SÍNODE DE LA SINODALITAT 2021-2023

SÍNODE  DE LA SINODALITAT 2021-2023

Aportació del  Grup Cristià del Dissabte

  • Presentació (pàg. 1)
  • Procediment de treball (pàg. 1)
  • Resum de la reflexió del sobre la Sinodalitat en l’Església (pàgs. 2-8)
  • Demandes de canvi que proposem a la consideració del Sínode (pàg. 9)
  • Contribucions de vint-i-una persones de fora el Grup (pàg. 10)

Grup Cristià del Dissabte,

https://grupdeldissabte.org

València (Espanya)

25 de juny de 2022

 1. Presentació

El Grup Cristià del Dissabte, va nàixer fa anys amb la finalitat de donar suport a la renovació conciliar, l’opció pels pobres i la dimensió alliberadora del cristianisme. Constituït actualment per homes i dones, ha fet una opció per la llengua i cultura valencianes i s’ha compromés decididament per una Església més evangèlica.

Són persones amb distintes posicions polítiques i estils de vida (hi ha seglars, religiosos i sacerdots) que mantenen humilment una presència evangèlica crítica i profètica en un entorn diocesà que mira de reduir les seues demandes a la insignificança social i eclesial

El Grup ha vist en la convocatòria del Sínode per la Sinodalitat una ocasió única perquè l’Església inicie un canvi efectiu que l’allibere d’una llarga herència d’usos i costums desviats o clarament contraris a l’exemple de vida del nostre Senyor Jesús.

Per tal de contribuir-hi, el Grup ha dedicat el curs 2021-2022 a tractar en profunditat cadascun dels deu blocs proposats pel Document Preparatori del Sínode.

1.- Procediment de treball

El Grup té per norma reunir-se el tercer dissabte de cada mes entre setembre i juny.

  • Després de l’oració, una de les persones presents introduí durant 30’ un dels blocs del Document Preparatori per tal de posar-lo en el nostre context social, cultural i eclesial.
  • A continuació, un temps de 70’ per debatre, aportar altres visions i interrogar-se sobre l’assumpte tractat.
  • Acabada la reunió, les persones presents posaren per escrit allò que consideraven necessari destacar en el document final.
  • Un relator va acoblar les aportacions rebudes per llevar repeticions i confeccionar un esborrany que tinguera unitat sintàctica.
  • L’esborrany va ser enviat a totes les persones membres del Grup perquè suggeriren esmenes, correccions o adicions en un termini de 14 dies.
  • Paral·lelament a l’estudi del Bloc 2.- ESCOLTAR, el Grup convocà a qualsevol persona interessada, cristiana o no, a expressar breument en la web la seua opinió sobre les coses de l’Església que li fan més mal i, també, sobre les coses que li donen més esperança.
  • El document final va ser aprovat per unanimitat en reunió presencial el 25 de juny de 2022.
  • Aquest document final queda publicat en https://grupdeldissabte.org i enviat a l’Arquebisbe de València, a la Conferència Episcopal i a la Secretaria del Sínode.

 

C) Resum de la reflexió del GCD sobre la Sinodalitat en l’Església

BLOC 1.- ELS COMPANYS DE VIATGE

Els companys de viatge hauria de ser la humanitat amb què cada generació conviu. Però la realitat és que les esglésies tendeixen a ser un gueto, aïllant-se del seu entorn per autosuficiència o per por a contaminar-se´n.

En la nostra Església local els companys de viatge són, majoritàriament, persones d’ideologia de dreta o d’ultradreta. Algunes d’elles pertanyen a grups que tracten d’influir en polítiques que afecten a tota la població per tal de preservar la seua hegemonia en l’àmbit social, econòmic o cultural. D’altres, són gents senzilles que segueixen la tradició d’una Església preconciliar, però practiquen la compassió. Unes i altres apuntalen l’estatus de poder de l’Església i ajuden a perpetuar els trets distintius que la situen en l’immobilisme en la litúrgia, en els ritus i en els ornaments.

Són minoritaris els grups que afavoreixen un canvi pregon en l’Església: CCP, Xarxa Cristiana, MOCEOP, HOAC, etc. També considerem companys de viatge grups no confessionals que lluiten pel canvi des d’una base igualitària: iaioflautes, feministes, ecologistes, defensors de la justícia i la solidaritat en el barri, etc.

