VICENT ARTUR MORENO
L’Equip de redacció ha rebut aquest escrit-homenatge de Vicent Artur envers son pare, i creguem és una regal per a qui tinga el gust de llegir-lo. Val la pena pel que té de Memòria Històrica, també per allò que es manifesta la seua vida en l’evolució d’una religiositat del Bé Abstracte, com un entramat ideològic de propostes intel·lectuals, cap a una espiritualitat alternativa de la Bondat, que es revela, com a resposta personal, en la immediatés del fet present i en la inefabilitat de la bondat dels seus gestos que, més enllà de paraules i conceptes són tot un rosari de sensacions i emocions. Sols la Bondat i la vida nidifiquen en la fràgil seqüència del ací i ara.
LA MEMÒRIA DELS ÀNGELS
A ma mare i a mon pare. Perquè els nostres pares no haurien de morir mai. .
Estic bé, Vicent…Estic bé…Em separava les síl·labes remarcant la prosòdia en cada colp de veu…No us preocupeu per mi…Estic bé…Ens ho deia només amb aire, perquè el càncer li havia arrancat el poc que li quedava: la veu. Volia protegir-nos, que no patírem. Aquest article no només és un homenatge a una persona que ha traspassat i ara és…No sé on és. Dins del meu cor, supose. Permanentment dins del cor de la gent que ha deixat en el món físic i que ara recorda la figura d’un home que va morir com va viure: amb moltes ganes. “M’he mort ja?” Em preguntava amb un filet d’aire hores abans de morir…No, encara no, li deia el meu germà…”Doncs vinga, va”…Ho deia amb aquella il·lusió de l’infant que li han promès que vindran els reis, però que tarden, que no acaben de fer-ho. Però ell té ganes que vinguen…Perquè mon pare, en els darrers quatre anys, s’havia transformat en un xiquet. Mon pare es bevia la vida a glops. Perquè la vida era un raig d’aigua fresca…Era un infant d’aquells que deia Jesús quan es referia a qui podria entrar al seu Regne, el Regne dels Cels…I volem compartir amb vosaltres moments de la vida de Vicent Moreno i Mira, un home com tants que va donar el millor i que deixa darrere moltes rialles, molts relats i una passió: la curiositat i l’amor profund cap a les persones i cap a tot allò que l’envoltava.
Des del mes d’abril havia perdut la veu i parlava només amb aire. El càncer. El…. càncer (ompliu per la línia de punts la paraulota més grossa que tingueu a mà). O els càncers, tan se val. Un càncer de pulmó que anà estenent-se fins arribar al cervell…I a poc a poc, el desactivà. I no el deixà ni pensar, ni fer coses, ni escriure, ni pintar…Però el va deixar estimar fins a l’últim moment. Una acció –la de la sensibilitat i l’estima- que per educació cultural i per generació va minimitzar mentre els seus fills van ser jovenets. Ja sabeu; en aquells anys 50, 60 i 70 els homes fumaven, es posaven Floïd i no ploraven. Però feia quatre anys mon pare havia tornat a la infantesa. I havia tret el Vicent sensible, el Vicent amorós. Va tornar a comportar-se com en aquella època arcàdica on encara que als seus voltants el món s’enfonsava (va experimentar la guerra i la postguerra dels anys 40) ell construïa universos habitables i càlids…Aquella frase que tres hores abans ens deia al meu germà i a mi (“Ja m’he mort?”) mostrava el pare més innocent, el de la joia de viure curiosament, el més infant, el més il·lusionat…
El mes de març del 2022 encara havia publicat un llibre. I un any abans, havia fet una exposició d’olis i d’aquarel·les a Planes. Era un “ratolí”, un home incansable que no va parar quiet fins que les metàstasis els van fulminar. El llibre l’havia escrit a quatre mans amb un amic que havia conegut tardanament, però que havien compartit des de menuts paisatges sagrats. Concretament, el país de Terrateig, a la Vall d’Albaida i Gorga, al Comtat de Cocentaina. Juntament amb València i Alcoi van ser els quatre punts cardinals de la seua existència. Ell i Casimir Romero havien escrit “Terrateig, el plaer de recordar”. En les seues primeres pàgines escriu: “ Temps era temps, quan l’avi Sensio era jovenet, a Terrateig hi havia un bon capellà que anà destinat a una vila situada a les altes terres situades cap al migjorn, poble més enllà de la mítica penya de Benicadell i on el garrofer té dificultats amb el clima. Quan el progrés va aportar vies de comunicació i vehicles, un considerable estol de feligresos escortava el pastor fins a la nova plaça: són eixos fets els que originen les tradicions. Però al començament del segle vint, els intercanvis econòmics i els llaços afectius es duien a terme caminant, a llom d’atzembla o, si la senda era ampla, en carro. De manera que el clergue va demanar a Asensio i al seu cosí Emilio que l’ajudaren a transportar els mobles al poble del qual l’havien nomenat titular. L’avi i Emilio no es van fer pregar molt i acceptaren encantats oferir braços i companyia al mossèn en el desplaçament a una ignota parròquia. Un bon dia, quan l’albada encara era un dèbil anunci, capellà i donzells, xino-xano, mamprengueren cap a Montitxelvo i Castelló. En el poble de les Gerres agafaren el camí que grimpava per les carenes dels contraforts septentrionals del Benicadell.
