JL. Ferrando escriu en Religión Digital sobre la inanitat de les actuacions de l’episcopat espanyol i la urgència d’una reacció que faça reviscolar l’anhel de molts creient frustrats per una institució eclesial apegada a les rutines i a uns modes de relació que tenen poc a veure amb l’Evangeli.
EL VIATGE DESORIENTAT DE L´EPISCOPAT ESPANYOL
Davant unes certes actuacions inaudites i desconcertants, molta gent es pregunta, si l’Episcopat del nostre sòl patri té un projecte clar, precís, dialogat i creïble. Si un atén les fets i publicacions, la impressió és que estan fora de la realitat no sols eclesial, sinó també social, política i econòmica.
En el tema de la pederàstia les bandades i vaivens han sigut de llibre. No diguem en allò referent a les immatriculacions i la inclinació a un concordat d’una altra època. En aquests casos i algun més, molts sacerdots i la majoria dels creients, que pateixen l’assetjament diari de la gent, es queden sense una explicació convincent. Alguns es llancen a una impossible croada i altres, assenyadament, situen la seua fe en altres paràmetres més seriosos.
La Sinodalitat hauria de començar per donar comptes als fidels de les seues actuacions. per part de qui ha de donar-les, almenys als seus fidels seguidors. Potser dubten de la seua maduresa? No és possible continuar amb aquesta espècie de “silenci”, que anomenen prudent, i que en un món plural i variat pot ser interpretat com a silenci còmplice de moltes històries per a no dormir. Ja basta! Més claredat i transparència. Si no és així, la credibilitat no sols cap a fora, sinó particularment cap a dins, es torna menfotisme. Però això no és bo, perquè es crea desafecció i desconcert, i per tant disminueix el sentit de pertinença.
I això és el que està ocorrent a la nostra Església espanyola, per poc que amb una mirada benigna es mire les actuacions dels nostres bisbes i la Conferència Episcopal. Se salven alguns quixots, que han d’invocar amb massa freqüència a Roma per a fer valdre les seues posicions. I això és dolent, ja que no és la convicció, sinó la por el que els guia als contraris a la claredat i la renovació… Crec que era Tarancón qui deia que els bisbes espanyols patien de torticolis de punt mirar a la ciutat eterna. Ara alguns sembla que van menys, però la “urbs” encara significa alguna cosa…
I quina és la causa de tot això? A mi em sembla que tenim lamentablement un Episcopat absolutament dividit, però sense tensions, diplomàtic i cordial. Les conjures es fan per darrere i els telèfons mòbils trauen fum amb molta freqüència. I parle amb coneixement de causa. Això no ho poden reconéixer, no perquè no siga cert, sinó perquè deslligaria la caixa dels trons. Evidentment la consigna és afirmar que estem molt units i que la nostra relació és fraterna i les abraçades en les Plenàries són molt sorolloses. Massa “postureo”.
Rouco va treballar a mitjà i llarg termini en l’elecció de bisbes. I el pes del seu triats és encara molt alt. Conten que el pobre Bernardito se les veu i se les desitja per a elaborar ternes que des de Roma li les tomben. Aquesta facció “rouquiana”, que encara obeeix les consignes del seu cap, probablement és la que imposa un dinamisme negatiu, a l’espera d’un nou Papat, que aquesta vegada no se’ls escape de les mans. I el poble de Déu, què…?
És molt trist que l’Episcopat espanyol no compte per a res en cap àmbit eclesial mundial o europeu. Que no siga capaç d’impulsar un dinamisme eclesial de renovació que realment entusiasme als sacerdots, religiosos/as i creients. Estan frenats o a la defensiva?
Encara sort que a l’Església espanyola tenim un bon nombre de sacerdots braus que tenen les coses clares i es deixen de galimaties. Ells són els que cada dia fan possible, a pesar que molts són ja majorets, una Església que camina al pas que marca el Papa Francesc. Fan olor d’ovella, perquè les ovelles se senten estimades i ateses per ells, però sobretot perquè estan en la realitat. Aqueixos són els que realment estan fent possible, malgrat les dificultats internes i externes, la primavera de l’Església.
Al final, el que desitjaríem realment és que, els que estan per la línia de Francisco, peguen d’una volta una accelerada, caiga qui caiga. El temps s’acaba i els terminis arriben. Que perden un any elaborant un Projecte Institucional seriós, ben treballat i consensuat, que inspire i òmpliga de sentit les seues actuacions. I, a continuació les Diòcesis, i tot això articulat amb el raquític moviment sinodal, que lamentablement molts no han promocionat, perquè no volen complicar-se la vida i prefereixen allò de sempre. Que il·lusionen el personal, que està amb ganes de fruir i comprometre’s amb una Església viva, fraterna, missionera. La penya encara els mira, no la defrauden… Que canvien el relat, donen esperança, deixen els vells tics autoritaris i assumisquen una fraternitat autènticament compartida.
José Luis Ferrando, 29/03/2022