El calvari per a les persones immigrants al nostre país és massa cruel, perquè entropessa amb una absència de pla d’intervenció per part del govern. La legislació és massa confusa i poc resolutiva i la voluntat política, per part dels parlamentaris, està molt allunyada del que caldria que fora per aquells que diuen voler ser servidors del poble.
Les xifres són escandaloses i reflecteixen tota manca d’interés per ser resolutius davant la tragèdia que les persones immigrants viuen. Al 2023, sols dotze persones de cada cent aconseguiren ser ateses i obtenir asil al nostre país, on les màfies dominen el sistema administratiu i constitueix un mercat escandalós i fraudulent, sols pel fet d’intentar aconseguir traure cita per a poder presentar documents a l’administració. No hi ha més remei que pagar, acudir a les màfies i, previ pagament d’allò que volen demanar, poder començar els tràmits.
Es calcula que quasi mig milió de persones viuen sense documentació oficial al nostre país, persones que no poden signar cap contracte de treball per no estar legalitzades i que es veuen obligades a buscar treball des de la il·legalitat, obligant també a qui els vol contractar a assumir la il·legalitat. Són persones que conviuen amb nosaltres, que són veïnes nostres, que participen en les nostres tertúlies, que procuren anar assumint la nostra cultura, però que no són oficials, com que no existeixen. Així, els nostres governants poden mantenir els CIEs sense desvergonyiment, com una presó sense drets.
I aquesta tragèdia és molt més escandalosa quan es tracta de menors. Els governs autonòmics es fan càrrec, busquen famílies d’acollida o tutores, els donen protecció sanitària, els escolaritzen; però el dia que adquireixen la majoria d’edat, eixe mateix dia els deixen al carrer sense cap protecció i els qui eren reconeguts, oficialment, deixen d’existir, passen a ser il·legals i perden tot reconeixement.
Cal cridar ben fort, perquè les autoritats, els partits polítics i els departaments governamentals realitzen un replantejament de les polítiques migratòries, reformant la llei d’estrangeria, refent el model d’acollida i construint una nova planificació general referent a les migracions.
La nostra societat es mou i aquests dies ha presentat al parlament una petició amb quasi huit-centes mil signatures de part de ciutadans i ciutadanes i quasi un millar d’institucions socials, perquè el parlament espanyol accepte una regularització extraordinària de les persones immigrants que viuen i treballen i són amb nosaltres i que açò siga sense més dilació i sense esquitllar-se en picaplets, sense tancar els ulls a la realitat i sense negar l’evidència de la presència d’eixes persones entre nosaltres.
Ens diu el Papa Francesc: “Cal fer un esforç conjunt de cada un dels països i de la comunitat internacional perquè s’asseguren tots els drets a no haver d’emigrar”.
No és admissible l’esquizofrènia en la qual viuen els nostres polítics quan diuen defensar els Drets Humans i ho fa a l’article 13: “Tota persona té dret a circular lliurement i a elegir la seua residència al territori d’un Estat” i “Tota persona té dret a eixir de qualsevol país, inclús del propi i a tornar a ell” ; se’l salten i construeixen lleis negant-lo, totalment al revés.
Aquest calvari i aquesta realitat no podem ignorar-la i caldrà banyegar als polítics perquè en siguen conscients i responsable, fent-los memòria que si són on estant no és per mèrit propi sinó perquè els hem votat perquè ens representen; i quan les polítiques que marquen són erràtiques i poc humanes ens han d’afectar i els hem de fer el toc d’atenció corresponent.