El recés d’Advent d’aquest any volgué oferir una reflexió entorn a la llum que, encara que sempre ens és important en la nostra vida, ho és més en aquests temps quan encara estem vivint l’ambient trist i obscur que ens ha portat la Dana.
A continuació es presenten les diferents intervencions que s’exposaren el passat dissabte 14 de desembre.
Antonio Duato.
Està bé aquesta experiència de recés coral. Tinc ganes de sentir-vos a cadascun de vosaltres. Segur que em faran reflexionar i meditar. Cada vegada trac menys profit de xarrades o llibres de qui parla com a mestre de doctrina, per molt lúcid que semble. I trac més de persones que parlen del seu itinerari de vida: de com han viscut i han aprés a viure, com van descobrir Jesús i com viuen hui el seu seguiment, en les circumstàncies personals i històriques molt personals, que a cadascun li toca viure.
Sabeu que l’Advent és temps per a renovar esperança. I no hi ha dubte que aquest advent per a tots ens arriba en un temps en què no és fàcil esperar. Nuvolots cobreixen l’horitzó del futur. Per a la nostra societat i el món sencer, un horitzó on es preveu que prevaldrà la crispació, la degradació d’una política al servei dels altres, per a major igualtat i justícia. Domina l’ultraconservadurisme supremacista que triomfa en el món amb tons cada vegada més trumpians; es multipliquen les guerres, augmentant la seua capacitat mortífera i el nombre de víctimes… Què us diré que no visqueu no sols com a cosa llunyana sinó en pròpia carn, com la catàstrofe d’eixe tsunami fluvial que ha arrasat la nostra Horta Sud? Terrible signe pròxim que del que està passant a tot el món i va in crescendo! A mi, encara que aquesta vegada no hi he pogut anar a ajudar i trepitjar el fang, el que s’ha esdevingut en eixa terra de tants amics m’està omplint d’angoixa que m’està afectant més del que es puga creure.
D’altra banda s’afebleix la possibilitat d’una reforma profunda de l’Església que tots esperàvem de l’inesperat pontificat de Bergoglio, que sembla acaba en sordina per més fastos que es vulguen organitzar per a l’Any Sant de 2025. En tot cas no crec que vaja a servir per a una altra cosa que no siga per a fomentar l’enyorança de cristiandat i el clima restauracionista que manifestava l’acte de l’altre dia celebrant la restauració de Notredame. Jo vaig ser incapaç de viure-ho d’una altra manera per a alimentar la meua esperança.
I tots estem vivint amb la sensació que se’ns acaben els Advents i els Rorate coeli desuper. Imagineu-vos jo, que continue vivint cada dia com una propina. Però ací és on entra l’esperança de veritat. No la que se secunda sola en signes de primavera eclosionant, que no dic que no puguen trobar en joves generacions amb les quals ja no tinc el privilegi de conviure. Encara que estiga ben cuidat i amb raonable salut, em trobe cada vegada més com un caliu fumejant. Però us dic de veritat, germans del Grup del Dissabte i del Fòrum ara i ací, fins i tot essent els més realistes i crítics de la realitat que puguem ser, reavivem l’esperança, el caliu encara fumejant, eixa fe en Jesús, en qui vivim, existim i ens movem. Ell, acceptant plenament la seua condició humana-divina de la qual tots participem, ens assegura que no és vana la nostra esperança, la nostra fe en el misteri de vida que està en nosaltres, en cadascun dels humans i en cada criatura, i que és el Pare-Mare de tots i totes.
Des de la meua pobra manca de ser i el meu anhel infinit de Ser, us desitge Bon Nadal i Any nou, amb pau i bé.
