Diumenge 8 d´agost, a migdia, s´acallà la veu més evangèlica, lúcida i profètica de l´actual panorama teològic espanyol. Religioses i laiques, sacerdots i seglars, creients i descreguts, i en especial el poble valencià, vivim una profunda orfandat.
Toni Català se n´ha anat “abraçat pel Compassiu”, com ell proclamà en la seua recent homilia del Diumenge de Resurrecció quan proposava “escoltar com la Vida batega al fons de la pena”.
Hi ha persones que construeixen la seua pròpia mort a la imatge i semblança de qui inspirà la seua vida, és l´última dignitat d´un projecte excepcional de vida. Toni Català no quedà a l´espera que es trencara altra vegada el seu cor, sinó que obrí amb les seues vàlvules horitzons d´esperança; desafià els consells d´amics i de sanitaris per moderar el seu compromís, perquè sabia que allò que no es lliura, s´ho menja la mort. En la seua mort concorren els tres símbols de la seua trajectòria vital: com a jesuïta, el mateix dia que acabava els Exercicis Espirituals; com a testimoni, sempre disponible, en l´andana d´un tren; com a persona arrelada en el seu poble de València, quan intentava d´arribar a casa, on l´esperava la seua comunitat de vida. Un vida aconseguida suposa molts descuits personals; i tenir cura de les vides ferides, suposa en gran mesura el descuit gratuït de les pròpies coses.
“Isquem a buscar-lo fora de la ciutat” – així titulà un dels seus llibres – i en els voltants trobà, d´hora, el Vivent en els rostres de jóvens triturats per les contradiccions familiars i socials; durant deu anys de la seua vida compartí amb ells el vi i la salut, el pa i la paraula; i en aquells llocs d´ombra eterna, com anomenava Machado els orfanats, trobà la presència real del Compassiu i percebé la desolació d´un temps, torbat i obscur, però sembrat de Bones Notícies. L´experiència real de la marginalitat el feu patir com ell mateix digué “les nostres pereses, tebieses i abstraccions”, i li forjà les seues constants, les seues estructures i les seues passions teològiques. Com ell mateix escrigué en el cor de la seua cristologia “aquells xicots m´ensenyaren a entendre que les criatures més ferides continuen “valent la pena”, i que “l´Evangeli és un cant a la vida, un cant a la compassió i a la tendresa en un món violent i injust”. Només qui estima aquest món i aqueixes vides malmeses, comentava, continuaran seduïts per la tasca d´afirmar dignitats i construir llocs on es puga compartir el sostre, el pa i la paraula.
En aquell ambient marginal de jóvens en les perifèries urbanes, visqué intensament el que ell anomenà “la fractura simbòlica”, la dissonància de l´Evangeli amb els codis culturals dels seus privilegiats destinataris. Allà sentí l´agulló que no servien les velles històries sobre Déu i les seues criatures. Símbols caducs, pràctiques obsoletes, mitificacions absurdes li despertaren la seua passió intel·lectual, espiritual i afectiva a la recerca de noves mediacions teològiques i pastorals. En lloc de l´abandonament, la retirada o el lament es juramentà contra la desolació i emprengué, a través d´una incansable activitat, els camins d´honestedat amb la realitat, depuració de la vida religiosa i deslocalització de l´Esperit. “Davant una realitat on no cap la Paraula explícita, perquè s´està en un altre codi cultural, hem de plantejar-nos i qüestionar-nos què ens diu l´Evangeli, a nosaltres, no a ells”, escrivia en la seua cristologia. La preocupació per com trasmetre, desvia l´atenció principal a què trasmetre més enllà de continguts doctrinals i ètics. Allò que ell sabé fer a través dels Exercicis espirituals ignacians que conformà la seua passió vital.
Des del marc experiencial, cognitiu i afectiu, configurà un mode d´estar en la vida des de la Vida, el seu pensament teològic des de la centralitat del Déu compassiu i la seua proposta pastoral des de les comunitats compassives. Toni ens feu veure que el pas del Compassiu només es percep des d´abaix, des dels perdedors, des dels abatuts i des dels qui pateixen. I per això, fugí de la mundanitat dels profetes de calamitats, dels discursos apocalíptics, de laments i gesticulacions inoperants, sense enyorances de temps perduts ni regressions a estadis infantils, personals i comunitaris, que segons deia ell, són “extintors-de-molts-futurs”.
Construí una teologia des de l´encarnació, “que impedeix la fugida cap allò universal en abstracte, una teologia que ens retorne al nostre ser hòmens i dones pertanyents a una espai i un temps, a una cultura concreta on hem de ser portadors de Bona Notícia”. Una teologia impregnada de realitat concreta, concretíssima, tronada, feliç, apassionant, desoladora en moltes ocasions, propera a hòmens i dones concrets amb els quals vivim, sentim, gogem i patim. Aquesta operació requereix molta lucidesa per a no perdre´s les coses concretes. Es tracta, amb les seues paraules, de “deixar-se afectar per allò que està esdevenint-se ja en aquesta realitat: que hi ha massa criatures de Déu abatudes i baldades”. Allò que el dugué a batallar contra percepcions de Déu que desencadenen opressions de consciència i tanquen espais de Vida.
S´oposà a tota cristologia amb aspecte de gnosi, ja que la desmesura de Déu ens du a prendre la carn radicalment de manera seriosa. “L´únic Déu que mereix de ser cregut és aquell que ix al nostre encontre, ens abraça i ens ompli de besos”. Gràcies, Toni, pel teu coratge contracultural a l´hora de parlar de la carnalitat de Déu i del seu Esperit que s´identifica per sempre amb els crucificats de la història.
La conjunció de la teologia més rigorosa amb l´espiritualitat ignaciana no és una tasca de traducció, sinó de deixar-se interpretar per la Bona Notícia. Interpretar és obra de lingüistes, hermeneutes i teòlegs de saló a través de tècniques i materials; deixar-se interpretar per l´Evangeli és tasca de testimonis i vigies que segueixen al Crucificat i generen espais compassius, creen contextos de vida. Així es prodigà Toni per tot el món que sol·licitava la seua presència.
Proposà renovar la vida religiosa des dels exclosos: “Els vots només tindran sentit des de l´Exclós amb els exclosos”, “per a alleujar el sofriment de Déu en el món”; i advertí del “mal que fa la idealització i espiritualització quan s´ignora que es viu en uns cossos en interacció amb uns altres cossos i amb el món cultural, polític i econòmic amb les seues tensions inherents”. “Es tracta – deia – de no eludir els crucificats”. La renovació vindrà de “posar-se a tir dels pobres i exclosos”.
Toni ens suggerí en conversació amb els seus amics del Grup de Cristians de Dissabte que calia recuperar la història d´aquells testimonis que amb la seua vida construïren espais de justícia, tendresa i misericòrdia. Hui, la teua història queda definitivament inscrita en el gran llibre de la Vida. Acabava un dels seus escrits amb aquestes paraules, que hui sonen a epitafi: “Quan puja la marea i açò no dona més de si, el seguidor de Jesús continua albirant un Cel Nou i una Terra Nova”.
9 d´agost 2021