Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Pareix que, al llarg de tot el planeta, estem vivint uns moments de molta polarització a tota mena de nivell (institucions socials, polítiques i eclesials). Al llarg de molt de temps s’ha estat donant per bo allò de “sempre ha sigut així”, convertint eixe “sempre” en axioma, en principi intocable, immòbil, en ortodòxia acceptada com a dogma de fe.
Però hem entrat en un temps on cada persona estudia, pensa, opina i pren decisió, i és ara, però, quan eixa estructura assentada en el “sempre” deixa de ser acceptada, ja que es reclama llibertat d’expressió per a poder manifestar allò que es viu, se sent i s’escolta, perquè la veu de cadascú siga considerada, així com el sentir i les vivències de cadascú.
Entendre l’obediència com deixar de pensar i sí sotmetre’s a la veu de la jerarquia, s’enfronta a la realitat democràtica de la qual està imbuïda la societat i a les relacions humanes que hui es viuen, essent motiu perquè moltes persones tanquen la porta a l’Església institucional i a totes les organitzacions eclesiàstiques, encara que no a Jesús. No accepta que facen passar una organització eclesiàstica com si fos divina, es considera mentida, abús i suplantació greu, i provoca així un fort desapegament, de manera que condueix a l’Església a un fort descrèdit.
El Papa Francesc procedeix d’un món que l’hemisferi nord ha ignorat i maltractat constantment. Roma, eclesiàsticament parlant, es considera el melic del món; la romanització ha sigut un imperatiu constant i la imposició de tot allò que ve de Roma és molt forta i obstinada. Els bisbes africans i els llatinoamericans són “bisbets”, no són massa valorats i les vivències de l’Església de l’hemisferi sud són molt poc valorades, són vistes com a dubtoses, viciades i poc serioses.
Aquest posicionament de Roma està sent demolidor. És alarmant la desafecció que es viu respecte a l’Església a la nostra societat: els temples es buiden, el déu del món eclesiàstic no és ni acceptat ni seguit, la credibilitat de l’Església està en caiguda i la necessitat de reacció és urgent; requereix valentia, fermesa i acceptar desfer-se del “sempre” per a tornar a l’Evangeli.
Les persones anem evolucionant segons venen els temps i ho fem al ritme de les ciències humanes i de les oportunitats que ens ofereix la tecnologia; es fan esforços per anar adaptant-nos als temps i a la societat de la qual som part, assumint els reptes que se’ns presenten i assumint les noves realitats. Açò mateix no es fa al món eclesiàstic, ancorat al temps passat i sense adaptar-se a les noves realitats: no utilitza les aportacions dels nous coneixements per tractar de respondre a les noves inquietuds i qüestionaments de les persones de hui. Quan som a l’Església, cal deixar totes les inquietuds i viure d’espatles a la realitat vivencial i humana. Ahí cal ser submissos: escoltar la doctrina i no fer qüestionaments al sermó emés per les autoritats. No importa el clam social i la realitat familiar i humana, sinó mantenir-se sense dubtar d´allò que sempre ha sigut doctrina segura i ortodoxa. Eixe mantenir-se dintre d’aquest paradigma, està produint un èxode que busca un Déu misericordiós que escolta el clam dels seus fills. No s’accepta un Déu dictatorial sinó que es busca al Déu que ens parla personalment i fonamentalment des de les persones pobres, defensor de les dèbils, maltractades i sotmeses. Déu de les víctimes d’abusos, brutalitats i contrari a privilegis i dominacions.
Estem en el punt on l’Església no és creïble i el déu que predica siga propietat d’una ideologia conservadora i d’una societat burgesa. Eixe déu no convenç, no s’accepta, no il·lusiona i no transmet ànim ni esperança.
Hui cal cridar: Església, canvia, obri portes, arrisca, escolta, acompanya, busca perquè Déu, des de l’Evangeli segueix parlant-nos, segueix a prop de nosaltres, però no és als temples on trobem Jesús: al carrer, en la vida dels pobres, en la situació difícil de cada persona, viu compartint les situacions vulnerables de tantes persones, aparta’t de les imposicions de les estructures imperialistes, deixa les obligacions imposades i sigues consoladora de tots els afligits. Reacciona, deixa de parlar de tu i que puga ressonar la Paraula sense confondre-la amb la nostra.
Per què no voler veure la realitat que ens mostren els signes dels temps? Per què donar-li preferència al dret canònic per damunt de la Paraula?
Les persones estan dient-li a l’Església: no ens furteu Déu.