QUINES LLUMS NECESSITA L’EIXIDA DE LA CATÀSTROFE? D’ON ESTÀ VENINT L’ESPERANÇA PELS DAMNIFICATS? M. S. Marí Ferrer
El dia 5 de novembre el meu col·legi obrí les portes a l’alumnat, de qualsevol edat: el centre tenia un doble objectiu: ajudar les famílies que estaven dedicades a netejar cases i negocis, a auxiliar persones majors (foren familiars o no)… a llevar fang bàsicament i, d’altra banda, que aquest alumnat, fonamentalment, el més menut, poguera no veure el fang, tindre altres olors en el nas, retrobar-se en el pati de l’escola a jugar a futbol…
Els qui acudiren d’Educació Infantil, dibuixaren i pintaren. Predominava el blau en tot el foli, per dalt i per baix, aigua per totes parts; i el marró: el foli sencer. I cares amb el rictus de la boca caigut. I, en eixos casos, malgrat comprovar que ells i elles estaven “bé”, podien realment no estar-ho. La por començà de nou a aparéixer quan uns dies després tornà a posar-se núvol i tornà a ploure: Mamà, plourà com l’altre dia? Els meus amics, ¿també estan mullats i bruts? Però, ¿anem a estar tots junts? Quan dies després tornaren a classe els més majors, ens trobàrem amb històries que ja sabíem però que en boca de la primera persona, era més dramàtic, més trist. I, molts dels meus tutorants, només de 13 anys, han madurat de sobte. És encara molt difícil reflexionar sobre el tema : encara està tot present, les coses canvien molt a espai (algunes estan quasi com el primer dia)
El lema d’enguany del nostre curs és: Tot ho puc amb Jesús: ell m’acompanya. Però serà difícil treballar amb alguns d’aquests adolescents els continguts que hi estaven prevists. D’entrada, perquè la gran part són creients “a la seua manera”, sense massa compromís ni vinculació a cap parròquia. I d’altra, perquè la tensió i la desesperació que troben a les seues cases, les verbalitzen ells i has d’escoltar com malparlen de polítics, com suposen que foren les coses, com s’haurien d’arreglar… I, s’acosta Nadal. I, en moltes llars, no hi haurà festa.
La llum resplandeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la (Jn 1,5).
Tot és fosc en les vides de moltes famílies (tal vegada, en les nostres vides personals, per alguna raó que també ens són dures, vivim foscor), però continuen endavant. “En calent”, encoratjats per la presència constant i desinteressada, en total donació, dels voluntaris. Foren els qui donaren “vida” a qui pensava que ja ho havia perdut tot i que no hi havia ja res a fer; foren els qui, sense proposar-s’ho, colpejaren la consciència de les autoritats i d’aquelles persones que, pels seus càrrecs, tenien responsabilitats inapelables. I després, un després que serà molt llarg, perquè els fills, els nets, o qualsevol altre ser estimat, seran els motors per seguir menjant, dormint, respirant.
Aquesta catàstrofe té color marró. I té olor de mort. I té un paisatge desolador. I s’ha de poder d’eixir-ne. Es necessiten llums i les llums estan. Entre tota aquesta tragèdia no han deixat de fer-se present persones de diverses parts de la geografia que han oferit, no només el menjar calent que cada dia cuinen i reparteixen entre els afectats, sinó també han aparegut d’altres oferint catifes, rentaplats, humidificadors… En els primers dies, els més jóvens que es colaven en els pobles més afectats anaven a les farmàcies a per medicaments per als més majors… Les llums estan i es fan present per amor a l’ésser humà, perquè des del més profund de la persona no hi havia força que deixara a ningú indiferent. I cadascú, a la nostra manera, hem estat.
L’Advent prepara el camí del Nadal, un Nadal que, des de fa temps, ens acaba involucrant en l’ambient de llums artificials, de festa i de consum. El Nadal d’enguany ha de representar la màxima llum per a les persones que en estes setmanes estan en la foscor real. I nosaltres estem cridats a involucrar-nos en eixe projecte de ser llum per als altres.
Javier Almela
Hem encetat un nou any litúrgic. Amb tota l’Església compartim eucaristies, oracions i lectures que ens preparen per la gran festa de Nadal. Junt a eixa dimensió comunitària hi ha una altra, exclusivament personal, que és la que l’omple de sentit. Des d’aquesta he fet la meua reflexió.
Quan pense en el perquè del temps d’Advent, que és l’Encarnació, se m’acudeixen dues coses:
Primera: Déu existeix. Sembla banal destacar una afirmació 
òbvia per a qualsevol creient, una afirmació que repetim en cada Eucaristia. Però, si la força del costum fa que passe desapercebuda, s’afebleix molt la fermesa de la fe en moments de dificultat com els que estem vivint ara i ens surt la pregunta: “On està Déu?” –com volent dir: “Déu no està”.
Segona: Déu té un pla per a la Humanitat. No podem explicar un fet incomprensible com és l’Encarnació, però podem estar segurs que ha de ser, no només bona per al món, sinó indispensable.
Quan pense en el final del temps d’Advent, que és el naixement de Jesús, i medite les circumstàncies que l’envolten, pense que Déu va voler salvar la Humanitat preservant la llibertat que li havia donat des del principi.
Després de segles d’anuncis per boca dels profetes ningú podia imaginar un tal naixement del Messies: “Aneu i informeu-vos amb exactitud d’aqueix infant” va dir Herodes als mags d’orient.
