Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Si revisem les diferents religions, de forma generalitzada i salvant alguna honrosa excepció, poden dir que s’han portat i es porten molt malament amb les dones. L’Església catòlica, dins del cristianisme, no n’és una excepció perquè continua mantenint un tracte discriminatori i de desconsideració cap a la dona.
Viu una desafecció cap a ella i pareix que no vol mirar-se cap a dins i fer autocrítica del seu comportament; al contrari, assegura que són raons externes a ella mateixa (materialisme, secularisme, relativisme, laïcitat, hedonisme, vida d’espatles a Déu…) les que causen una mirada apartada de la voluntat de Déu i així es nega a mirar la seua manera de ser i de pensar que la manté fora de la manera d’entendre hui la vida.
Urgeix una renovació profunda en l’Església, perquè vivim una nova època cultural des d’on s’ha construït un nou paradigma i requereix de l’Església un nou llenguatge i l’adaptació del seu missatge a la nova cultura.
En aquest nou paradigma la dona va ocupant el lloc que li correspon i que mai tindríem que haver-se’l furtat i que amb esforç i lluita van obrint-se pas i canviant la mentalitat del poble.
Però la jerarquia de l’Església catòlica continua volent mantenir un conservadorisme allunyat de la nova cultura i assentat en el clericalisme, en la seua manera d’entendre l’autoritat jeràrquica i en la seua interpretació de la Tradició.
El Sínode alemany està realitzant un intent seriós i responsable de renovació de l’Església on hòmens i dones, laics i clergat s’han assegut en un diàleg sincer i obert on la veu de totes les persones, sense cap diferència, són escoltades amb veu i vot, malgrat que el Vaticà ha posat el crit al cel, tractant d’impedir que se signara un document on laics i clergat, tots plegats, tinguen capacitat decisòria.
L’Església, al llarg de la història, ha anat incorporant al seu missatge els constructes que el poble anava assumint; així és com adoptà la manera de governar de l’imperi romà i introduí en els seus discursos el pensament grecoromà; però ara es resisteix, no volent admetre el valor d’una democratització en la vida de l’Església, fet totalment incomprensible per a la societat actual, més encara quan la defensa com un bé per a la societat, per a la convivència de la societat i la nega com a positiva per a l’organització de l’Església.
Hui ja no valen bones paraules, ni s’entén que més de la meitat de les persones del planeta estigues exclosen d’una participació plena i de reconeixement ple per a qualsevol funció a la vida de l’Església sols pel fet de ser dona i voler fer creure que això és designi diví. Aquesta postura crea ateisme, perquè un Déu que discrimina per raó de gènere no pot ser admés com a Pare-Mare ni tampoc ser anunciat com Amor.
Aquesta postura no es manté bíblicament, perquè, encara que tots els escrits respiren una mentalitat patriarcal, no obstant, ja a l’Antic Testament apareixen dones profetesses (Míriam, germana de Moisés i Aaron (Ex.15,20-21), Dèbora (Jutges 4,4-10) i Huda (II Re. 22,14-22) exercint respectivament com a promotora de l’adoració a Déu, com a pastora executiva i com a predicadora intrèpida.
Però Jesús, al Nou Testament, mostra un nou paradigma on les dones són reconegudes en funcions d’Apòstol, profetessa, evangelista, pastora i mestra, mostrant-les amb exercici de lideratge – Pau, a Júnia, la considera Apòstol (Rm. 16,7) i a Febe, com a diaconessa (Rm. 6,1-2). Podríem parlar també de Priscil·la (Fets 18,26), Cloe (I Cor. 1,11) i de moltes altres.
Massa li està costant a l’Església abraçar la idea del Nou Testament sobre la igualtat i la reciprocitat entre les persones, independentment del seu gènere essent així la necessitat d’utilitzar a l’evangelització les habilitats i les capacitats d’hòmens i dones.
L’Evangeli alterà radicalment la situació de la dona, donant-li una dignitat sense precedents restablida per Jesús com a subjecte i lideressa. No hi ha, doncs, espai per a mantenir retranques en aquesta qüestió i cal coratge per a deixar paradigmes passats i viure el pas radical al qual el Nou Testament ens encoratja.