Fa dos dies, en donar-nos l’abraçada d’amic, germà i company, i sabent que era una abraçada de comiat, Juliol em parlà amb veu tènue “No t’oblides de parlar al meu poble”. Què podia jo dir-vos, si el poble d’Anna ja ha dit que el lliurament als últims, la solidaritat, la disponibilitat, la generositat pertanyen a la memòria col·lectiva del poble, i hi ha vides que no poden ser engolides per la terra. Estem amenaçats de resurrecció. Per què ens sentim hui alhora profundament agraïts i extremadament ferits? Perquè Julio a la llum i per la força del ressuscitat va mantindre enceses les tres flames de l’esperança i ho va fer “a la manera Julio”.
Julio va mantindre encesa la flama profètica que ell va saber emparentar amb l’ideal utòpic que bull en les venes obertes de la humanitat. Imaginava i lluitava perquè el poder que descarta i mata tinguera els dies comptats; imaginava i lluitava perquè el masclisme que violenta a les dones fora bandejat; imaginava i lluitava perquè el clericalisme que sufoca l’ideal igualitari de la Bona Nova, deixara pas a una Església sinodal. Ha imaginat i ha lluitat per una humanitat alliberada i una espiritualitat alliberadora. I com a membre de la primera generació postconciliar, va batallar primerament, al costat dels seus companys, per una Església conciliar i hui per una diòcesi a l’aire de Francisco. Per a cultivar aquests somnis va animar des de fa quaranta anys els Cristins del Dissabte. I es va situar sempre en els barris populars perquè hi ha somnis que només es veuen si s’encerta amb el lloc adequat.
La segona flama de l’esperança a la manera Julio ha sigut l’energia del cant. Ell creia que els continguts més radicals de la fe, de la llibertat i de l’amor humà i diví necessitaven expressar-se a través del cant. Els pobles per a caminar necessiten que en el seu interior bulla el cant, necessiten, no sols que hi haja futur sinó que siga una terra bona i desitjable. Aquesta flama li ha portat a transformar el llenguatge, a inventar altres cants, a celebrar d’una altra manera i compartir dubtes i cerques. I així va nàixer el Fòrum Cristianisme i Món d’Avui que, sota l’alè de Julio, des de fa trenta anys manté viva la reflexió més lúcida i el foc reformador de l’evangeli en les diòcesis valencianes. És un espai per al cant: les lletres de les cançons la componien els principals teòlegs locals, nacionals i internacionals i ell posava la seua veu, la seua música i la seua direcció fins a compondre una bufona simfonia.
I la tercera flama de l’esperança a la manera Julio ha sigut el potencial de la cura i l´atenció. Les persones i els pobles necessitem curar les ferides i els cansaments. Julio va convertir les seues parròquies en barris populars (Xirivella, Sant Marcel·lí, la Malva-rosa) al llarg de 50 anys en autèntics hospitals de campanya, en paraules de Francesc, on els fatigats han trobat consol, els sense-sostre han trobat llar, els pobres de pa han trobat el pa i la paraula, els expulsats de la vida recuperen la seua dignitat de fills preferits de Déu, els desorientats han trobat proximitat i acollida, i les persones immigrants s’han sentit benvingudes.
Amb aquestes tres flames, Julio va emprendre el seu viatge cap a l’interior de Déu que és Acollida, Tendresa, Perdó, Compassió, amb tots els nom de les persones que ell ha estimat. Despús-ahir en el moment que ens abraçàvem per última volta comentàvem què faríem en arribar a la casa del Pare. Com tu arribaràs abans, prepara la taula, posa els mantells i no t’oblides de col·locar uns tamborets perquè capiem tots en el banquet. I de sobte, en sentir els tamborets va exclamar: Aqueixa és la meua felicitació de Nadal enguany!. Una taula on caben tots asseguts en tamborets. I ara Julio descansa en la pau del Senyor, ha arribat l’hora de rebre l’herència que Déu ha promés als que estimen.
Descansa; tots nosaltres cuidarem els teus somnis, que són els desitjos del Déu de la Vida i construirem els tamborets entre tots.