Ximo Garcia Roca, sociòleg i teòleg , membre del Grup de Cristians del Dissabte, contribueix amb aquest estudi al debat actual sobre els abusos a menors.
Aquestes reflexions es presentaran en sis lliuraments.
I.- Delictes, abusos i justícies. II. La construcció històrica i social del menor. III- La construcció social i cultural de l’abús IV.- La construcció social i política del malfactor. V- Efectes i danys col·laterals.VI. Reptes a les Esglésies.
DELICTES ABUSOS I JUSTÍCIES
Sosté Chantal Maillard en “La compassió difícil” (2019) que en els fets monstruosos s’oculta alguna cosa que no entenem. I només situant-se fora dels cércols es comprén la naturalesa de l’humà i s’obrin nous enfocaments. Mentre es desenvolupa el cércol de la indignació ciutadana, de la confrontació institucional, de les declaracions morals i de la brutal exposició dels fets, convindria trobar els marcs adequats per a pensar i accionar els abusos. Cap raó pot justificar un comportament abusiu, però cap racionalitat pot construir-se sobre arguments demagògics i danys col·laterals. Practicar la racionalitat és una obligació indefugible de justícia social, política, cultural i religiosa, que no pot reduir-se a relatar els fets.
En els abusos i violències a persones menors concorren quatre esferes de justícia: comportaments delictius que transgredeixen la llei, conductes immorals que lesionen la consciència, patologies individuals amb trastorn psicològic, i indicis d’una societat patògena. Al delinqüent se’l castiga, a l’immoral se’l corregeix, al malalt se’l cura i al pertorbador se’l redueix. Les competències del jutge, l’humanista, el metge i el polític han de ser conjuntades i rigorosament respectades per a evitar que la justícia siga merament punitiva, que la moralitat genere moralisme, que la justícia sanitària castigue el malalt i la justícia social ignore les condicions estructurals de la seua producció.
Esfera penal
Correspon a l’esfera penal jutjar els abusos com a conductes criminals, establir l’índole del delicte, determinar els danys causats, sospesar els seus motius, aplicar la sentència segons la legislació adequada; només el dictamen del jutge constitueix a algú en agredit o agressor, en víctima o culpable. Cap ciutadà, siga com siga la seua condició –solter o casat–, el seu estatus –mestre o sacerdot–, les seues creences –religioses o atees–, la seua edat –menors o majors–, pot sostraure’s al sistema penal. En l’Estat de dret ha de ser suficient presentar la denúncia davant el Ministeri Fiscal, sense necessitat de registres periodístics ni comissions especials. Reforce’s la Judicatura, si la grandària del desafiament ho requereix. Però evite’s judicis paral·lels, que instal·len la sospita i la desconfiança en les relacions socials. Un judici just amb seguretat jurídica no se li ha de negar a ningú, ni tan sols a aquells capellans i religiosos que uns consideren maldestrament sagrats i altres, irreparablement malvats. Francisco afirma amb rotunditat davant els abusos comesos en el món eclesiàstic: “correspon portar a la justícia a qualsevol que haja comés tals crims i mai intentar encobrir o subestimar cap cas”. Si els abusos sexuals mereixen ser jutjats no ho són per la condició del subjecte –clergat o laic, educador o militar, nacional o estranger–, sinó per ser delicte tant si ho són en el sí de les esglésies com en les famílies, en les escoles, en l’exèrcit, en l’esport, en les administracions. Els legisladors tindran temps per a aconseguir una bona llei; els eclesiàstics es dedicaran a aconseguir espais alliberats d’abusos i violències; i els tribunals de justícia a garantir judicis justos lliures de criteris morals, confessionals i ideològics. I si finalment la sobirania popular decideix crear comissions sobre aquest tema, podran servir, sens dubte, per a crear una societat sense abusos, en qualsevol espai i en qualsevol sector, però no podran garantir la seguretat jurídica.
D’aquesta manera, s’evitaran els danys irreparables, que no es va saber evitar en el més espectacular dels judicis conegut com el cas “Romanones”. Una gossada mediàtica va sotmetre uns capellans al menyspreu públic i condemna “in misericorde”. Després d’una sentència absolutòria va haver-hi un sonor silenci mediàtic, i fins i tot el Papa, que els havia suspés en el seu ministeri, va haver de reconéixer el seu error de manera privada; però el mal ja era irreversible.
