La porta blava
Bona vesprada.
A les persones que vinguéreu ahir i veniu cada últim dimarts de mes a manifestar-vos en protesta per l’existència dels CIEs, reclamar el seu tancament i solidaritzar-vos amb les persones empresonades en ells, moltes gràcies.
Us parle com a membre de l’equip d’acompanyament de la Campanya pel tancament dels CIEs.
No vaig a contar-vos notícies. Vull expressar el que sentim i, d’alguna manera, donar testimoni davant d’aquesta porta simbòlica que tanca, fins i tot, els somnis de molta gent, de massa gent.
Fa més de 5 anys que entre a acompanyar a les persones injustament tancades, tot i que siga “legal” fer-ho, diuen.
Us puc dir que no hi ha hagut dia que haja eixit sense preguntar-me pel sentit d’açò, i què fem en realitat quan traspassem aquests murs per a entrevistar-nos amb ells.
La meua conclusió no és descoratjadora, ni desesperançada. Al contrari, com diem, hem de seguir, seguir, seguir….
Perquè és un exercici de solidaritat, de democràcia, de lluita popular i de justícia.
A molta gent és possible que aquestes concentracions que fem, ja més de 12 anys, mes rere mes, tal vegada els parega com a il•lusòries i inútils.
Doncs no. Són tan aparentment inútils com quan Gonzalo Arias a meitat dels anys `60, el 20 d’octubre de 1968, junt a altres isqué a passejar-se “encartellat” pels carrers i avingudes de Madrid reclamant democràcia y eleccions lliures, com havia anunciat prèviament que farien.
Tan aparentment inútils com quan Pepe Beunza, ací a València, es plantà per a reivindicar l’abolició del Servei Militar Obligatori i pel reconeixement de l’Objecció de Consciència.
Tan aparentment inútils com quan a principi dels ´70 Lluís Mª Xirinacs s’assentà davant la porta de la presó model de Barcelona reclamant “Amnistia Total” i llibertat per a les persones empresonades, per defensar les seues idees. Amnistia per a totes.
Tan aparentment inútils com quan el “Captaire de la pau”, Paco Cuervo-Arango feu dejuni a la porta de la presó de Múrcia per demanar llibertat i tracte digne per als presos comuns i polítics.
En eixa línia, en eixe fil s’inscrivim: nosaltres: també, poques persones, sense poder, idealistes,… però amb una gran estima per la dignitat humana.
Què aconseguim? Mantenir davant dels que manen un qüestionament bàsic: Per què mantenir un turment psicològic, durant 60 dies, viscuts precàriament i maltractats, amb la incertesa sobre un projecte migratori, que quasi sempre s’ha
anat definint al llarg de molts anys i del que depèn el benestar i el ben-esser somniat per ells i les seues famílies?
El més dur per a nosaltres, activistes pels drets humans, és saber que no fem altra cosa que lluitar contra el “dolor inútil”.
Lluitar per millores, per avanços, per utopies possibles i realitzables… és més o menys fàcil. Lluitar contra el sense sentit, contra la bogeria d’un càstig, quan no hi ha pena, ni reconeixement,… és tan absurd com la pena mateixa,… perquè no té lògica.
Però, com no hem de fer-ho?
Els càstigs tenen sentit, si en tenen, quan presenten alternatives millors. Però els càstigs pretesament “dissuasoris”, quan la guerra, la fam, la insostenibilitat climàtica, l’espoli, la malaltia, la impotència o la soledat són companyes habituals (i el pa de cada dia) per a molta gent, eixos càstigs contra el desig de viure no arriben a enterbolir la resiliència de seguir intentant-ho.
Estos càstigs són inútils. Tot i que hi haja també molta gent que se’n beneficia i en treu profit.
Ahir, darrer dimarts de mes, amb bon humor, de forma completament gratuïta férem i reiterarem el gest “inútil” de lluitar per la dignitat humana. Denunciant una aclaparant injustícia, promoguda pels estats i al servei de beneficis privats i inconfessables.
Aquesta presó discriminatòria i racista és a més, com els altres CIEs arreu de l’estat, un enorme monument a la falta d’imaginació i de voluntat per a donar pas a polítiques d’estrangeria humanitàries, acollidores, respectuoses i solidàries.
Quants més episodis com el de les costes de Calabria han de passar per a què s’adonem que les nostres polítiques actuals d’immigració no pensen en l’altra part i en el món actual?
Som una minoria, sí…però creiem, i humilment diem que tenim raó: tenim drets i farem valdre els de qui no els tenen reconeguts.
Malgrat tot, com Galileu davant d’institucions poderoses oposades a tota evidència diem: “Eppur si muove!”. Tenim raó.
I, sense pretensions de cap tipus, diem que volem pertànyer, a la corda, al fil, dels que no es resignen, fent avançar, quan es pot o “forçant que puga ser algun dia”, la reivindicació de la dignitat de tota persona. Per a nosaltres és un deure i més, molt més, quan són persones, les tancades, que encara no han pogut viure i ser de debó. En gran part per culpa dels “nostres”, explotadors sempre.
Estem plantats davant de la porta blava de Sapadors perquè “cap persona és il•legal” i no podem tolerar el dolor inútil que causa un càstig injust que no duu enlloc.
Gràcies amigues i amics per ser, una vegada més, testimonis de que cal seguir, seguir, seguir,…
Així denunciem, demanem i busquem respostes i alternatives.
No és possible que amb tot el capital econòmic-financer, social i cultural d’Europa no es puguen trobar alternatives. L’impediment és la manca de voluntat. El gran obstacle és que no se sent el problema com a propi i que els drets humans no es globalitzen. L’obstacle és que no es vol la igualtat.
Joan Sifre.