LLETRES D´HORABAIXA – NOVEMBRE

LLETRES D’HORABAIXA  –  NOVEMBRE

Comença novembre i el camí continua. El camí d’una tardor que avança a pas lent cap a l’hivern. Enguany aquesta tardor és molt lletja, més trista que altres vegades, atrapats com estem per una pandèmia que no ens deixa ni respirar i ha obligat a prendre mesures socials més restrictives a les autoritats sanitàries. Una tardor que, potser per tot això, fa molt recomanable la lectura del llibre Grans esperances de Charles Dickens, encara que només siga per l’alè de energia que ens aporta el seu títol.

I novembre comença amb la celebració de dos festes ben populars: Tots Sants i Tots els Fidels Difunts. Són dos festes entrellaçades. Destaca la segona en què recordem els sers estimats que van morir. Festa de la memòria dedicada a aquells que ens van precedir o ens van acompanyar en el viatge de la vida i, d’alguna manera, donen sentit a la nostra pròpia existència. Festa de les arrels personals i comunitàries. Festa de gratitud per tant com vam rebre de persones que ens volgueren i segueixen vives en nosaltres mateixos. Som, entre tots, una gran família i caminem plegats (i sovint també tristament dividits) fent història de generació en generació.

L’altra festa és la de Tots Sants. La de totes aquelles persones bones que han contribuït a la millora d’altres vides, tot ennoblint el conjunt de la humanitat. La festa de la bondat que habita en tots nosaltres en virtut de la nostra humanitat essencial. En l’espiritualitat cristiana hi ha l’Evangeli de les Benaventurances (o Benaurances) que il·lumina particularment el concepte de bondat: fa referència a la humilitat, la generositat, la compassió, la justícia, la germanor, la pau. Són bons tots aquells que tenen net el cor, i jo n’he conegut alguns (en realitat molts) en distints àmbits de la vida (des del Partit Comunista i la Universitat fins a la mateixa Església). Són un regal de Déu, de l’Esperit.

El Papa Francesc destacava en una al·locució recent de quina forma, aparentment paradoxal, la lògica de l’Evangeli de Jesús xoca moltes vegades amb la dinàmica cega de la societat actual. Una dinàmica que estimula sovint l’ambició i la prepotència, l’actitud tramposa i l’egoisme, com a elements d’èxit social, tot relegant un comportament honest i altruista (fonamentat en una sòlida ètica o una ferma creença espiritual) que és justament el camí que porta a una autèntica felicitat.

Comença novembre i prenc la decisió de llegir este mes la nova encíclica del Papa, titulada Fratelli tutti (Germans tots), que va sobre la fraternitat i l’amistat social. Una encíclica que sospite vol promocionar i apuntalar, amb fets i compromisos pràctics, el servei de cadascú al bé comú. Una crida universal per a què tots els sers humans convivim com a germans, fent possible la pau i el respecte de la dignitat humana.

Comença novembre i, no sé per què, em ve de sobte a la ment una vella cançó que em colpeja i fa vibrar intensament totes les meues emocions: Le Métèque, de Georges Moustaki. Un cant preciós a la vida i a la compassió davant l’estranger, l’apàtrida, l’últim dels últims, l’ésser humà en pura essència.