Gran part de la societat que no es deixa dur pels criteris, ritus i moral de la jerarquia és bandejada, expressament o de fet. Grups com els que no s’identifiquen amb la ideologia nacional-catòlica, són políticament d’esquerres o rebutgen els principis de la dreta liberal; els qui recolzen obertament el papa Francesc; les CCP; els defensors de l’homosexualitat LGTBI; els feministes; els de sacerdots casats; les persones divorciades; les no teistes o laïcistes, encara que les seues tasques siguen pròximes als va1ors evangèlics; intel·lectuals crítics amb certes postures de l’Església; el món de la cultura, l’art i la ciència; la universitat i el món educatiu de titularitat pública; persones (especialment preveres) o grups que defenen sense complexos el dret del poble valencià a celebrar la litúrgia en la seua pròpia llengua.

L’Església hauria d’evolucionar al ritme de la societat, la qual es modernitza després de cada crisi; al ritme dels moviments de caràcter popular que cerquen la justícia i el reconeixement dels drets individuals i col·lectius defensant les persones que aquest sistema bandeja per protegir els interessos de les grans corporacions econòmiques; al ritme dels qui lluiten per la conservació de la natura i el futur sostenible de la vida sobre el nostre planeta, és a dir, per la Creació.

L’Església hauria de caminar amb els grups que recolzen sense embuts l’esforç del papa Francesc per fer una Església més misericordiosa i acostada a l’Evangeli. Seguir Jesús és treballar per tornar la dignitat de totes aquelles persones que el poder, fins i tot el de l’Església, els ha llevat.

En canvi, hauria de distanciar-se de tot tipus de poder, de la riquesa, de la por al canvi, dels prejudicis, de l’autosuficiència, del clericalisme, de la discriminació de la dona, del sectarisme, de l’exclusió de las persones divorciades o LGTBI, de grups que es confessen catòlics tot mantenint agendes selectives i classistes.

Hauria de ser la llar que no tanca la porta a cap persona, el caliu de tots els sectors perifèrics de la nostra societat i del món religiós, el recer de qui viu en la decepció, el desengany, el cansament, la marginació o el menyspreu.

Per fer açò, haurà d’acceptar de tot cor que els fidels són majors d’edat, i allunyar-se de visions tancades i absolutistes que confonen la correcció amb la condemna.

BLOC 2.- ESCOLTAR

La postura típica de l’Església ha sigut no escoltar la ciència ni la historia.  Ad intra encara és pitjor: no hi ha hagut gairebé comunicació entre el laïcat i el clergat, ni entre el clergat baix i la jerarquia.

La nostra Església local es troba en deute d’escolta de persones i grups populars, polítics o educatius que no se sotmeten als dictàmens formulats des del paraigües religiós doctrinal-dogmàtic També de persones en situació irregular segons el criteri eclesiàstic: LGTBI, divorciades, no casades sagramentalment, preveres secularitzats. En particular, no escolta la veu de les dones clamant pel final d’una  discriminació contrària a la radical igualtat proclamada per Jesús de Natzaret, ni les veus que reclamen una estructura nova, lluny del ritualisme imposat, del llenguatge cerimoniós, de la sacramentalització i de l’adoctrinament.

El context social i polític del món ha anant canviant i l’Església no l’ha volgut veure sinó que s’ha quedat apart, incapacitant-se per influir en la construcció de la societat i la persona de hui. Així, difícilment pot caminar junt a les persones o participar dels esdeveniments que van conformant els criteris del nostre temps.

Demanen que l’Església faça per construir una societat allunyada dels contravalors masclistes en els quals està identificada en l’actualitat: superioritat, domini, possessió de l’única veritat i resposta violenta a la dissidència. La por i la submissió que se’n deriven barren absolutament un diàleg que permeta l’escolta.

BLOC 3.- PRENDRE LA PARAULA

És il·lusori pensar que dins l’Església puga haver-hi un estil de comunicació lliure i autèntic mentre existisca tan enorme desproporció en la distribució de poder de decisió entre una minoria dirigent i la immensa majoria que constitueix el laïcat.

La minoria dirigent monopolitza la comunicació amb la societat, raó per la qual difícilment podrà aquesta arribar a conèixer els plantejaments dels qui formen la majoria de l’Església. Tenim el cas de la radiotelevisió de la Conferència Episcopal Espanyola que dona una informació que moltes persones de l’Església consideren esbiaixada i emet una publicitat que fa valdre el consumisme més descarat.

La jerarquia episcopal no deixa mai parlar lliurement, perquè per tradició és contrària al “lliure examen”. No són rars els consells de presbiteri diocesà que en lloc d’aconsellar al bisbe en són “aconsellats” per ell. El mateix sol passar en molts consells parroquials.

