El centenari de la Coronació de la Mare de Déu del Desemparats
Ha passat el centenari de la coronació de la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats. La Basílica que acull aquesta advocació mariana ha programat un seguit d’actes, des de la proclamació d’un any jubilar marià fins a l’oportuna i lloable Corona de Caritat oferida a la Mare de Déu, passant per ofrenes, vigílies d’oració, processons i les manifestacions tradicionals de religiositat populars associades al culte a la patrona de València. Tot fet per a mantenir i difondre la devoció a aquesta figura mariana tan venerada entre els valencians de la capital i de les poblacions i ciutats del nostre territori.
Ara bé, la societat valenciana actual, és molt diferent d’aquella de 1923 en la que l’arquebisbe Reig i Casanova va celebrar la coronació canònica de la imatge. El règim polític de la Restauració mostrava signes clars de crisi i pocs mesos després hi hagué el colp d’estat de Primo de Rivera, que suposaria la fi del règim esmentat i la precipitació de la proclamació de la II República espanyola. En 2023 la devoció popular a la Mare de Déu es manté, si més no, en les seues manifestacions externes, si bé el context actual és del d’una societat secularitzada, i alhora plurireligiosa, amb un augment creixent de la descreença o la indiferència religiosa, l’abandó de l’Església catòlica d’una part considerable de la població, la insignificança dels valors cultuals i culturals catòlics per a molts, i l’auge dels hàbits de consum dels esports de masses i dels productes audiovisuals d’oci.
De fet la commemoració ha tingut un perfil més religiós o eclesial que civil. Els actes commemoratius celebrats a València han comptat amb l’assistència de nombrós públic. Hem vist renovades les mostres devocionals col·lectives cap a l’estimada imatge de la Geperudeta, encara que lluny de les masses enfervorides de 1923 o dels anys del nacionalcatolicisme franquista.
I el que més sorprèn és la poca voluntat de renovació del culte a Santa Maria entre nosaltres. Les formes, les pregàries, els continguts, són pràcticament els mateixos de fa 100 anys. Persisteix el sentimentalisme individual, l’emoció desbordada en les manifestacions d’amor col·lectiu a Maria, que és aclamada com a protectora amorosa, reina, mare dels bons valencians, etc. però tot això formant part d’un relat i un imaginari en el Maria és una figura venerable per ella mateixa i en el que no apareix Jesús ni el seu Evangeli. És un marc mental i cultural tradicional, al que cal reconéixer els valors que conté, però que cal renovar i evangelitzar. La mateixa idea de l'”ofrena” de flors, o del que siga, a Maria, resulta impròpia d’un cristianisme madur, que només adora i dona glòria a Déu i en això no rema a favor del moviment ecumènic. La lletra de l’Himne de la Coronació, de José María Juan García mostra molt a les clares aquesta forma de culte marià, on abunden expressions poc afortunades teològicament.
El nou himne estrenat el dia 13 de maig, és més apropiat, mariològicament parlant, que el primer, ja que, fa diverses referències al Senyor Jesús (“Redemptor”, “l’Infant” que porta al braç), ubica Maria en un context bíblic i la presenta amb les figures pròpies de la seua advocació i en relació al poble fidel. Ara bé, no encerta en la manera de denominar el territori valencià. La lletra de l’himne de la Coronació de 1923 feia repetides al·lusions al nom “Levante” per a definir la terra dels valencians. No cal dir que és un nom rebutjat per molts i no és el que pertoca per al nostre territori, però així s’ha mantingut inalterat fins i tot en el moment actual, en que els valencians gaudim d’una autonomia política i un nom definit en l’Estatut. El nou himne del centenari, estrenat el dia 13 de maig passat, amb lletra de Mn. Josep Martinez Rondán, ja no fa ús del terme Levante, però avança ben poc, ja que es refereix al país dels valencians com a “Castelló, València i Alacant”, la tríada provincial. El nom usat en 1923 ja resultava inapropiat i genuflex, però encara es podria entendre, donades les circumstàncies. Però resulta decepcionant que, després de tot el camí recorregut pel poble valencià en la recuperació de la seua identitat col·lectiva, en 2023 siguen els noms de les tres províncies les que denominen el seu territori comú en un himne a la que es considera la seua patrona.
Això demostra que demostra que, malauradament, l’Església valenciana, o si més no una part, continua ubicada en esquemes mentals ja superats, almenys en referència a les categories territorials. És, si voleu, només un detall, però un detall significatiu del fet que en la nostra Església tenen preeminència uns perfils ideològics i polítics determinats. I un altre detall: en l’acte del Pont del Real del dia 13, en que s’estrenà el nou himne, molts dels que uns instants abans llançaven vítols emocionats a la patrona, varen aücar les autoritats democràtiques quan pujaren al cadafal, fet que recordava situacions deplorables produïdes a València en els anys de la transició política i la trista sensació de déjà vu.