Quan el Papa fou preguntat en la cadena COPE per l´actitud que hem d´adoptar davant les fraccions, fractures i ruptures causades pel soberanisme català, Francesc respon inequívocament: “entrar en un procés de diàleg i de reconciliació”. El fet d´invocar el diàleg i la reconciliació per abordar la qüestió catalana, ha deslligat la ira dels qui es creuen propietaris de la Pàtria i d´aquells eclesiàstics que pensen que la unitat de la Pàtria és un bé moral essencial i no una situació històricopolitica diferent en època de democràcia que en dictadura per damunt de diàlegs i reconciliacions.
Ja circulen els conjurs per les conegudes agències mediàtiques al servei del conservadurisme i per les xarxes que els són submises i s´han despertat tots els dimonis familiars que fan niu en el subconscient nacional. La grandària de les injúries i vexacions només és comparable, en intensitat i baixesa moral, amb aquelles que patí Paulo VI quan demanà a Franco que permutara la pena de mort. Què ha fet Francesc per a meréixer tant despropòsit?
Ha recordat un fet comú, que “en la història hi ha hagut casos d´independència, algun molt recent com Kosovo”. Qui pot negar els fets que s´han esdevingut en els últims anys, fins i tot a l´interior d´Europa? Ha postulat que “correspon als espanyols jutjar la situació”. Qui pot ofendre´s per excloure intromissions alienes, i fins i tot la del mateix Papa? I després d´aconsellar que “qualsevol país, que té aquest tipus de problemes, ha de preguntar-se si s´han reconciliat amb la pròpia història”, formula finalment un dubte benevolent: “jo no sé si Espanya està totalment reconciliada amb la seua pròpia història, sobretot la història del segle passat”. La prova que hi ha un dèficit de diàleg i de reconciliació és la reacció tan desmesurada que han produït les seues opinions.
Les mateixes persones, grups i corporacions que en el seu dia aplaudiren el Papa quan, en el discurs a la Delegació del Govern espanyol, presidida pel president Pedro Sánchez, proposà el diàleg front a qualsevol imposició ideològica, són les que hui arremeten contra ell per haver proposat la reconciliació front a qualsevol intent d´identificar la Pàtria amb un sector, una classe o una regió. L´admiració que produí quan digué que “la política no pot adulterar les tradicions, ni sotmetre la història d´un poble a una ideologia”, s´ha convertit en odi i en menyspreu en dir que “Espanya necessita diàleg i reconciliació”. Francesc adverteix dels dos perills: que la ideologia s´impose per damunt de la realitat i que la unitat nacional s´impose per damunt de les diversitats i dels pobles.
Francesc, en la recent Carta encíclica sobre la fraternitat i l´amistat social, ha identificat els qui s´oposen a la reconciliació entre els quals hi ha els qui creuen que el conflicte és el motor de la història, els qui sostenen que donar lloc al perdó és cedir el propi espai perquè uns altres dominen la situació”; i també els que “creuen que la reconciliació és cosa de febles” (Fratelli, tutti núm. 236) Com sembla que molesten aquests discursos en aquells que es consideren posseïdors de la nació, davant la por a perdre el que en realitat no tenen dret a posseir! Per això solen rebutjar qualsevol procés de reconciliació per innecessari, amb la convicció que els espanyols ja foren reconciliats pel franquisme, d´una vegada per totes. A més a més, ho consideren inútil perquè la transició fou una obra perfecta, completa i definitiva. D´aquesta manera, se situen en una relaitat al marge de la relaitat i més enllà de la història perquè obliden que la nació és sempre una realitat inacabada resultat d´acords, ideals i interessos aconseguits a través del diàleg i del pacte. No la imposició d´una part sobre l´altra.
En l´exercici del seu magisteri ordinari, el Papa havia sostingut que “la veritat no ha de conduir, de fet, a la venjança, sinó més bé a la reconciliació i al perdó. Veritat és contar a les famílies desgarrades pel dolor el que ha ocorregut amb els seus familiars desapareguts”. I fins i tot reconeix que “no és possible decretar una ‘reconciliació general’, amb la pretensió de tancar per decret les ferides o cobrir les injustícies amb un mantell d´oblit, ja que això és un procés llarg” (Ft 227)
Per què se senten ofesos certs grups de poder quan es parla de reconciliació? Molesta els qui creuen que Espanya està definitivament reconciliada per obra i gràcia del franquisme o de la transició espanyola; els qui creuen que el diàleg no arriba a cap lloc, sinó que retarda les solucions autoritàries que desitjarien imposar. Molesta els qui encara es creuen propietaris dels somnis dels altres; els qui s´han apoderat de la unitat d´Espanya i de la memòria dels espanyols fins al punt que només hi caben ells i la seua visió o distorció interessada de la realitat. El Papa Francesc ens mostra que en la pàtria caben tots, perquè és una realitat plural i sempre en construcció. “el diàleg, diu, és un camí de perseverància, que comprén també silencis i patiments, però que és capaç de recollir l´experiència de les persones i dels pobles”. (Ft 246)
De la mateixa manera que Joan XXIII convocà el Concili Vaticà II al final del seu ministeri, Francesc ha convocat l´Església i la humanitat a una ampla participació en allò que ell anomena un camí sinodal, és a dir, una‘democratització’ efectiva, amb la finalitat de «fer que germinen somnis, suscitar profecies i visions, fer florir esperances, estimular la confiança, embenar ferides, entreteixir relacions, ressuscitar una aurora d’esperança, aprendre els uns dels altres, i crear un imaginari positiu que il·lumine les ments, enfervorisca els cors i done força a les mans». Insultar, afeblir o intentar acabar amb Francesc és renunciar a aquesta visió alternativa de goig, d´esperança i de misericòrdia universal; voler silenciar a qui denuncia el capitalisme com a sistema cruel i de desigualtats insostenibles, és voler aliar-se amb els contraris a l´amor de Jesús i la igualtat per abandonar-nos al joc dels poderosos, dels qui tenen els peus i les mans instal·lats en els seus interessos i negocis, o en les seues corrupcions.
No matem l´esperança ni la misericòrdia que Francesc ens suggereix i ens mostra per viure un món nou i una vida renovada.