Nogensmenys, d’ençà el Vaticà II hi ha hagut col·lectius que han alçat la seua veu amb parresia i claredat posant en qüestió decisions i formes de govern que no s’avenen amb l’Evangeli. Podem citar, per exemple, els següents:

– Som Església (Àustria).

– Divorciats dins l’Església.

– Federació Europea de Capellans Casats

– Dignity (LGTBI dels Estats Units)

– Moviment de catòliques ordenades com a sacerdots i com a bisbes

– Iniciativa dels rectors austríacs

– Catòliques pel dret a decidir

– Religioses als Estats Units.

És notòria també la repressió que les institucions vaticanes han exercit sobre nombrosos teòlegs catòlics de gran prestigi – laics o sacerdots–, que han pres la paraula en favor d’una Església més acostada als valors de l’Evangeli.

Uns i altres són mostra que no és parresia el que falta a l’Església.

BLOC 4.- CELEBRAR

La pregària i la celebració de la fe són trets fonamentals de les comunitats menudes –domèstiques o quasi–, que les preparen amb molta cura. Hi és la comunitat sencera qui celebra. Totes les persones presents hi participen per igual, superant el clericalisme. Les lectures, els cants, les oracions i els signes emprats mantenen una relació directa amb la realitat del moment, orientant així la vida dels participants, ja que celebrar la fe és celebrar la vida fent memòria de Jesús ressuscitat.

La situació sol ser molt distinta en les parròquies, que es veuen en l’obligació de mantindre un llenguatge i unes lectures sense relació amb el moment ni amb el seu tarannà. Hem tramés un culte sacrificial, com si a Déu li’n calguera.

La pregària va més dirigida al fet que Déu faça el que volem, que a descobrir el que Déu vol de nosaltres. No hi ha espontaneïtat ni tan sols en l’oració dels fidels que, quan la preparen, segueixen el mateix estil dels llibres litúrgics.

Tal com prescriu la litúrgia, l’espai deixat al laïcat és merament simbòlic. Els fidels no solen entendre els ministeris del lectorat i de l’acolitat amb la profunditat i sacralitat amb què sembla veure els documents oficials.

De fet, els grups de litúrgia s’han de moure en límits tan estrets que poc es nota el seu treball. La realitat és que tot depén del prevere de torn. Pur clericalisme.

BLOC 5.- CORRESPONSABLES EN LA MISSIÓ

En les comunitats parroquials ha mancat discerniment i reflexió per comprendre que la missió de l’Església és anunciar la Bona Nova. Així, el laïcat més implicat està educat i convençut que la seua missió és fer complir les lleis de l’Església i defendre-la dels atacs de qui no creu.

En la mentalitat del catolicisme actual en Espanya ser servidor de la societat, siga com siga aquesta, és vist com una raresa. De manera que eixa classe de servei sol fer-se per iniciativa personal i amb poca o cap relació amb la institució.

 BLOC 6: DIALOGAR A l’ESGLÉSIA I EN LA SOCIETAT

L’Església ha mostrat no voler deprendre d’altres instàncies, encara que ho diga. Sempre vol ser-ne mestra. Això fa que els camins i experiències de diàleg sincer siguen ben minsos.

Pel que fa a la nostra església particular, no existeix el diàleg sinó una comunicació unidireccional des de la jerarquia. Totes aquelles persones o visions d’Església que no s’hi conformen són sistemàticament ignorades. En canvi, el diàleg privat amb els qui no creuen és fluid i permet compartir nombroses tasques.

Per dialogar amb la societat i aprendre’n, l’Església ha d’acceptar l’autonomia d’aquella en totes aquelles matèries sobre les que hi ha un consens ampli, com són la comprensió i valoració de la sexualitat humana, el gènere, la planificació familiar i el respecte a la dona que decideix interrompre una gestació.

Mentre mantinga qualsevol tipus de limitació a la funció de les dones, l’Església no pot dialogar amb una societat que ha arribat a la convicció que homes i dones gaudeixen d’idèntics drets i no poden tindre limitacions per raó de sexe.

A més, per ser creïble hui, l’Església ha de confirmar amb els fets allò que diu de paraula. Si, com afirmem, els pobres i marginats són la prioritat absoluta, els béns de l’Església haurien de posar-se al servei dels més empobrits del planeta.