Dic que el naixement de Jesús pobre consagra la llibertat humana perquè un home tan igual a nosaltres que passà per les mateixes temptacions que són l’origen dels nostres mals ens mostra el camí per vèncer-les amb l’ajuda de Déu, qui no és un Deus ex machina que sorgeix de colp i volta fent innecessària la nostra acció.
La salvació, doncs, no ens arriba per a través d’àngels, arcàngels, trons, principats i potestats sinó per mitjà de la nostra condició humana. I tal condició és, primer que tot, la carn, o siga debilitat i caducitat.
Avançat l’any litúrgic festejarem la Resurrecció i contemplarem l’increïble regal de la vida eterna per a tot aquell qui vullga acceptar-la, però ara toca preguntar-nos pel sentit que el xiquet Déu nasca en un pessebre. El sentit ens el descobrirà el mateix Jesús fent costat al pobre, al desvalgut, al rebutjat per la societat, no com qui els consola des de la seua superioritat, sinó identificant-se absolutament amb ells: “Tot allò que féieu a un d’aquests germans meus més menuts, a mi m’ho féieu”.
Per tant, l’Advent és una bona ocasió per a revisar la nostra actitud davant dels necessitats en els dos vessants de la nostra vida:
-l’individual, mirant bé si estem donant bones paraules i poca ajuda real a aquell que veiem necessitat d’auxili. Preguntem-nos, per exemple, si els immigrats de la piragua, la pastera o el CIE no són els nostres germans més menuts.
-el social, mirant bé si estem recolzant polítiques que protegeixen els nostres interessos –materials o no– a risc de perjudicar els dels qui tenen molt menys que nosaltres. Preguntem-nos, per exemple, a quins germans més menuts no estem recolzant per acció o per omissió en assumptes que semblen llunyans, en el temps o en l’espai, com el genocidi dels palestins o el canvi climàtic que afecta, sobretot, al països més pobres.
L’Encarnació és la clau que obri tots els panys! Si el temps d’Advent no ens reforça l’esperança, no val per a res. Però, ha de ser esperança per a tots.
Francesc Aracil
Faig la meua aportació al recés, amb una reflexió a partir de l’expressió de l’Evangeli de Lluc: “Quan passe tot açò, alceu el cap ben alt,
perquè molt aviat sereu alliberats.” Estes paraules de Jesús en el capítol 21 de Lluc, que es va proclamar en l’eucaristia del primer diumenge d’Advent són un estímul per a viure el temps d’Advent i Nadal d’enguany.
Lluc 21, 25-28.34-36
En aquells temps, deia Jesús als deixebles: – «Hi haurà senyals en el sol, en la lluna i en les estreles. En la terra, la gent viurà amb angoixa, espantada pel brogit de la mar i de les onades. La gent defallirà de por i d’ansietat pel que passarà arreu de la terra. Tots els estols del cel trontollaran. Llavors veuran vindre el Fill de l’home sobre un núvol amb gran poder i majestat. Quan tot això comence a passar, redreceu-vos i alceu el cap. El vostre alliberament s’acosta. Vosaltres estigueu alerta: que l’excés de menjar o l’embriaguesa o les preocupacions de la vida no afeixuguen el vostre cor, perquè de sobte, com un llaç, vos trobaríeu damunt aquell dia, que caurà sobre tots els habitants de la terra.
Vetleu, per tant, i pregueu en tot moment perquè pugueu escapar-vos de tot això que ha de passar, i presentar-vos sense temor davant del Fill de l’home.»
Jesús parla de la futura destrucció de Jerusalem i l’explica amb fets catastròfics i inesperats. És clar que el text està escrit per Lluc després del fet històric de la destrucció de Jerusalem, i per aixó recull eixes expressions tan traumàtiques per als jueus que ho varen viure. Però Jesús, a nosaltres, seguidors seus en el moment present, ens parla ara de la caducitat de realitzacions humanes que pensem que són estables i perdurables. La humanitat s’enfronta contínuament a moments de crisi, moments de greus conflictes humans, desastres naturals, que capgiren la realitat, que fan caure estructures de poder, que ens enfronten a situacions noves i incertes, a la desaparició de les seguretats que consideràvem consolidades. Ho veiem ara, amb pandèmies, amb guerres noves i velles, amb penosos desplaçaments de població, amb emigradions forçades, amb l’amenaça del canvi climàtic, amb inundacions devastadores o sequeres implacables…
Però, als qui creiem i esperem a aquell que ve a nosaltres, el dolor i el mal que veiem no ens ha d’atemorir. Jesús ens anima a mantenir-nos serens, a no cedir a l’ofuscació o a l’angoixa. Ens proposa una actitud de vigilància, de mirar atents al nostre voltant, ens proposa llegir els signes dels temps: “Alceu el cap ben alt”. Les coses que cauen, les estructures que s’afonen, no són realment oportunitats per a nosaltres de derrocar falses experances i seguretats, tant en l’àmbit personal com col·lectiu? No són ocasió de destituir les estructures de domini i d’explotació del món present, de deixar anar paradigmes obsolets? No són eixides per a treballar per un altre món segons l’Evangeli, i avançar en la construcció del Regne de Déu? La història humana està feta de multitud de crisis, de fets de destrucció i obsolescència, però també de noves situacions, d’horitzons nous, d’alliberaments.
