Vaig gaudir, no cal dir-ho, d’un entorn, l’església del monestir, on la nostra història viu embolcada per una arquitectura i unes obres d’art que poques esglésies valencianes poden mostrar amb tanta autenticitat.

I vaig gaudir també del sentit ecumènic que és consubstancial al Centre Pare Tosca. Amics de l’Oratori i que li fa no oblidar-se mai de convidar a representants d’altres esglésies cristianes, com el Consell Evangèlic de la Comunitat Valenciana i l’Església Espanyola Reformada Episcopal.

Donar gràcies a Déu per tot el que ens dona, incloent-hi el ser valencians; recordar amb agraïment i pregar pels qui ens han precedit; suplicar Déu per l’enteniment entre tots els pobles i per la pau del món. Heus ací l’objecte de la Missa per la Pàtria.

La pàtria… Recorde que, fa mesos, una alta autoritat del govern d’Espanya, parlant en televisió de la necessitat d’acceptar de bon grat la legítima idiosincràsia de les nacionalitats històriques, va citar Catalunya, el País Basc, Aragó, Galícia i (sic) Andalusia .

¿Com anava a recordar-se d’un poble tan antic com el nostre (vora huit segles) si els seus habitants obliden qui són?

No és qüestió d’estar reivindicant-nos a tothora, però almenys una volta a l’any -i quina ocasió millor que la del 9 d’Octubre!- hauríem de parar-nos a pensar per què és important conéixer-se i respectar-se. Jo ho tinc clar: per entendre i, per tant, respectar tothom, hem de saber qui som, entendre’ns per poder posar-nos en relació amb els altres. Si ens manca el sentit de la pròpia dignitat com a poble, com l’anem a reconéixer en els altres?

L’amor a la pàtria, el patriotisme, no està ben vist entre nosaltres ara, segurament pels excessos d’uns nacionalismes (espanyol o anti-espanyols) antipàtics i excloents.

Hi ha també qui contraposa erròniament l’amor a la pàtria i l’amor a la Humanitat, però, parafrasejant sant Joan, podríem dir que qui no estima el seu poble, a qui coneix, no pot estimar la Humanitat, a la qual no coneix.