Javier Almela és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Pau va proclamar que l’obra de Crist havia produït la demolició del mur que separava el poble elegit de la resta de la humanitat “abrogant la Llei dels manaments amb els seus decrets, a fi de crear en ell, amb tots dos, un sol home nou i fer la pau” (Ef. 2,15).
Si la llei i les seues clàusules ja no hi compten, per quina cosa havia de ser reconeguda la nova humanitat? Pau la resumeix d’una forma extraordinàriament senzilla i comprensiva: “No vos feu solidaris de les obres estèrils dels qui són tenebres: més aviat denuncieu-les” (Ef. 5,11).
Però, sense adonar-nos-en, els seguidors de Jesús hem anant bastint al llarg de la història un altre mur: el de la religió. La moral com a criteri de fe, els altars del sacrifici, la postergació de la dona, la negació de la llibertat evangèlica (tan cara a Pau), la constitució d’una jerarquia segregada del poble, l’ús del poder coercitiu que Jesús va rebutjar, etc. suposen una restauració d’allò que Crist havia destruït, oblidant que “si reconstruesc allò que havia destruït, em declare jo mateix transgressor (Gal. 2,18).
Així, l’antiga divisió judaisme-gentilitat quedà substituïda per una nova divisió: dins-fora de l’Església. Les lluites amb altres religions mitjançat el poder civil dels estats confessionals, la persecució dels seus adherents i sobre tot, del segle XVIII ençà, la confrontació amb el lliurepensament i l’ateisme, en són la trista conseqüència.
El Concili Vaticà II, en documents com la constitució Gaudium et spes, va mostrar la intenció d’anar demolint eixe mur, però des d’una posició un poc condescendent, com de certa superioritat, que no podia ser del gust de qui es trobava fora. Gràcies a que tots els pontificats posteriors han treballat per l’enteniment entre les diferents religions, és innegable que hi ha hagut un gran avanç. En canvi, no s’ha esborrat la divisió creença-descreença.
Aquesta és la divisió que cal superar ara si volem contribuir a un món millor. Un món que s’ha de fer amb totes les persones de bona voluntat, un món que faça impossible les guerres destructores de la vida, “perquè ell és la nostra pau, el qui de dos pobles n’ha fet un destruint el mur de separació, abolint l’enemistat, en la seua carn” (Ef. 2, 14).
Crec que aquesta és la missió que s’ha imposat el papa Francesc amb el seu valent lideratge per construir la fraternitat universal i preservar la vida del planeta. Demolir el mur entre persones religioses i persones no religioses, esvair la desconfiança i el menyspreu mutus amb què han vingut relacionant-se, permetrà una cooperació eficaç. Eixa serà la nova humanitat que anunciava Pau fa vora dos mil anys.
Naturalment, també la nova humanitat tindrà enemics “perquè no hem de lluitar contra adversaris de carn i sang, sinó contra els principats, contra les potestats, contra els dominadors d’aquest món de tenebres” (Ef. 6, 11-12). En aquest segle XXI en som més conscients que mai d’una realitat indefinible que sembla dominar el nostre món fins al punt de no deixar-nos albirar cap eixida.
Eixa part de la humanitat que es faça conscient de la necessitat de lluitar per un món per a tots i vullga participar-hi, haurà d’anar “cenyida amb la veritat, revestida amb la justícia per cuirassa, els peus calçats amb el zel per anunciar l’evangeli de la pau” (Ef. 6, 14-15). Heus ací les nostres armes: veritat, justícia i pau. No en poden ser unes altres!
Qui desitge un canvi dins l’Església per fer-la més acostada a l‘Evangeli, haurà de recolzar sense embuts l’estrenu esforç del papa Francesc per fer una humanitat com la que apareix dibuixada en Laudato sí i Fratelli tutti. Perquè una Església per fi purificada d’adherències històriques inservibles, però tancada en la convicció de ser única portadora de salvació i altres enrònies, ajuda poc a fer créixer el Regnat de Déu.
La nova humanitat ha d’arreplegar totes les gents de bona voluntat, siguen de confessió cristiana, islàmica, budista, animista, agnòstica, atea o de qualsevol altra. En resum: totes aquelles que no es fan solidàries de les obres estèrils dels qui són tenebres. Poder aportar-hi el nostre petit esforç és una gran oportunitat, un objectiu que val per una vida plena.