No ens hem d’aferrar a les coses ni a les estructures, del món o de l’Església, personals o socials, se’ns convida a discernir i a viure en una llibertat personal que ens faça lliures de l’excés de preocupacions enganyoses i efímeres, de fidelitats a ídols grans o petits, als quals segurament encara retem culte. En cal una actitud de vetla, d’atenció a la realitat, de pregària contínua en el sentit de buscar interiorment viure a la presència del Senyor, que ve i que es fa present de tantes maneres.
Mª Dolores Simarro
Mentres estava preparant el recés d’Advent m’han enviat un missatge amb l’entrevista d’un periòdic a una persona bastant coneguda per nosaltres. Ja sabíem dels seus problemes a El Salvador però no amb tant de detall, va haver d’eixir del país amb la seua família per enfrontar-se a la policia ja que havia denunciat les tortures causades a ella i al seu fill. Recordar este fet juntament amb uns altres dels quals tenim notícies, països que estan en guerra, persones obligades a migrar…. m’ha fet pensar que les paraules que normalment et sorgixen quan penses en l’advent han de ser unes altres.
Llavors, què és l’Advent? És el temps més esperat a l’església, és un temps d’espera, un temps de gràcia. La vinguda del Fill de Déu .El misteri del fill de Déu que es fa home. L’ENCARNACIÓ.
Déu pregunta i rep una resposta; es produïx una trobada en la qual Maria diu Sí. S’obri un nou horitzó infinit per a la humanitat. Es crea una relació d’aliança amb Déu mateix de fraternitat, justícia i pau. És un temps d’espera i d’esperança, d’una esperança activa, en la qual hem d’implicar-nos.
No podem entendre l’advent si no està ancorat en les diferents realitats de l’ésser humà, de l’ésser humà que pateix. La constitució Pastoral de l’església ens diu en el pròleg; “Els gojos i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i dels qui patixen, són alhora gojos i esperances, tristeses i angoixes dels deixebles de Crist”. Estos gojos, esperances, tristeses i angoixes són nostres també perquè des de l’Encarnació del fill de Déu que es va fer home, un entre nosaltres, com nosaltres i amb nosaltres, no hi ha res que no trobe ressò en el seu cor. La comunitat cristiana esta justament per això integrada per cristians units en Crist que són guiats per l’esperit en el seu peregrinar cap al regne del Pare i han rebut la bona nova de la salvació per a comunicar-la a tots.
El papa Francesc ens diu: “Tot ésser humà té dret a viure amb dignitat. El té encara que siga poc eficient, encara que haja nascut o crescut amb limitacions. Perquè la seua immensa dignitat com a persona es fonamenta en el valor del seu ser. Quan este principi no queda fora de perill, no hi ha futur ni per a la fraternitat ni per a supervivència humana”. Ens crida a tots i a cadascun a una sacsejada de responsabilitat i de compromís actiu.
En unir-se en cada ésser humà per la seua ENCARNACIÓ va confirmar que tot ésser humà posseïx una dignitat inestimable i que esta dignitat no pot perdre’s mai. Ens diu que el regne de Déu pertany als pobres, als humils, als menyspreats que patixen. Ens va dir que el que se’ls fa a estes persones també se li fa a Ell. “El fill de Déu, en el misteri de l’Encarnació, confirma la dignitat del cos i de l’ànima que constituïx l’ésser humà”
Tots sabem quines són les violacions de la dignitat humana: la pobresa extrema, la immigració forçada, les guerres, la destrucció de la naturalesa…
També ens diu en l’última encíclica:“Hem tots de canviar els nostres cors amb els ulls posats en l’orbe sencer i en aquells treballs que tots junts podem dur a terme perquè la nostra generació millore. Perquè els desequilibris que fatiguen al món modern estan connectats amb eixe altre desequilibri fonamental que afona les seues arrels en el cor humà davant els drames del món, se’ns convida a tornar al cor explicant que l’ésser humà per la seua interioritat és en efecte superior a l’univers sencer. A esta profunda interioritat retorna quan mira dins del seu cor, on Déu la guarda escrutador dels cors i on ell personalment baixa la mirada de Déu i decidix el seu propi destí”
A quines preguntes decisives hem de fer front en un nou temps d’advent? com podem dur a terme el missatge de Jesús sabent que compta amb nosaltres per a construir el Regne ?
