PRESENTACIÓ DEL FÒRUM CRISTIANISME ARA I ACÍ 2023

 

Fòrum Cristianisme Ara i Ací, 22 d’abril 2023

Arribem al Fòrum 2023 amb tres ferides: la ferida de la vida, la del temps i la de les crisis. I amb tres depòsits d’esperança: el potencial de la memòria, de la comunió i de la sinodalitat. Davant les ferides ens preguntem amb les dones que arribaren molt de matinada: “Qui ens retirarà la pedra de la porta del sepulcre”

1.- Les nostres vides han sigut ferides per la COVID-19 i profundament colpejades per la pandèmia. A totes ens ha fregat la mort i hem necessitat d’auxili, de consol i de rehabilitació. De la mateixa manera que s´interrompé la nostra vida familiar, laboral i social, es van suspendre les nostres trobades. Són moltes les persones que no poguérem acomiadar ni celebrar el dol. Les seues cadires en aquest FÒRUM estan buides i els seus noms estan inscrits en el Llibre de la Vida. A totes elles va el nostre primer homenatge i el nostre agraïment. Us convidem a guardar uns moments de silenci orant (). Descansen en la pau de Déu.

Però aquests anys de suspensió, han fet que la nostra trobada siga més necessària que mai. I de la mateixa manera que de la mort de Crist nasqué el Cenacle, hui vivim la necessitat de veure’ns, tocar-nos, d’abraçar-nos, de sentir-nos vius. Rememorar consisteix, deia Walter Benjamin, a lliurar les enormes energies de la història que estan tancades en el “Hi havia una vegada”.

Per a obrir avingudes d’esperança, necessitem de totes les vides que caminàrem amb nosaltres i mai faltaren a la cita dels FÒRUMS; necessitem de totes les seues memòries i de tots els seus somnis. Enguany explorarem tres testimonis que, amb les seues vides i les seues obres, han sigut precursors del gir radical que viu l’Església al llarg dels deu anys del papa Francesc. Toni Català ens va fer veure la centralitat de la misericòrdia, “la memòria del Compassiu” i la potencialitat del discerniment. Josep Antoni Comes va mostrar les virtualitats de la presència pública i el valor de “la memòria de la resistència” i Julio Ciges ens dugué a les perifèries existencials i socials i va valorar la “memòria subversiva” Les tres memòries han sigut decisives en la història dels FÒRUM. Tenien raó en lluitar per una Església més evangèlica, teníem raó en apostar incansablement per una diòcesi conciliar oberta al clam del poble valencià.

2.- Arribem amb una segona ferida, la ferida del temps que produeix cansaments en l’ànima, deterioració en el cos i descoratjaments en l’esperit. Hem envellit però com diu el poeta “ Viejo es el mar y se agiganta/Viejo es el sol y nos calienta./Vieja es la luna y nos alumbra./Vieja es la tierra y nos da vida./ Viejo es el amor y nos alienta” . Les nostres edats ens engeganteixen, ens calfen, ens il·luminen quan protegeixen allò que mai volguérem perdre, l’ADN dels nostres FÒRUMS: el nostre compromís per una Església evangèlica, per un humanisme renovat, per una espiritualitat alliberadora, i per un compromís inequívoc a favor de la singularitat social, cultural i lingüística del poble valencià.

Les nostres edats han il·luminat una comunió entre els assistents al FÒRUM al llarg de 30 anys. És hora de crear nous ponts que seran decisius en els pròxims anys. Un pont entre joves i majors, en paraules de Fernando Pessoa “meitat joves perquè visquem en permanent aprenentatge i lluitem perquè la fantasia no desaparega; i meitat ancians perquè mai tinguem pressa”

Un segon pont entre algunes parròquies, organitzacions i comunitats i moviments socials; hem de recuperar el sentit de l’aliança que ha expressat poèticament Manuel Rivas en El lapiz del carpintero : “Todos soltamos un hilo, como los gusanos de seda. Roemos y nos disputamos las hojas de morera, pero ese hilo, si se entrecruza con otros, si se entrelaza, puede hacer un hermoso tapiz, una tela inolvidable”.

Un tercer pont cap a les noves perifèries existencials, socials i culturals. Els Fòrums s’hauran de submergir en les profunditats de la realitat humana i del poble crucificat per a bussejar en aquells racons d’ombra eterna que estan habitats per Déu. Haurem d’ “entrar més endins en el boscatge”, com volia Sant Joan de la Creu

3.- Arribem amb les ferides de les crisis actuals. “Hui ens trobem, advertia el Secretari General de Nacions Unides en l’Assemblea General de setembre 2022, davant la major allau de crisi de tota la nostra vida. La pandèmia de COVID-19 ha accentuat desigualtats flagrants. La crisi climàtica està assotant el planeta. La pau s’ha vist frustrada des de l’Afganistan fins a Etiòpia, passant pel Iemen i Ucraïna. L’onada de desconfiança i informació errònia polaritza els pobles i paralitza les societats. Estan en joc els drets humans”.