Esfera moral
Sosté Amartya Sen en Idea de la Justícia (2010) que la protecció i la defensa dels subjectes fràgils és l’índex més acreditat de l’ètica personal i col·lectiva per la qual cosa qualsevol persona en qualsevol part del món, amb independència de la seua ciutadania, residència, raça, classe, edat, comunitat, estat físic, mental o social ha de ser respectada la seua dignitat i reconeguts els seus drets. Salvador Giner en L’origen de la moral (2017) ha parlat de “ètica evidencial” per a significar els valors, conviccions i conquestes històriques en raó de la seua autoritat interna, més enllà d’interpretacions, condicionalitats i manipulacions. Fereixen i ofenen, sense cap mena de reserves, les violències sexuals a persones menors; fereix i ofén el domini i humiliació del maltractament infantojuvenil. D’aquesta ètica evidencial es desplega, com ha mostrat Norbert Elías en El procés de civilització, el sorgiment gradual d’una xarxa de convencions, drets humans, bons modals, normes de convivència, a través de processos civilitzatoris i simultàniament, a través de processos “descivilitzatoris”. Són conquestes guanyades i no concedides a través d’un procés històric lent i tortuós fins a aconseguir, com observa l’historiador de la infància Philippe Àries, en El xiquet i la vida familiar en l’antic règim. (1992) que la societat “està obsessionada amb els problemes físics, morals i sexuals de la infància”
A aquesta moralitat, personal i col·lectiva, li sobren declaracions abstractes del “Ja n’hi ha prou! Mai més!”, que només aconsegueixen distribuir l’espai social entre “nosaltres” -els nets i purs-, i els “altres” -d’un sol ús i malfactors. Li sobren severes propostes i quadres disciplinaris que segons denuncia Rafael Chirbes en Diaris (2021) “capacitava els xiquets per a acabar sent implacables patrons, obrers infatigables, colons tossuts, militars despietats” I li falta el consell evangeli: “qui estiga net tire la primera pedra” o el savi advertiment de Walter Benjamin en Il·luminacions II: “Tot home, el millor, igual que el més miserable porta amb sí un misteri que, de ser conegut, el faria odiós a tots els altres”.
És en la construcció de la decència col·lectiva, on tenen un paper decisiu els mitjans de comunicació, la literatura, el cinema, el teatre i les xarxes socials; unes vegades practicant la sanció social i la vigilància col·lectiva, unes altres exercint la pedagogia social que popularitza la llibertat enfront de la submissió, la fidelitat enfront de la traïció, la reciprocitat enfront de la mercantilització, el consentiment enfront de la possessió.
Esfera de la salut
Així mateix, els abusos lesionen la salut personal i col·lectiva, el desenvolupament psicològic, familiar i professional, i generen trastorns orgànics i processos destructius en la persona agredida i en l’agressor. “El meu fill no dorm, té insomnis, no vol eixir de casa, desconfia de tot aquell que se li acosta”. Ho reconeixia igualment un abusador que sol·licita per a ell tractament psiquiàtric davant els seus constants pensaments suïcides. Estem, doncs, en el camp de la salut individual física, orgànica i mental, perduda en el cas de l’abusador o arrabassada en l’abusat. Aquesta justícia està més prop de la clínica que de la presó, més prop de la malaltia que de la deliqüència.
La salut col·lectiva, per part seua, requereix contextos preventius, assistencials, habilitadors i inclusius. En la seua creació participen decididament les iniciatives socials i la responsabilitat pública, orientades a reduir la vulnerabilitat i enfortir les relacions familiars, afectives, comunitàries que mai s’aconsegueixen amb la institucionalització de les mancances i l´asilament del menor. La nova vulnerabilitat dels menors reclama un altre model de serveis públics ancorats en el territori, en la comunitat, en els pressupostos públics i, sobretot, en l’empoderament de xiquets/es, adolescents i jóvens perquè “troben el propi poder i l’energia pròpia”. L’empoderament de les persones menors no consent a ser identificades, indistintament com a “menors d’edat”: les que no saben, no poden, no volen, no entenen, no estimen.
No ajuda a una vida saludable enquistar-se en l’experiència dolorosa i instal·lar-se en allò que Annie Marquier en El poder de triar (2015) ha anomenat “estat de víctima”, que construeix la seua identitat personal lligat al passat i les seues relacions socials des de les ferides. Com deia el Mestre Eckhart “Només la mà que esborra produeix llibertat”.
Esfera sistemàtica
Els abusos, agressions i violències són, així mateix, indicis d’una societat patògena i d’un determinat sistema dominat per l’individualisme possessiu, per la voluntat de domini, pel descarte dels més febles. La violència és la metàstasi d’una societat nociva, que es reprodueix, s’estén i contamina amb estranyes complicitats i xarxes corruptes. Les violències sexuals són inseparables dels abusos laborals, econòmics, polítics i religiosos. Un determinat tipus de família, d’escola, d’esports o d’esglésies, són inductors de comportaments abusius per acció o omissió. “Construir immunitat, – solia dir Roberto Espósito en “Comunitat, immunitat, i biopolítica” (2009) – és construir comunitat”.
La justícia sistèmica adverteix que una societat no ha de condemnar allò que ella mateixa ha produït, ni utilitzar els abusos sexuals per a assignar la crueltat als “altres” i la bondat a “nosaltres”, com va succeir amb l’heretge, el boig o l’homosexual, segons ha mostrat Arjun Appadurai en “El rebuig de les minories” (2006) i actualment es fa amb els menors migrants (MENES). Sobre aquesta “faceta fosca i amagada” del mecanisme exculpatori s’ha construït també l’ordre polític, fins i tot el que semblava més civilitzat”, deia Thomas SZASZ en La fabricació de la bogeria (2010)
Les polítiques antiabusos són insuficients sense polítiques familiars, educatives, residencials, lúdiques, participatives; la justícia sistèmica constreny a la vigilància ciutadana, a l’enfortiment de la responsabilitat comunitària, a la implantació de polítiques públiques, a la transparència, i l’empoderament dels propis menors.