Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Celebrem moltes commemoracions i pareix que no tenim vergonya ni massa consciència, perquè en la major part d’elles tenen al fons morts, crims, indignitat humana, abús i inhumanitat. I, en eixes celebracions, totes dignes, celebrem el triomf en un episodi de guerra, de salvatjada i de mort, sense deixar de viure des de l’odi i la criminalitat.
Aquesta setmana, el dia 27 de gener, celebràvem el huitanta aniversari de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz, on les persones eren desnonades de tota dignitat, torturades i mortes pel fet de ser d’una raça, ètnia o condició sexual.
El més denigrant és que les celebracions no signifiquen ni persegueixen un “mai més”. Gaudim i celebrem l’alliberament d’una tragèdia humana, realitzada per humans, però continuant provocant extermini, barbàrie i crims.
Moltes autoritats de molts països eren presents en aquest acte, però totes elles de països compradors i venedors d’armes, totes involucrades en països amb indústria armamentista, generadora de guerres i totes assentades en els seus interessos econòmics i estratègies a salvaguardar.
A aquell camp d’extermini hi havia persones, però eren considerades no-res. No importava sofriment, deshumanització ni vida. Era una situació en què l’ésser humà quedava reduït a una despulla des de l’actuació d’odi, endeuament, supèrbia i egolatria.
Queden supervivents, però els escoltem sense massa repercussió, amb respecte, però sense el propòsit de “mai més”, perquè eixa brutalitat continua present avui quan massacrem ètnies, persones i pobles, quan als nostres parlaments cap xenofòbia, accepció de persones i rivalitats insultants, quan es continua alimentant l’esperit de guerra i l’enfrontament violent i, el que és pitjor, considerant que és necessari per a viure en pau.
Celebrem moltes commemoracions sense canviar el fons que produïren aquells esdeveniments i, per tant, oberts a mantenir l’esperit bèl·lic, destructor i violent, mantenint, així, el fet de sentir que totes les persones som possibles enemics per quant cal viure a la defensiva per protegir-nos perquè donem per cert, que l’ésser humà és violent per naturalesa.
El segle XX, potser, haja sigut el segle més violent de la història moderna i hem entrat al segle XXI amb invasions, exterminis, deportacions, experimentació d’armes mortíferes i sofisticació d’estratègies de mort. Però els rostres de les autoritats, dels representants dels pobles són de traca, perquè no deixen de traslluir cinisme i supèrbia. Es posen l’uniforme que pertoca per als actes commemoratius (vestits obscurs, corbates negres, bruses endolades, cabells sense joies) però al temps estan realitzant pactes i buscant estratègies de poder, sense mantenir postures fermes i decidides contra les accions que provoquen la barbàrie que commemoren.
Pareix que les commemoracions no porten sentiment ni propòsit d’esmena i queda com un esdeveniment intranscendent, anecdòtic i buit.
Celebrem el huitanté aniversari de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz, però hui mantenim camps d’extermini per a refugiats, immigrants sense papers, continuen realitzant-se tortures, genocidis i mantenint en molts estats la pena de mort, molts sectors socials continuen negant la violència de gènere i continua la discriminació per raó de raça, sexe, religió i condició social.
Caldria llevar-nos la disfressa i reconèixer que la nostra aposta no és precisament per la pau en privilegiar els interessos econòmics i de poder per sobre la dignitat i el respecte a l’ésser humà.
¿Hem pensat què diran de nosaltres dintre de huitanta anys? ¿Diran que érem una societat pacifista o diran que érem uns descriteriats que vivíem matant-nos i menyspreant-nos?
Als anys seixanta del segle passat el món hippy encunyà: “que s’ature el món que me’n baixe”. Caldria canviar l’estratègia de fer de ventilador repartint misèries i passàrem a analitzar la responsabilitat que cadascú tenim en l’ambient que creem al nostre voltant i mantenir cura de les autoritats que potenciem per a construir una societat en pau. Diuen que cada poble té les autoritats que mereix. Supose que tampoc serà tant així, però possiblement, una mica de raó hi haja.