Sembla que a hores d’ara hi ha nou diòcesis espanyoles sense bisbe titular: Ciudad Rodrigo, Jerez, Mondoñedo-Ferrol, Bilbao, Ibiza, Coria-Cáceres, Calahorra y La Calzada-Logroño, Teruel y Albarracín, i l’arquebisbat Castrense.
A més d’això, hi ha sis bisbes amb la petició de jubilació presentada per edat i uns altres set que deuen presentar-la d’ací a poc per la mateixa raó.
Amb tant de treball per fer, és molt probable que el nostre arquebisbe veja acomplit el seu desig de continuar encara dos anys més. Desig contrari al de l’arquebisbe de Sevilla, Juan José Asenjo, que implora que se li accepte la renúncia que va presentar fa temps per trobar-se incapaç físicament per a exercir les obligacions del seu càrrec.
Sabem que el bisbe té un lloc insubstituïble com a garantia de la fe apostòlica de la comunitat diocesana i de la seua comunió amb l’Església universal. Així diu el Concili Vaticà II: “El bisbe ha de ser considerat com el gran sacerdot del seu ramat, de qui deriva i depén en certa manera la vida en Crist del seues fidels”(Sacrosantum Concilium, 41).
El Codi de Dret Canònic prescriu: “Sense causa greu no s’ha de retardar la provisió d’un ofici que comporta la cura d’ànimes” (CDC, 151).
Sent així, ¿com s’entén tanta parsimònia? La cosa és digna de reflexió perquè no estem ja en els temps en què el dret de presentació per proveir una seu vacant obligava a llargues negociacions amb el govern d’Espanya. ¿Què passa, doncs?¿No es troben els homes adequats al criteri que imposa la congregació vaticana que se n´ocupa?¿És que alguns dels escollits se’n fan arrere?
Perquè no es pot creure que les diòcesis vacants manquen de sacerdots “insignes per la fermesa de la seua fe, bons costums, pietat, zel per les ànimes, saviesa, prudència i virtuts humanes”, tal com el Codi de Dret Canònic(378,1) exigix al candidat a l’episcopat.
Clar que també li exigix que siga “Doctor o al menys Llicenciat en Sagrada Escriptura, Teologia o Dret Canònic, o almenys verdaderament expert en eixes disciplines”(378 §1). Qualsevol podria pensar que eixos coneixements no són, per se, creadors de fe sòlida ni d’adhesió incondicional als criteris de l’Església. Segurament per això –i pels nombrosos casos en què teòlegs coneguts han sigut desautoritzats per la jerarquia–, un poc més avall es prescriu que “el novament promogut ha de fer la professió de fe i prestar jurament de fidelitat a la Seu Apostòlica” (380).
Potser part de la dificultat de trobar candidats rau en exigir-los eixes titulacions acadèmiques. Posats a demanar-ne, es podria pensar que l’Economia o la Sociologia són disciplines més escaients per abordar la llarga llista de matèries que cauen dins del govern d’una diòcesi en la complexa societat del segle XXI.
No sabem si l’Església es troba amb dificultats paregudes en altres països. Siga com siga, s’haurà de parlar obertament del problema si es vol trobar una solució.
El secretisme habitual dels procediments interns de l’Església no ajuda en res.
Com sempre, la quasi totalitat dels fidels catòlics no té veu ni vot. Només pot esperar que algú (no podem saber qui) prenga la decisió i, com caigut del cel, vinga a la seu diocesana un bisbe que farà un sermó inaugural farcit de bones intencions, tot encomanant-se a la Mare de Déu i als sants locals, i assegurant que és el servidor de tots, que ve a aprendre dels seus diocesans, etc.
Per més que tinga bona voluntat, ¿què passa si el nouvingut desconeix per complet la història i el tarannà del poble que li encomanen? Són coses que no es poden aprendre llegint un dossier ni escoltant a les poques persones de l’estret cercle que normalment envolta el bisbe.
No cal recórrer a l’antiguitat (“Ambrosi és el nostre bisbe”) per a adonar-nos que la participació de la gent és un tret indefugible i irrenunciable de tota comunitat de persones iguals, cosa que la nostra Església no port deixar de ser sense trair el fonament del missatge evangèlic.
Ara més que mai necessitem sentir-nos Església, i açò no es pot aconseguir sense que s’òbriguen canals de comunicació bidireccional en tot allò que ens afecta com a membres de la comunitat diocesana.
És hora de desfer la quimera que l’Església no és una democràcia. No ho serà en el sentit de la lluita de partits per guanyar el poder, però indubtablement ha de ser-ho en el sentit etimològic de participació del poble en tot allò que toca a la seua organització.