Per a contestar-les hauríem de prendre consciència d’on estem i en quin món vivim, realitzar accions que encara que semblen xicotetes puguen canviar el nostre entorn. Ser senzills de cor reconéixer que sols no podem, deixar-nos penetrar per la llum, posar els ulls en la Creu per a fer-nos compassius i solidaris i, en aliança amb Déu, treballar per la fraternitat, la justícia i la pau.
Deme Orte
1.- Quines llums necessita l’eixida de la catàstrofe?
Les tres que senyala Ximo García Roca al seu article “En el cor de la catástrofe”: cap a on volem anar, com desitgem viure, i amb qui volem viure.
En altres paraules, breument:
-Que “aprendamos” a “salir mejores” (como se decía cuando la pandemia: no volver a la “normalidad” de antes, sino aprender)
-aprender a respetar la Naturaleza: conciencia ecológica de otro modo de vivir.
-Prioridad de las personas, y de estas, las más vulnerables: una sociedad inclusiva.
2.- D’on està venint l’esperança pels damnificats ?
-De las propias personas damnificadas si se unen y se organizan: colectivos, Asociaciones…
-Del voluntariado como “bondad” de la gente, y de la autoorganización.
-No creo que esté viniendo de la política, que es necesaria, pero “ésta” está decepcionando.
-Tampoco creo que esté viniendo de la religión. Una misa no transmite esperanza a la gente; como mucho, consuelo a personas ya creyentes.
“LA LLUM RESPLANDEIX EN LA FOSCOR I LA FOSCOR NO HA POGUT OFEGAR-LA” (Jn. 1,5) Vicent Fc. Estarlich
Quan les persones vivim situacions tràgiques i infernals se’ns altera la ment i costa mantenir fermesa i claredat. Tot passa a ser dramàtic i insuportable, fins al punt que tot s’apaga, tot passa a ser negre i sense poder veure eixida.
En aquesta situació de devastació tot es veu perdut, però cal adonar-se que si es veu perdut és perquè hi ha algú que està veient i eixa persona som cadascú de nosaltres.
Ho veig tot negre, per tant, no he perdut la vista i caldrà pensar que si veig negre tal vegada és perquè he taponat l’objetiu, perquè alguna cosa he posat pel mig que obstaculitza veure llum, veure claror, color i vida.
Puc veure-ho tot negre perquè dintre de mi hi ha llum i encara que, taponat l’objetiu pel xoc del drama, per pors o per un esglai fort, no anul·la la llum al meu interior. La vivència dramàtica no la deixa eixir, però és en mi i, aleshores, depèn de mi, sols de cadascú de nosaltres reparar que la realitat no és negra sinó que ho són els obstacles que s’han posat davant.
És molta la tragèdia, el desconcert i la destrossa, però no podem oblidar-nos de nosaltres mateixos per netejar el punt de mira i descobrir la vida, descobrir la tasca posada a les nostres mans, el reclam que la vida ens està fent.
En aquest moment la vida ens diu que ens pertoca viure-la en el sofriment, dolor i tragèdia, però ahí és on ens pertoca estar, ser subjectes d’eixa vida en aquest moment, recordant-nos que compta amb nosaltres per a desenvolupar-la, per donar-li resposta, mostrant que la foscor no és la vida. El dolor i el sofriment és real i la vida ara transcorre en eixes condicions, des d’on cal ser constructors de vida.
Som cridats a no menysprear la vida, ella ens necessita i ara ens necessita en una vida de dolor i sofriment.
La nostra responsabilitat de mantenir viva la vida no se’ns borra per la tragèdia sinó que ara ens demana desenvolupar-la des del sofriment.
Cal no tancar els ulls interiors de ser subjectes i estar dispostos a respondre-li en la situació que ella ens requereix.
Adviento, tiempo de ESPERANZA Antón Garai
Para un cristiano siempre es tiempo de esperanza, pero hay momentos o periodos que más se profundiza en esa virtud teologal.
“Ven, Señor Jesús” que repetimos en este tiempo de adviento, que no sea una plegaria piadosa, sino que llevemos a la práctica desde la realidad concreta de la humanidad, preguntándonos cuáles son las esperanzas reales de la gente. Y esta es la invitación de la gente.
La gente espera
- encontrar trabajo o conservar el que tiene.
- poder terminar de pagar la casa.