El camí serpentejava abraçant-se a la serra i pujaven amb dos matxos carregats amb quatre atifells de l’inèdit rector. Les possessions d’un capellà de poble no eren gran cosa. (…) Van passar per Beniarrés, Gaianes, Setla, Muro, Benimarfull, Benillup i Millena (…) Coronaren el portet i aparegué la vall de Seta. Moment especial que els permetria albirar la silueta allargassada de la vila
de Gorga com si estiguera recolzada en un triclini: era la destinació del mossèn…i el destí del meu avi…que engendraria els cimals dels fills i les branques dels néts. Jo n’era un. Les dones-cambreres de Gorga col·laboraren en la instal·lació del nou rector a la casa abadia. Els xicots van ser presentats a les xicones-cambreres de la Mare de Déu de Gràcia, i el mossèn ascendit va preguntar al tímid Asensio: “Quina de les xiques t’agrada més?” La resposta no es va fer esperar perquè el jove ja estava impactat des de molt abans de la interpel·lació. “La rogeta”, digué el xicon. I així va ser com, amb el beneplàcit de la rogeta, va començar la relació entre la parella que serien els meus avis paterns…Es deia Maria Gràcia i era la meua àvia.” Molts de vosaltres –estimades i estimats lectors- no havíeu sentit ni parlar d’aquests pobles. I això demostra la profunda ignorància que tenim del nostre entorn, del nostre país.
En l’any 1961 mon pare va conèixer ma mare a Alcoi. L’altra Maria Gràcia de la història. I a mi això em va marcar. Sobretot, perquè em va permetre nàixer. Perquè aquesta Maria Pilar Giménez Planes va ser l’autèntic pal de paller de l’existència de mon pare. I la nostra. Que era capaç de llevar-se el menjar de la boca durant dies per a comprar-nos llibres, perquè allunyàrem la misèria cultural. Ella ens va mostrar els valors de l’humanisme i la solidaritat. La que va permetre a mon pare portar una existència plena de satisfaccions i de llibertat creativa. Una de les anècdotes que ens contava mesos abans de morir era quan cap a 1967 es feien els Cursets de Cristiandat que tots els funcionaris públics havien de fer. Eren una mena d’exercicis espirituals americanitzats, ja que els tecnòcrates de l’Opus havien important del món anglosaxó la dinàmica de grups i la seducció de les consignes. Un tecnòcrates que al costat de les bèsties pardes feixistes semblaven germanetes de la caritat amb dinerets. El règim franquista es maquillava, l’Església catòlica addicta al règim es refrescava i aparentment mostrava la cara més moderna i amable en forma de “performances” sobreinterpretades vingudes de lluny. Ja sabeu “25 años de paz”. Bases militars, bombes de Palomares i… Cursets de cristiandat. Tots els ciutadans mascles amb funcions administratives o que aspiraven a funcionaris i que depenien de l’Estat, estaven obligats durant uns dies l’any a fer uns “retirs” espirituals on els gurus del règim mostraven el camí d’una mística de cartró-pedra engolada. Mon pare em contava que una mena de conferenciants-actors parlaven d’una manera impostada i sobreactuada, de tal manera que alguns dels assistents queien en una mena d’èxtasi, en un estat alterat de consciència que certament, impressionava…I també em contava que si hi havia alguna cosa que valia la pena en el relat d’aquells gurus de pa sucat amb oli, allò mateix ja li ho havia dit ma mare de la manera més tranquil·la i senzilla del món. Ma mare el va ensenyar a no ser cobdiciós, a no vendre’s per un plat de llentilles, a ser lliure sense fer mal a ningú…
Aquella Maria Pilar era l’autèntica intel·ligent del grup. “Està tan buit per dins que ha de vestir-se per fora”, deia a vegades ma mare. Perquè era de les persones que miraven les persones pel que eren i no pel que tenien o pel que ostentaven. Era un autèntic testimoni de vida, on els valors i la humanitat anaven per davant de qualsevol ostentació…A principis dels anys 70, el Corte Inglés va inaugurar negoci a València. Era un dels edificis més moderns que hi havia en aquella zona exclusiva de València. I el van construir just damunt del cementeri dels jueus valencians. Una de les primeres coses que van fer els directius va ser convocar un certamen de pintura de “joves pintors valencians”. Era el moment en què l’art de l’oli venia, les cases