La senzillesa continua perdent adeptes en tots els estaments de la nostra societat i de l’Església. Canvien els estils segons l’època en què vivim, però ben cert és, que siga maximalista o barroc, no perdem l’ànsia d’aparentar poder i classe social. No volem ni ser ni semblar pobres, per això, evitarem tot allò que redunde en no mostrar esplendor, per poder destacar qui som i en quina classe social estem.
L’Església, amb la reforma litúrgica promulgada pel Vaticà II, havia anat esforçant-se en llevar vestidures i cerimonials fastuosos, així com en demanar senzillesa per als ornaments i objectes litúrgics. No sempre es va aconseguir, però en aquests últims anys, sembla que aquesta petició del Concili, feia patir a molts sectors eclesiàstics fins al punt de no aguantar més i, per això, s´ha tornat a posar en la fastuositat la categoria i la dignitat a allò que és sagrat. S’havia aconseguit substituir els ornaments sagrats, brodats amb fil d’or i plata i en tela de seda o de ras, al tergal, el teixit del comú dels mortals, sense brodats daurats ni pedres precioses.
Ara ha tornat el temps de mostrar poder i, així, la tendència en les parròquies i en les catedrals és tornar a traure dels baguls totes les vestidures i a utilitzar-les en les cerimònies religioses, creient destacar d’aquesta manera major honra a Déu i retornar esplendor a l’Església.
Aquests dies hem assistit a l’entronització del Bisbe d’Oriola-Alacant, Mons. José Ignacio Munilla. La cerimònia es va retransmetre per televisió i va ser tot un espectacle televisiu, com pot ser-ho el canvi de la guàrdia del Palau Real; amb una litúrgia i ritual per a delit de l’espectador curiós i adepte a espectacles televisius. No va faltar en el ritual res que enfosquira esplendor, tafaneria i poder. Mostraven moltes mitres, que ocupaven la pantalla, estant la litúrgia a l’altura del que significa poder, potestat i comandament. L’espectador podia entretindre’s al llarg de la litúrgia emprada, els protagonistes de la qual, els mitrats, emetien elogis, reconeixements i compromisos verbals; però en tot moment el “ramat”, això és, la comunitat només participava en el paper de corista per a aplaudir i acatar.
La cerimònia es va ajustar als cànons, però per senzilla que volgueren fer-la, els signes mostrats no deixaven de ser de poder i distància del poble: mitres, bàculs, seus, mestres de cerimònies, acòlits… Tota una cort i el poble, expectant per a rebre al seu…bisbe (el que li han designat), que sí o sí serà el seu bisbe si volen ser fills de l’Església. Allí estava el Nunci (representant-ambaixador de la Santa Seu-Papa) que, sense preguntar a la comunitat el seu parer, els anuncia qui és el seu bisbe.
Sembla que no volem renunciar al poder, a la fastuositat i, encara que les nostres autoritats civils tampoc renuncien i estiguen lluny del poble, l’Església, segurament, hauria d’estar replantejant-se fins a quan caldrà seguir amb aqueixa dinàmica absolutista.
Continuem parlant de presa de possessió, tant en les parròquies com en les diòcesis, ¿això indica servir? qui pren possessió, ¿no es converteix en amo, del lloc, de la casa, del poder?
Fins i tot, el llenguatge que emprem és qüestionable, i el signe d’asseure’s en la seu i tot el poble aplaudint al “senyor” no ajuda a convéncer-nos de ser una Església servidora i familiar.