Javier Almela, membre del Grup Cristià del Dissabte.
El fàcil recurs al “con la Iglesia hemos topado”
Alfonso Rojo, en Periódico Digital, “casi con dolor, pero con ganas”, es permet una diatriba contra el papa Francesc per haver dit a la ràdio de la COPE “Yo no sé si España está totalmente reconciliada con su propia historia, sobre todo la historia del siglo pasado” i perquè, havent visitat ja 53 països,“no ha encontrado ni dos días para venir a España”.
Eixos dos arguments li fan afirmar sense embuts que el papa “alimenta un odio cerval a España” i que “le caemos mal los españoles”.
Rojo comença amb un recurs tan vulgar com impropi (“con la Iglesia hemos topado”), que ell explica com “la inconveniencia de que en los asuntos de uno se mezcle cualquier autoridad eclesiástica”. Dic impropi perquè la frase de don Quixot (que, correctament citada, diu “con la iglesia hemos dado”) no al·ludix a cap intromissió de ningú sinó a la simple i sobtada constatació que, buscant en la foscor de la nit l’alcàsser de Dulcinea, han arribat a l’església de El Toboso. És a dir, don Quixot reconeix haver-se enganyat.
En canvi, el periodista Rojo no vol reconéixer el seu engany, segurament perquè portava molt de temps a la joca, aguaitant una peça “de caça major”. Així, comença parlant de l’església al País Basc en temps del bisbe Setien, a qui tranquil·lament situa “afortunadamente en el infierno”, i de l’església a Catalunya, els membres de la qual ixen més ben parats perquè els anònims “obispo, monje y simple párroco” són mencionats sense especificar la pena a la qual Rojo els considera mereixedors.
Si Rojo no és cristià no deu creure en l’infern. Y si es cristià, hauria de seguir el manament de Jesús: “no jutgeu i no sereu jutjats; no condemneu i no sereu condemnats”. De forma que és immediat concloure, siga ell cristià o no, “con la intransigencia española hemos topado”.
Ara anem al fons de la qüestió (perquè la queixa que el papa no haja vingut a Espanya és absolutament infantil): ¿no es pot dubtar racionalment que Espanya s’haja reconciliat totalment amb la seua història, sobre tot la del segle XX? I tant! Basta veure el que està passant en el debat sobre la memòria històrica.
El papa, en la mateixa entrevista radiofònica, diu una cosa fonamental que potser Rojo no haja meditat suficientment: “Unidad nacional es una expresión fascinante, pero nunca se valorará sin la reconciliación básica de los pueblos.” Per als qui pensen com Rojo tot quedà arreglat amb la Transició i la llei d’amnistia. Però és evident que moltíssima gent a Espanya no ho creu així, i té dret a dir-ho i a exigir els canvis que calguen per redreçar la situació. Tan sols un exemple: ¿com es pot negar, emparant-se en la llei d’amnistia, el dret d’una persona a recuperar les deixalles d’algun parent afusellat legalment per les autoritats de l’Estat i llançat a una fossa sense identificar, com es feia aleshores amb els gossos?
Lamente haver de tornar a citar l’objecte de les ires del periodista Rojo, però és que el papa Francesc ha sabut explicar molt succintament i clara quina és la diferència entre la reconciliació i una amnistia (que ell denomina perdó social):
“A quien sufrió mucho de manera injusta y cruel, no se le debe exigir una especie de “perdón social”. La reconciliación es un hecho personal, y nadie puede imponerla al conjunto de una sociedad, aun cuando deba promoverla. En el ámbito estrictamente personal, con una decisión libre y generosa, alguien puede renunciar a exigir un castigo (cf. Mt 5,44-46), aunque la sociedad y su justicia legítimamente lo busquen. Pero no es posible decretar una “reconciliación general”, pretendiendo cerrar por decreto las heridas o cubrir las injusticias con un manto de olvido. ¿Quién se puede arrogar el derecho de perdonar en nombre de los demás?” [Fratelli Tutti, 246]
El papa no “ha insultado a todos los españoles”, ni a tots ni a ningú, perquè haja expressat una opinió que molts d’ells poden compartir i, de fet, compartixen. En matèria de drets humans no val allò que en ma casa faig el que vull i que no s’hi clave ningú. Jo vull pensar que el periodista Rojo es manifestarà respecte dels drets humans en l’Afganistan dels talibans o dels odiosos crims masclistes per tot arreu.
Clar que Rojo no està sol: Religión Digital recull comentaris de diputats o exdiputats qualificats de partits polítics com VOX, Ciudadanos i UPyD que li fan costat. Semblant coincidència fa pensar que allò que realment els molesta del papa Francesc és la seua incansable insistència en exigir la justícia social i en denunciar el sistema econòmic imperant a tot el món. Segurament volen que l’Església deixe eixes coses en les seues expertes mans i torne a tancar-se a les sagristies. Per sort, per al futur de la Humanitat, això ja no ha d’ocórrer!