Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
A un mes de la DANA, als pobles valencians el cansament va fent acte de presència i la urgència d’atenció a les persones damnificades no sols es manté, sinó que és més necessari.
En aquest temps transcorregut s’han fet moltes promeses i s’han anunciat molt bones intencions d’ajuda i, encara que tots sabem que l’esforç i el treball no deixa de ser constant, l’auxili necessari, urgent, de qui ho ha perdut tot no sap de despatxos, polítiques ni disquisicions, sinó de com veure llum i com obrir-se camí.
Les persones damnificades, en la situació que es pertoca viure, no volen saber de polítiques ni de bones paraules sinó de solucions urgents i immediates per a poder sentir una certa esperança en obrir els ulls cada dia.
L’actitud de les persones voluntàries va ser apreciada perquè fou d’una resposta immediata i contundent, directa i eficient, encoratjadora i clara. Pogueren arribar primer a donar auxili, segurament, perquè se saltaren tota la burocràcia i la demagògia d’esperar a estudiar què fer.
Tota tragèdia requereix ser atesa des de diverses respostes: immediates, a curt termini i a llarg termini.
La resposta immediata no pot esperar i eixa resposta també cal ser executada per les persones responsables de tot govern, que caldria que foren les primeres en ser al lloc del desastre per responsabilitat i perquè són els qui tenen els mitjans per a l’ajuda.
Però la primera llum d´esperança, una vegada més, vingué de les persones de a peu que, abans d´ajudar, no miren primer si els pertoca o si els convé. Són les persones que no calculen abans d´actuar quan veuen la necessitat d’auxili.
A dia d’avui l’espectacle està servit. Els nostres governants continuen a matadegolla i cadascú intenta protegir-se’n i els diversos partits buscant tancar files amb el seu capitost ¿De veres pensem que a les persones damnificades els importa molt si és un govern o un altre? Per a la persona damnificada seria molt esperançador que el seu drama no fora empleat per cap agrupació política que busque rascar algun vot.
Necessitem la política, necessitem les organitzacions, però sense posar branques a les rodes sinó, totes juntes espentant perquè la societat rode de pressa i la ciutadania es veja atesa.
De la situació dantesca s’han fet moltes anàlisis i des de totes les tendències polítiques, però pareix que els morts ha sigut “mala sort”, que la destrossa ha sigut “un accident” i que la restauració “encara no sabem per on ha de venir”.
La nostra societat està necessitada de governants estadistes, que no miren a curt termini, que no visquen en permanent període electoral i que no obliden la seua responsabilitat amb tot el poble.
No soc partidari d’un sistema parlamentari on no hi haja llibertat de vot per als diputats, com és el cas de la democràcia que ens hem donat al nostre país, on els parlamentaris, tant del Congrés de l’Estat com de l’autònom estan sotmesos a la “dictadura” de partit que castiga a qui no se sotmet a la disciplina de partit. Això significa que no faria falta mantenir a tantes persones al parlament, ja que una persona per partit, amb vot ponderat, farien el mateix paper i no assistiríem a les sessions tedioses i fastigoses, amb discursos inútils, perquè el peix ja està tot venut i cuinat.
L’esperança necessita llibertat i justícia i, per això, els ànims viuen hores baixes perquè no queda altre remei que continuar confiant que l’ajuda ens vindrà d’aquells governants dels qui no s’han sentit respatlats.
¿Les promeses fetes es compliran? ¿Els nostres governants són persones de paraula i amb honor? ¿Admeten posada de pota per la seua part i reconeixen humilment no saber què fer? Aquestes preguntes pareix que la realitat està contestant-les i tristament no amb les respostes que caldria.
Malgrat aquesta deriva no oblidem que hi ha persones sofrint, necessitades i buscant alè de vida. Posem veu i acció perquè puguen sentir caliu i suport i prenguem consciència de ciutadans per canviar, inclús, el sistema si fora necessari, perquè els governants no puguen amagar-se darrere de l’oficialitat sense respondre a la seua responsabilitat.