Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Acaba la Segona Guerra Mundial i la barbàrie és de tal magnitud que naix la preocupació perquè aquesta crueltat no torne a ocórrer.
S’inicia un temps de reflexió, d’on naixerà la Declaració Universal dels Drets Humans (1948). Comença així un camí que vol posar seny a les relacions i al tracte entre les persones i els països.
Actualment, quasi tots els països que formen l’ONU han signat els DDHH, el que no significa que la humanitat i els Estats membres estiguen posant-los en pràctica.
El concepte de Dret significa acceptar no apartar-se del “bon camí”, seguir la senda assenyalada per afavorir el bon desenvolupament de cada persona i de les seues relacions, del bon tracte de les organitzacions a les persones i amb elles mateixes.
La guerra ho ha destruït tot i la decepció condueix a la desesperança. Cal tornar il·lusió i ganes de viure a les persones i una reflexió profunda als Estats.
Aquí tenim la proclamació d’un ideal, d’una il·lusió, d’un desig necessari, però que es veu lluny i cal fer camí, que cal recórrer-lo malgrat la decepció que vivim en experimentar que el paper és molt sofrit i la realitat és molt crua i dura.
Països que han signat els DDHH estan fent la guerra. Un amic, aquests dies, em passava una dada que sorprén per la crua realitat que reflecteix: “la humanitat en els darrers tres mil quatre-cents anys sols ha viscut en pau dos-cents seixanta huit i, ara, es pot comprovar que estem registrant el pitjor nivell de pau des de la Segona Guerra Mundial”.
Fer el “paripé” no soluciona res i tancar els ulls a la farsa que vivim és cinisme. L’aplicació dels DDHH com una carta d’on partir és urgent i, certament, no consisteix en dir “tinc dret” (hui pot ser l’expressió que més està a flor de pell en tots nosaltres) sinó en mostrar que crec en els drets de cada persona respectant-la i tenint cura d’ella, afavorint la seua valia i el seu desenvolupament per damunt de la bogeria del poder i del domini.
Som testimoni del maltractament que les persones reben de les polítiques aplicades pels Estats i per la desconsideració i la indiferència que ens mostrem les unes a les altres.
A la trentena d’articles que formen els DDHH, segurament, podríem afegir-ne algun més per la situació actual, però no és el cas, pel conformisme manifest per part de tots en quedar-nos tranquils pel fet que s’han signat, s’han fet la foto i no s’està manifestat que canviem res ni que es prenguen accions serioses encaminades a fer-los complir. Estem fent bona l’opinió que Mafalda expressava en definir l’ONU: “Els simpàtics inoperants”.
Estem observant que l’ONU no té cap capacitat perquè està viciada d’arrel quan hi ha països que tenen capacitat de veto. Tot un “paripé” que no serveix, que intenta tranquil·litzar consciències, però que mostra una incompetència manifesta.
Caldria que cadascú de nosaltres reaccionàrem i revisàrem si som conseqüents en allò que parlem, proposant-nos descobrir que és més important el bé comú que el propi.
El camí per a viure els DDHH té molts topetons i caldrà no oblidar un dels seus articles: Els deures respecte a la comunitat, els drets personals són destacats, però “sols seran respectats si en acceptar-los descobrim el nostre deure respecte a fer-ho possible“.