 BLOC 7.- AMB  LES ALTRES CONFESSIONS CRISTIANES

La uniformitat religiosa imposada històricament per l’Església, allà on ha comptat amb la força del poder civil, ha impedit un contacte fructífer amb les altres confessions cristianes, sempre vistes amb sospita o amb certa indulgència. Només d’uns anys ençà comença a haver-hi una certa interrelació, accelerada darrerament per l’increment del flux migratori.

Encara que, per eixa raó, el desconeixement és gran, el laïcat interessat no troba dificultat en relacionar-se amb les altres confessions quan s’hi presenta l’ocasió, perquè no és tan primmirat en matèries teològiques com sol ser-ho el clergat.

La jerarquia, pel seu costat, es limita a complir l’expedient amb la designació d’un delegat diocesà per l‘Ecumenisme, la celebració de la Setmana d’Oració per la Unitat dels Cristians i poca cosa més.

BLOC 8: AUTORITAT I PARTICIPACIÓ

Si l’autoritat es basa en el poder en lloc d’en l’auctoritas la participació serà només tindre un poc d’eixe poder. Així, un poder arbitrari o despòtic produirà una participació arbitrària o despòtica.

L’estructura eclesiàstica s’ha bastit amb la mentalitat de Pius X en el Síl·labus, la de les dues esglésies separades: docens i discens. La jerarquia no mostra signes reals de voler canviar açò sinó que segueix monopolitzant el poder diví que pertany a l’Església sencera, ja que tots el seus membres reben el do de l’Esperit Sant. Les comunitats madurarien més i es renovarien constantment si les funcions ministerials tingueren una duració limitada.

Com que el poder eclesiàstic no és amic de la sinodalitat, els fidels es troben lluny d’iniciar-ne el camí. Sembla prou evident que un camí sinodal hauria obstaculitzat moltes de les perversions eclesiàstiques nascudes al llarg de la història.

Jesús no va fundar una religió ni va establir una Església. Tan sols es va dedicar a anunciar el missatge del Regne com a utopia per a tota la humanitat, posant en marxa una comunitat d’iguals sota l’única norma de l’amor i el servei, no del poder. Ara bé, la igualtat i el servei no existeixen quan el clericalisme subordina a les dones i a tot el laïcat a una jerarquia que marca el camí. De vegades no cap més que la rebel·lia, fins i tot la desobediència, per a fer possible la igualtat.

El mode de govern de l’Església ha de ser competència de la comunitat en la realitat concreta de cada temps, de manera que genere il·lusió, desig de compromís i persones preparades. Les consultes al laïcat, com aquesta del Sínode, han de fer-se habituals. Però el distanciament entre carisma i institució –entre el profètic i l’estructura– s’agreujarà si la jerarquia no se sent obligada per la veu del Poble de Déu, al qual pertany, després d’haver-lo convidat a participar.

Escoltar sense compartir el poder de decisió invalida l’aportació dels carismes existents, que en són molts i ben diversos. La tensió permanent, com a seguidors de Jesucrist, és ser conseqüents amb l’Evangeli – també en la necessària organització administrativa– vivint en una societat manipulada i manipuladora, els defectes de la qual ens esguiten.

Pel que fa a la nostra església particular, l’autoritat sembla exercir-se només en l’àrea del govern: el poder de dictar normes i de posar o llevar persones en els càrrecs que depenen d’ella. No es fa lloc a la correcció fraterna, que és realment l’única forma evangèlica de conformar la vida d’una comunitat com desitja ser l’Església.

BLOC 9: DISCERNIR I DECIDIR

L’Esperit està absent de moltes decisions on no hi ha hagut discerniment. El cristians estem preparats per a agafar la Sagrada Escriptura com a receptes i normes a complir, però no a discernir des de la història de fe, que és realment el que és la Història Sagrada.

El clergat refusa el discerniment en les comunitats: una part, perquè no el comprèn; una altra, perquè ho considera una novetat que va contra l’Església; i, per últim, una tercera part, perquè no sabria com fer-ho.

Les comunitats religioses són les úniques amb alguna experiència en aquest camp i quasi les úniques que podrien transmetre-la a la resta de l’Església.

BLOC 10: FORMAR-SE EN LA SINODALITAT

Evidentment la majoria de cristians no és capaç de comprendre i saber exercir la sinodalitat a hores d’ara. Cal plantejar-la per al futur com l’únic camí de supervivència de l’Església. En un món on la manipulació informativa serà cada vegada més poderosa, la tradició humanista i alliberadora d’una Església capaç de discernir comunitàriament ha de ser un gran ajut a tota la humanitat.