dels burgesos benestants volien obra i el negoci de l’art anava molt bé. Mon pare presentà un parell d’obres, un parell d’olis. Als quatre dies telefonaren a casa. La veu informava que abans de la inauguració del certamen, les obres de Vicent Moreno estaven venudes, i que en volien més. Mon pare en donà tres mes per a l’exposició. I es van vendre també…El següent moviment va ser voler parlar amb mon pare el director d’esdeveniments culturals d’El Corte Inglés. El volien contractar com a pintor de l’empresa. Com a pintor “de cambra”. Els clients es posarien en contacte amb ell i ell els pintaria allò que volgueren. Vicent Moreno va arribar a casa molt content, exultant, fins i tot pensant que podria deixar-se el treball de funcionari…Li ho va contar a ma mare…Guanyaria molts diners, acabaríem les limitacions econòmiques, Maria Pilar deixaria de fer tants números per acabar el mes…Ella se’l va mirar fixament…”Estàs disposat a pintar flors?” A mon pare no li agradava pintar flors, que també tenien un mercat. “Estàs disposat a renunciar a pintar el que et vinga de gust?, estàs disposat a pintar el que et manen?” Perquè si tens algun problema, acabaràs per frustrar-te, per pintar sense passió, sense ganes…” Pinta el que vulgues, encara que siga a costa de guanyar menys, perquè continuaràs sent lliure, continuaràs creant…Ja ens arreglarem per arribar a fi de mes…Mon pare va renunciar a l’oferta i va continuar sent un discret funcionari amb un sou encara més discret…Però era lliure per a pintar el que li donara la gana…Continuà pintant albuferencs, cases emblanquinades dels nostres pobles, pots de llautó senzills però digníssims…
Per a ella la cobdícia i l’enveja eren un autèntic problema, perquè provocaven frustració…Això mon pare ho va posar en pràctica curiosament, quan fa quatre anys va morir ma mare. Ell va ser el successor d’ella. Es va transformar en un infant conscient. En un jove de 83 anys que jugava, que continuava tenint la mateixa curiositat que als 20 anys. Pintava, anava a tertúlies, setmanalment feia classes de narrativaa la Facultat de Comunicació…Després de jubilar-se va estudiar Belles Arts, Història de l’Art…En una de les tertúlies –la del dijous de matí- s’impregnava de la saviesa de teòlegs, capellans, capellans descapellanats, filòsofs…En l’altra, mon pare bevia de les reflexions d’homenots reflexius, il·lusionats i escèptics…Mon pare era un home constructiu, útil i feliç…Anava convertint-se en un xiquet. I tot al seu voltant, era molt fàcil i vital. La rialla s’ensenyorí de la seua existència. Però la bèstia estava esperant-lo…
Arribà un moment en què el càncer li afectà tot el procés de cognició. De pel·lícula. Aquesta seqüència apareix en una sèrie i pensem que el guionista ha forçat la trama. Va comprovar el seu punt de degradació quan li va tocar llegir el seu relat davant dels alumnes, dels seus companys tan joves com ell…Era el mes d’abril. Va comprovar que en intentar llegir en veu alta, no podia fer-ho. Les lletres, les síl·labes, les paraules se li escapaven com llàgrimes en la pluja dins del seu cervell…L’últim mes no podia coordinar els dits per tal de portar-los a les tecles de l’ordinador, no podia llegir, no podia escriure…”Conta’m coses” em deia, “Encara tinc ganes de fer coses”…Era un home viu, inquiet, curiós, interessat per tot…
Va ser tot molt ràpid. La limitació física es va agermanar amb la psíquica. Arribats a aquest punt, volia pujar a la barca de Caront i travessar a l’altra riba de la llacuna. Crec que ta mare està esperant-me…
Els meus pares m’han llegat un patrimoni enorme i preciós: l’estima cap a les persones i la curiositat per les coses. I una passió que compartim molts de nosaltres. Com diria Fuster, i firmarien persones com Vicent i Maria Pilar : “no tenim altra obsessió que aquesta: la d’haver-nos apassionat fins a l’obsessió per la vida i el destí del nostre poble…” Ara em sent orfe. Dos dels meus referents els tinc en un racó molt petit del meu cor. Que continuen donant-me forces per a recordar-los, per a honorar-los, per a donar continuïtat a una filosofia de vida: la de construir societats més justes, més solidàries, més tranquil·les…i més divertides. In memoriam…