José Mª Jordán Galduf és excatedràtic d´Economia de la Universitat de València.
Comença un nou any, com naix un nou dia, amb expectatives d’esperança renovada. Hi ha la frescor de la matinada, un altre alé d’energia per a seguir enfrontant els reptes que ens depara la vida de forma continuada. ¿Serem capaços de revertir una etapa tan desafortunada com la que venim patint darrerament i transformar-la en una altra de signe més positiu per a tots?
La capacitat de tindre esperança forma part de la nostra natura humana i ens pot infondre la força suficient per a poder superar els obstacles i la foscor que de tant en tant ens atrapen.
El programa de vacunacions contra la Covid-19, la reacció unitària i solidària de la Unió Europea davant la crisi sanitària i econòmica actual (mitjançant un important instrument pressupostari), la previsible recuperació cíclica conforme avance l’any, una nova administració nord-americana més partidària de la cooperació a escala internacional. Tot això són elements d’esperança, davant la notable incertesa que ens domina encara.
Però tot el que hem viscut, tot el que estem vivint, hauria d’ensenyar-nos alguna cosa més. Després de saber-nos tan dèbils, tan fràgils i tan vulnerables, la qüestió no hauria de consistir simplement en tornar a la vella normalitat, sinó en tractar de construir-ne una nova revisant a fons el nostre estil de vida. I això, certament, no és gens fàcil.
Com millorar la nostra convivència? Com expandir el bé comú? Com enfortir la nostra responsabilitat cívica? Com reduir el sectarisme partidista, apuntalar la qualitat de la democràcia i augmentar el bon funcionament de les institucions públiques? Com disminuir (i eliminar) la crispació en la vida política?
La capacitat d’estimar és el que ens fa ser veritablement humans. Per contra, tot s’enfosqueix quan ens deixem guanyar per l’odi, la vanitat, l’egoisme i la indiferència. L’actitud de les bones persones ens torna la fe en el gènere humà i ens estimula a obrar bé, descobrint que és així com podem ser autènticament més feliços.
«A qui s’assemblen els homes (i dones) d’aquesta generació?». Això es preguntava Jesús en certa ocasió (Lluc 7, 31-35) davant un cert col·lectiu social que mostrava una actitud poc seriosa i prou malcriada. Ell demanava a la gent (i ens demana també a nosaltres) ser “fills de la saviesa”: tractar de discernir adequadament, no deixar-se portar per discursos fàcils o enganyosos i obrar amb responsabilitat i justícia.
Comença un nou any i cal reforçar els comportaments solidaris (individuals i col·lectius) davant una societat que ha vist incrementar-se sensiblement els graus de desigualtat i pobresa. Com expressava el poeta anglés John Donne: «Ningú és una illa, complet en ell mateix. Cada persona és un tros del continent, una part de la terra; si el mar s´emporta una porció de terra, tota Europa queda disminuïda, tant li fa si és un promontori o la casa d’un dels teus amics, o la teua pròpia casa. La mort de qualsevol home m’afebleix perquè estic lligat a la humanitat; per això mai preguntes per qui toquen les campanes: toquen per tu».
De sobte, em ve a la ment un passatge de l’Evangeli (Lluc 1, 67-79) que expressa una promesa d’optimisme i alegria: «Per l’amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà un sol que ve del cel per a il·luminar els qui viuen en tenebres i a les ombres de la mort, i per a guiar els nostres passos pel camí de la pau». Podem descobrir la presència d’eixa llum divina (d’eixe bon Esperit) en molts aspectes de la vida. Però sobretot la podem trobar a dins nostre, en la nostra humanitat pròpia i essencial, tot inspirant les accions necessàries per aconseguir una món més solidari i fraternal.