- Que no le suban el alquiler, le desahucien ni le tiren del piso.
- Que se atienda a las personas dependientes y a sus familias.
- Que acabe la corrupción, la injusticia y la explotación.
- Que haya democracia real.
- Una transformación real del sistema que sitúe en el centro a la persona, garantice las conquistas sociales y cuide la naturaleza.
- El fin de las políticas migratorias represivas, injustas y miopes.
- La supresión de los CIES y que no se considere a nadie “ilegal”.
- El fin de los asesinatos y de tanta guerra y violencia.
- La supresión del hambre y de tanta miseria.
- Que la patera no naufrague y sus ocupantes puedan llegar a Europa, conseguir “papeles”, encontrar trabajo y empezar una vida mejor.
Y por nuestra parte, ¿qué esperamos?
Como afirma el Concilio Vaticano II, nuestros anhelos más profundos son los mismos que los de los hombres y las mujeres de nuestro tiempo: “Los gozos y las esperanzas, las tristezas y las angustias de los hombres de nuestro tiempo, sobre todo de los pobres y de cuantos sufren, son a la vez gozos y esperanzas, tristezas y angustias de los discípulos de Cristo. Nada hay verdaderamente humano que no encuentre eco en su corazón… La Iglesia, por ello, se siente íntima y realmente solidaria del género humano y de su historia” (GS,1).
Desde esta comunión solidaria, lanzamos el grito de Adviento: “VEN, SEÑOR, NO TARDES; VEN A SALVARNOS Y LIBERARNOS DE TODO MAL.
SOBRE L’ESPERANÇA. Joan Baptista Almela Hijalva
El altre dia un capellà de l’arxiprestat digué que nosaltres, els que pensem com el Grup, no tenim esperança. Ho deia perquè érem escèptics en moltes propostes de l’estructura eclesiàstica per a l’Evangelització, com si no cregueren que aquesta fora possible de nou.
No se n’adonava el bon home que el que pensem és que no du a res repetir ara l’esquema fracassat del nacionalcatolicisme i de les dues esglésies, docent i discent. No s’adonava que si no tinguérem esperança no es reuniríem durant més de quaranta anys cada mes, ni faríem manifests ni el Fòrum de Cristians. No s’adonava que a ell li estava passant el que criticava Jeremies quan insistia que no es podia fer cas dels profetes falsos basant-se en el fet que Israel era el poble de Déu i que la força de Jahvé els salvaria; com va demanar Sedecies al profeta quan Jerusalem estava assetjada pels caldeus: “Demana-li a Déu que faça un milacre del seus.” (Jr. 21, 2)
Sabem que la mentalitat del nostre bon company és molt comú en el si de la clerecia i també sabem, perquè som vells, que una mentalitat social costa molt de canviar. Per això hem d’enfortir la nostra esperança recordant que la història humana no canvia de colp mai, perquè tal història no sols la fan els que tenen idees bones, els que han descobert una llum nova, els que s’adonen que hi ha coses a canviar, sinó totes les persones de cada generació i la fan precisament amb un imaginari personal que està basat molt pregonament en una mentalitat col·lectiva. La seua vida diària és la resposta a la realitat amb els instruments culturals que té al seu abast i que no són precisament les noves intuïcions ni descobriments sinó, molt al contrari, allò mes tradicional que ja ha assolit penetrar en la mentalitat col·lectiva.
Per tant la paciència és la companya perfecta de l’esperança i la que fa que aguantem la incomprensió i l’agressivitat. La paciència ens manté la joia malgrat la lentitud dels canvis. Les nostre idees, si són humanistes, entraran en l’imaginari col ·lectiu però tardarà, sempre ha tardat. Cinquanta anys de Concili no són res al costat dels 1.600 de poder eclesiàstic, però ara s’està acabant un Sínode que era impossible de plantejar abans d’ell. El camí està obert.
Conseqüentment, junt a la paciència els “novators” hem de pensar molt acuradament com plantegem les nostres propostes, a qui les dirigim, qui ens escolta, com pensa els que ens presten atenció. Ausades, l’esperança i la paciència deuen anar unides sempre a una bona pedagogia, a un bon coneixement i una bona comprensió i acceptació de l’ambient que ens envolta, que a la postre és el nostre. Jesús ens digué: “Us envie com anyells en mig de llops” però no ens digué: “Acabeu amb els llops, sinó prediqueu el canvi, la conversió.