Per primera vegada, Francesc afronta les crisis des de la mirada del sud, des de les conseqüències que produeixen en les persones més febles, en els grups més vulnerables i en els països perifèrics. Per primera vegada, l’Església s’ha mirat amb els ulls de l’hemisferi sud, la història s’ha mirat amb els ulls dels últims, i la societat del benestar s’ha  mirat amb els ulls de les persones excloses. Encara estem començant aquesta aventura i haurem d’ajudar-nos al fet que els blancs es miren amb els ulls dels negres, els homes amb els ulls de les dones, els bisbes amb els ulls dels laics, els nacionals amb els ulls dels immigrants.

El moment actual requereix una profunda reforma cap a dins de l’Església, cap a fora i cap al més profund. Ha encés els fars que il·luminen la navegació cap a una Església en eixida, cap a parròquies hospitals de campanya, cap a la santedat del veí, cap al Déu de la misericòrdia, cap al cor del cristianisme. Als deu anys del seu ministeri intentarem identificar les claus d’un gir tan radical. Respectat pels líders mundials, admirat pel poble fidel i denigrat per conservadors i fonamentalistes.

Per a afrontar la situació actual de l’Església i del món ha obert l’avinguda de la sinodalitat que ens porta a escoltar-nos, a acollir-nos, a acompanyar-nos i a reconéixer-nos, ja que es necessiten totes les vides amb les seues glòries i els seus fracassos, tots els humanismes amb les seues llums i les seues ombres, totes les espiritualitats amb les seues passions i emocions, tots els homes i totes les dones de bona voluntat amb els seus dubtes i els seus somnis, totes les religions, amb les seues cerques i les seues troballes. Necessitem recuperar la sinodalitat com el major signe del nostre temps.

I fer-ho en unes diòcesis que han viscut d’esquena a les transformacions promogudes pel Ministeri de Francesc, d’esquena al camí sinodal- és prou observar la poca participació en la consulta sinodal; d’esquena a la inculturació lingüística de la litúrgia – és prou observar la poca presència del valencià en la litúrgia i en la formació; d’esquena a la cultura de la trobada i del diàleg -és prou observar l’oposició a mesures democràtiques.

Fer-ho en un ambient cultural que mostra cada dia la seua hostilitat cap a Francesc. El declara perillós quan afirma que el capitalisme mata; resulta transgressor quan proposa la volta a l’Evangeli, molesta en reconéixer la diversitat sexual, la força dels moviments Populars o denuncia els interessos en joc en la guerra de la martiritzada Ucraïna, i declara vergonyosa la política migratòria d’Europa.

El nostre FÒRUM nasqué de la primavera conciliar i quan va arribar l’hivern eclesiàstic trobàrem en ells una resistència creient. Hui necessitem protegir el naixement de l’esperança representada per Francesc. Algunes persones tenen dificultats per a entendre el gir de l’Església, molts reaccionaris el temen i alguns teòlegs i eclesiàstics el menyspreen i li donen l’esquena.

En aquest FÒRUM celebrarem el que s’ha aconseguit però amb la mateixa convicció assenyalarem el que queda per fer en camps tan sensibles com són la democratització de les Esglésies, el reconeixement de la dona, la recreació de les condicions per a l’exercici del ministeri sacerdotal, la desclericalizació de l’espai eclesiàstic, la inculturació de la fe, la celebració litúrgica en valencià.

El Fòrum no sols ha d’acompanyar el gir eclesial propiciat per Francesc, sinó que ha de fer-ho en unes diòcesis que no sols han sigut poc inclinades a secundar les seues orientacions i estils sinó que s’han configurat com els bastions conservadors de resistència; per ací han desfilat les primeres espases del conservadorisme acollits i promoguts per les Universitats catòliques. En les nostres diòcesis i en les nostres parròquies existeixen els qui no volen moure’s i s’agafen al “sempre ha sigut així”, es tanquen en les seues tradicions, principis morals i pràctiques religioses.

També arribem urgits de moment que viu el País Valenciá en plena ebullició en els valors i estils de vida, en tensions socials creixents, en una polarització política que fereix i ofén. Necessitem un nou tipus de presència pública que passe de la confrontació a la col·laboració i siga sagrament de la comunitat de la Pasqua compromesa en la injustícia global. Obrirem l’avinguda de la imaginació, del coratge i de l’audàcia per a reinventar-nos honestos amb la memòria, constructors de ponts i fidels a la realitat d’un poble que entre tots anem fent.

Comité organitzador FÒRUM 2023