Ximo Garcia Roca, membre del Grup cristià del Dissabte, sociòleg i teòleg.
ALIATS, CÒMPLICES, COMPANYS
(publicat en Diario Levante 18•03•22)
Les persones desplaçades per la guerra d’Ucraïna són alhora víctimes del poder absolut i irracional, que fereix i ofén; i missatgeres que porten notícies sobre la condició humana. A les víctimes se’ls acull, acompanya i defensa; les missatgeres atesten, increpen i obrin expectatives d’una altra història possible i necessària. Un testimoni de l’atemptat d’Atocha, segons conta David Trueba en “Érase una vez“, va deixar escrit que «els cadàvers esbocinats impressionaven, però el que no oblidaré mai són els timbres dels seus telèfons mòbils, que esperaven que algú contestara. És duríssima la mort, però hi ha una mort major quan saps que l’esperança serà defraudada, quan saps que ningú contestarà a la crida».
De la guerra d’Ucraïna arriben desplaçades i supervivents, víctimes d’una obsessió megalòmana i missatgers d’oportunitats inèdites, que semblaven bogeries apassionades, per a les persones immigrants que viuen en les costures del sistema. Refugiats i immigrants són aliats, còmplices i companys en la llarga lluita per construir societats decents i inclusives.
Porten l’oportunitat real de dissoldre fronteres construïdes per interessos econòmics i ideològics i ampliar les experiències d’humanitat a través de l’acolliment. Quan molts portaveus proclamaven, sense cap fonament, que «no hi ha lloc per a tots, ni condicions materials» per a les cent mil persones que cada any truquen a les portes de la Unió Europea, els desplaçats ucraïnesos han mostrat que érem capaços d’acollir, acompanyar i defensar a tres milions de persones en quinze dies. Bastarà mirar-se mútuament i conversar sobre les seues molèsties i dolors, les seues alegries i tristeses per a crear una comunió entre desplaçats i sentir-se vinculats per la comuna humanitat.
No importa si es fuig de míssils que destrueixen en l’acte, o de guerres silenciades, de la fam, la impotència, el terror o l’oblit, que maten lentament. El sofriment no té pàtria, ni la sang domicili. El crit fa mal siga com fora el color de la pell, la distància, l’estatus social o la situació geopolítica. Les crides desateses creen la complicitat d’amadors i somiadors.
S’han despertat consciències adormides per la societat del benestar i s’han mobilitzat els cors. Ara toca alçar les lloses que han sotmés les persones migrants a condicions inhumanes i interrogatoris humiliants per a aconseguir residència, accedir a la salut o educació, trobar ocupació, o reconéixer el dret de ciutadania. «Als nostres pares vau humiliar i a nosaltres vau tancar les portes» és el crit de persones invisibilitzades pel seu origen. A la nostra generació li correspon la tasca històrica d’acabar amb la distinció entre els «nostres» i els «estranys», entre refugiats i emigrants. No importen si venen del fred de la neu o de la fúria del sol, les unes i les altres van arribar cavalcant per immenses soledats i expulsats per poders inhumans. «Des del cor es pot arribar a altres cors», va escriure Beethoven en la part superior de la partitura de la Missa solemnis.
L’Associació Valenciana de Solidaritat amb Àfrica (AVSA), Terra d´acolliment i tantes altres organitzacions, treballen perquè tots tinguen «sostre, treball i terra». Us reconeixem aliats en la lluita per una ciutadania mundial, que garantisca la pau i la justícia per a tota la humanitat; còmplices davant la reforma de les polítiques europees sobre la immigració, el refugi i l’asil. I companys a imaginar que els blancs i els negres, els religiosos i els ateus, els de l’Est i el Sud convisquen als nostres carrers, en els nostres horts, a les nostres escoles i als nostres hospitals i tots tinguen dret a desenvolupar les seues capacitats sense veure’s forçats a emigrar. Lluitarem junts perquè aquesta ona de solidaritat passe de ser una situació d’emergència a ser el paisatge ordinari de la nostra societat. Com va dir el poeta José María R. Olaizola «Si tu tires de mi/naixeré de nou/ a l’amor i a l’esperança»