EL PERQUÈ DE LA GOTA FREDA. REPTES Honori Pasqual i Martí
Cada cop sovintegen els fenòmens naturals extrems, no solament al nostre país, sinó arreu: pluges torrencials, incendis forestals incontrolables, sequeres prolongades, temperatures extremes, canvi climàtic, etc. Cal recordar que el passat estiu les onades de calor van ser de rècord. Darrerament ens hem acostumat a aquesta expressió “de rècord” que assenyala que la irrupció dels fenòmens naturals extrems són més freqüents, greus, incontrolables i perillosos.
Cada volta anem descobrint que formem part d’un organisme viu, que l’alteració, o millor dit, l’agressió en una part, repercuteix en el tot. No formen compartiments estancs, sinó una unitat viva i harmoniosa. L’exemple que ja s’ha fet estàndard científic és el fet que l’aleteig d’una papallona al Brasil té efectes a l’altra part de l’Atlàntic.
Una conclusió que podem extreure d’aquesta situació és la reacció, la protesta de la naturalesa a totes les agressions que li estem infringint; són les queixes que emet per tal que ens assabentem que estem recorrent un camí que ens mena a l’abisme.
Puntualment les decisions polítiques poden reduir i, fins i tot, evitar les víctimes mortals, com sol passar quan es prenen decisions preventives. Eixe no ha estat lamentablement el cas de la DANA que ha colpejat algunes comarques del País Valencià. La negligència i la irresponsabilitat de les autoritats polítiques competents, especialment del president de la Generalitat magnifica la tragèdia amb tints criminals.
Podem capgirar aquesta situació o estem condemnats a formar part del seguici que ens aboca a l’autodestrucció? Quines són les causes que originen l’emergència climàtica que originen devastacions incontrolables? Les sabem i les coneixem. A hores d’ara el problema no rau en la intel·ligència, sinó en la voluntat.
Estem colonitzats pel sistema capitalista –cada dia més salvatge i destructor- que ens imposa una concepció i estil de vida basat en la producció, possessió i consum il·limitats d’objectes materials innecessaris, per satisfer els interessos de les grans corporacions internacionals i com a fetitxe –el consumisme compulsiu- d’una presumpta felicitat que mai no aconseguim. La lògica del capitalisme no està al servei de la vida, incloent-hi també la vida mediambiental i de la natura, sinó al servei de la rendibilitat. Aquesta cultura de consum innecessari ha afaiçonat majoritàriament la consciència de la ciutadania.
Per altra part, tots els qui viuen, tenen dret a la vida, a un mínim de vida digna. Tanmateix no és possible dur-ho a la pràctica si no hi ha un canvi en l’estil de vida i consum que modere l’excés i proporcione recursos materials als pobles empobrits. La sobrietat i el decreixement per salvar les persones i la naturalesa constitueixen els paradigmes de vida i futur.
És possible un canvi de paradigma? És possible canviar o estem condemnats a viure en una situació cada cop més degradada? Si mirem enrere i si tenim en compte la resposta de solidaritat amb els afectats de la gota freda, observem que en situacions difícils, l’ésser humà és capaç de prendre consciència i endreçar el seu futur, perquè l’esperança forma part de la realitat humana.
Forma part de l’ADN humà l’amor, la solidaritat, la compassió, la sensibilitat i l’afecte. Som capaços d’establir relacions de comunió, de reciprocitat, d’entrega desinteressada, i fins i tot, de sacrifici en funció de l’altre. Ara bé, tot això no vindrà caigut del cel, perquè les forces adverses són poderoses. Cal propugnar i fer viable un nou paradigma que ha de ser cultural, verd i espiritual.
Cultural: quan una societat ha assolit un cert nivell de desenvolupament i garanteix a la ciutadania assistència sanitària, educació, habitatge i protecció social, l’ésser humà hauria d’orientar les seues capacitats a desenvolupar altres dimensions, no materials, que donen plenitud i gaudi l’ésser humà, com la lectura, l’amistat, les belles arts, la convivència, la contemplació de la natura, la reflexió, l’esport, la comunicació i la cura de les persones vulnerables, etc. És a dir, tot allò que faça la vida més humana.
Verd, o podem dir també sostenible i ecològic: mai com ara hem estat tant conscients que formem part d’un organisme viu, bell i divers. Som la part sensible, cognitiva, intel·ligent, conscient, amable i amorosa d’eixe planeta Terra. Cal venerar, admirar i reverenciar, adorar i respectar totes les manifestacions i la bellesa de la naturalesa. Hem de ser conscients del que significa que els recursos que ens ofereix el planeta Terra són limitats, no podem , per tant, consumir més del que la Terra pot reposar. La sostenibilitat és un imperatiu indefugible.