Formar-se en la sinodalitat requereix, primer que res, reforçar el sentit de comunitat, tan postergat al llarg del segles en favor d’una moral del compliment individual.  Però ha de ser una comunitat d’iguals, perquè sense la igualtat, la mística del seguiment de Jesús a inspiració de l’Esperit Sant esdevé una rutina de comandament i obediència que fa del tot impossible practicar la sinodalitat.

Formar-se en la sinodalitat és també deprendre a caminar junts sense recança quan cal una humil rectificació. Però no és obligat caminar amb la disciplina d’un exèrcit, tots al mateix pas. Sinodalitat és justament poder caminar junt a qui no veu les coses (o encara no les veu) com nosaltres, però comparteix sincerament un Senyor, una fe, un baptisme, un Déu i Pare de tots.

Demandes de canvi que proposem a la consideració del Sínode.

  1. Admissió de les dones als ministeris ordenats.
  2. Accés al sacerdoci de persones casades i caràcter opcional del celibat.
  3. Limitació del temps d’exercici dels ministeris, incloent-hi el del papat.
  4. Caràcter vinculant dels Sínodes diocesans i dels Consells consultius en les diòcesis.
  5. Revisió de la doctrina moral sobre la sexualitat i la procreació.
  6. Sotmetiment a la justícia penal dels cassos d’abús sexual a l’Església.
  7. Reducció gradual dels béns de l’Església destinant el seu valor a l’ajut dels pobres.
  8. Modernització del llenguatge de la litúrgia i revisió del contingut dels leccionaris.
  9. Incorporació de l’Església Catòlica al Consell Mundial de les Esglésies.
  10. Promoció efectiva de l’autonomia de les esglésies locals, que no són sucursals.

 

Contribucions de vint-i-una persones de fora el Grup

Què és el que més em fa mal de l’actual realitat social i eclesial?

  1. Els confessors que demanen nom i cognom de les persones amb qui em relacione.
  2. Que no es parle del dimoni: la gent necessita gestionar el mal o acudirà a la màgia.
  3. La manca d’un compromís anticapitalista ferm i clar.
  4. La llunyania de qui ens governen, també els bisbes, de la realitat de la vida del poble.
  5. Els discursos sobre l’avortament, l’eutanàsia, el preservatiu i les formes d’estima.
  6. Els menysteniment del valencià.
  7. El comportament totalment anticristià d’una gran part de la Jerarquia.
  8. L’estructura piramidal on dones i membres de la comunitat no tenen dret a decidir.
  9. El posicionament eclesial en contra del conjunt de les classes populars.
  10. L’ànsia de dominar els altres, l’avidesa de riquesa i l’afany de perpetuar el poder.
  11. Que no reconega a les dones la feina i el paper que hi tenen negant-los el sacerdoci.
  12. L’excés d’estructures i la manca de transparència.
  13. El discurs poc encarnat en la realitat i la manca d’acció profètica.
  14. La divergència amb les tendències socials i la dificultat de fer arribar el missatge.
  15. L’oposició que troba el papa Francesc dins de l’església per canviar les coses.

Què és el que més em dona esperança en l’actual realitat social i eclesial?

  1. La visió progressista i acollidora de l’església valenciana.
  2. Les organitzacions socials auspiciades per l’Església.
  3. Un Papa d’un discurs, renovador, més compromès amb els problemes del dia a dia.
  4. Els moviments crítics dins de l’Església i l’Església de base.
  5. La part de la jerarquia que predica amb la paraula i els fets l’Evangeli de Jesús.
  6. Tots els treballs amb els col·lectius més vulnerables.
  7. La postura més democràtica d’un sector del cristianisme del País Valencià.
  8. La idea que la Humanitat ja no pot anar a pitjor dins del capitalisme globalitzat.
  9. Que l’amor ha d’anar substituint l’odi i ho farem.
  10. Que encara hi ha molta gent que ajuda els altres i notes que l’Esperit revolta.
  11. Les iniciatives de pau, justícia i estima que brollen fora de l’Església oficial.
  12. Els avanços en la realitat del creient envers les persones divorciades o homosexuals.
  13. La força de l’Evangeli i l’acció de l’Esperit.
  14. El major compromís dels fidels amb l’Evangeli i l’Església.
  15. Els petits grups que lluiten per una Església que s’ocupe de la gent desfavorida, accepte a tots i totes, i defense la llibertat.