Espiritual: ens cal un canvi de valors ancorats en la nostra autoconsciència i una visió holística de la vida que deixe de sobrevalorar el capital material sempre limitat i exhaurible i accentue el capital humano-espiritual il·limitat i farcit d’amor, de solidaritat, de respecte, de compassió, de veneració i de confraternització amb tots els ésser de la comunitat de vida.
Amb aquestes dimensions –cultural, verda i espiritual- incorporades a la forma d’entendre i viure la vida, podem albirar el final del túnel i passar a habitar amicalment la Terra i viure fraternalment la humanitat.
Fet i fet, l’episodi de la gota freda i els estralls del canvi climàtic ens comminen, de grat o per força, al canvi de paradigma.
ADVENT 2024 Ximo Garcia Roca
Amb el nostre poble, abatut per un patiment inhumà i evitable, ens preguntem com podem convertir la destrucció en un nou començament en l’esfera política, en la territorial, en la social, en l’econòmica. I en tot començament hi ha un poc d’autòpsia terminal i una poc de part inaugural i un poc de novetat. Tots nosaltres hem de participar activament no sols a la reconstrucció, sinó a la seua transformació.
Som conscients que eixa transformació necessitarà també de la renovació de les nostres comunitats i parròquies. Em pregunte, en este recés d’Advent, en quina mesura podrem que en el lloc de la pèrdua nasca la salvació, que ja està brollant. Per a fer este discerniment, em valdré de tres imatges que ens ha oferit la DANA i que personalment m’han commocionat com a signes i senyals profètics.
El primer signe es va produir quan la torrentera arribava als temples, les aigües trencaven les seues portes i algunes imatges eren arrossegades dels seus pedestals i eixien a la recerca dels que naufragaven. Imagine a alguna persona a punt d’ofegar-se abraçat a aquella imatge com a una resta de fusta en alta mar. En eixe gest veig un futur per a l’Església al nostre temps: temples oberts al clam de la gent i convertits en Centres de menjar i acollida, rectors enfangats amb els peus cansats, feligresos practicant la bondat senzilla, simple, silenciosa al costat dels veïns, no com alguns joves rectors que, vinguts de fora, es deixaven fotografiar amb la sotana pintada de fang com si portaren un estendard de combat. Francesc deia fa poc: “Us encomane que siguen un signe viu d’una Església que camina junta, que fa costat als que no arriben i que no vol deixar a ningú arrere. És la imatge de l’Església “hospital de campanya” que, com el bon samarità, s’acosta amb compassió i embena les ferides vessant sobre elles oli i vi. Tot en silenci i amb discreció, perquè davant el sofriment, les paraules han de deixar espai a la proximitat i a la tendresa”. 
El segon signe profètic va tindre lloc quan l’Eucaristia es va celebrar en la plaça del poble, pel fet que el temple estava enfangat. Sobre una taula improvisada i senzilla, amb unes cadires elementals que s’havien deslliurat de l’arrossegament, amb uns fidels disposats a guanyar-li la partida a la destrucció, veig el sentir original de compartir el pa, i el vi i la paraula per a un poble que camina. El pa i el vi i la paraula donaven consol a l’abatut per no deixar-se atrapar pel desànim i convertir, així, la fragilitat en un futur obert a la solidaritat i a la justícia. Aquells homes i dones que havien sigut derrotats per la desprotecció social i política, se sentien junts i creaven una comunitat de cuidadors de les persones més fràgils, de col·laboradors vinguts de prop i des de lluny, d’acompanyants de tanta soledats, i d’esta manera construïen una esperança per a tots.
I el tercer signe profètic es va produir el dia del funeral en la Catedral. Moltes persones portaven la foto del seu familiar o amic mort o desaparegut. Estic convençut que no anaven a resar a Déu pels seus pecats; ells i elles donaven per suposat que Déu Pare i Mare els estima i els manté vius, perquè Déu consisteix a estar estimant els seus fills. Quan mostraven la seua foto i deien “Este és el meu pare, o este és el meu germà, esta és la meua mare” els sentien present realment, unes autèntiques presències molt reals. Però serviríem més a l’esperança si en el comiat funerari abandonàrem tot llenguatge reparador i penitencial per a anunciar que nosaltres continuem comptant amb ells, que els necessitem per a humanitzar-nos, per a construir una convivència en pau, en fraternitat, en justícia. La tradició que ve de Jesús diu que morir és ressuscitar en el cor de la nostra gent i del nostre poble La celebració cristiana és per a dir-nos que les 223 persones que han mort formen part d’una comunitat de conjurats i els necessitem per construir una Terra sense mals ni catàstrofes. I nosaltres ens comprometem a lluitar i realitzar el seus somnis incomplets i interromputs.