Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
La setmana passada els parlava del Congrés sobre vocacions realitzat a Madrid, organitzat per la CEE, CONFER i CEDIS, centrant-se en la vocació cap al món religiós, preocupats per la manca de candidats al sacerdoci i a la vida religiosa, deixant de costat la vocació bíblica, profètica i secular.
En aquest moment caldria que l’Església es fes la pregunta que escollí com a lema: PER A QUI ERES? Pareix que la Institució eclesiàstica continua molt preocupada amb una mirada cap a ella mateixa, fins a quedar el món evangèlic en un segon pla.
És cert que l’Església proclama, com a principis de la fe, la Bíblia i la Tradició, però, pareix que la tradició ha anat derivant cap al Dret Canònic de tal manera que la persona no és posada al centre de les seues preocupacions sinó que sembla que el compliment de la llei és primer. Recorda molt la paràbola del samarità, on els fervorosos i creients havien de complir encara que, per a eixe menester, calgués deixar al tolit tirat al camí, per a mantenir-se purs i no pecar.
Amb aquesta manera d’actuar, la Institució eclesiàstica pot convertir-se en asfixiant en imposar un mode d’actuació que pot, inclús, negar el que és humà i que Jesús ja criticava al món religiós del seu temps. L’Evangeli està plagat de paràboles on Jesús mostra que la llei mata i que el compliment religiós ens pot segar fins a no veure allò que és humà.
A la diòcesi de València es busca Jesús, però pareix que no se’l troba als temples, perquè l’ambient que en ells hi ha no és vist com a referència de l’Evangeli i, per això, moltes persones bussegen a l’Evangeli procurant descobrir com apropar-nos al Déu de Jesús i acudint allà on hi haja una persona sofrent o pobra, que generalment no són als temples.
A les persones que busquen Jesús no es mou el culte, ni les cerimònies barroques, ni els ritualismes litúrgics. Busquen Jesús on des de l’Evangeli se’l veu actuar: allà on cal defensar la dignitat de l’ésser humà i on cal acompanyar el desnonat. És veritat que a moltes parròquies acudeixen moltes persones a demanar, però això mateix, eixa acció de beneficència, no és lluitar per trencar estructures d’injustícia i ens situa del costat dels qui tenen recursos. Perquè més enllà d´eixa acció de beneficència són poques les parròquies que es fan presents en reivindicacions i lluita.
I les persones pobres tenen rostre: les caravanes i pasteres de migrants, les persones, víctimes de la tràfic humà, les persones desheretades també al propi territori, les dones en general i víctimes de la violència, tots els grups LGTBI+ i eixe és el rostre del Déu de Jesús que, desgraciadament, no és celebrat als temples ni és mencionat a les nostres celebracions. Per això el teòleg argentí José Carlos Caamaño fa una acusació molt forta: “Ens convertim en una Església idòlatra perquè el Déu adorat no serà el Déu de Jesús”.
Les persones que estan en eixa búsqueda intenten viure llegint l’Evangeli amb un ull i l’altre posat al periòdic. A les parròquies no troben una reflexió des dels esdeveniments d’avui i el Déu ofert pareix que necessita culte, lluny del Déu del Profeta Isaïes: “Per què m’oferiu tants sacrificis? Estic embafat d’holocaustos (… ) No porteu més ofrenes inútils. No suporte les festes de la lluna nova, ni els aplecs sagrats, ni el repòs del dissabte, perquè barregeu els maleficis amb les solemnitats (…) busqueu la justícia, atureu l’opressor, defengueu l’orfe, pledegeu a favor de la viuda. (Is.1,11.13.17) i Osees ens dirà: “El que jo vull és estima i no sacrificis, coneixement de Déu i no holocaustos” (Os.6,6).
Encara que moltes persones busquen ser eixa Església, caldria una conversió profunda perquè l’Església en general i els seus responsables acceptaren viure eixa recerca obrint els braços per acollir a totes les persones, sense discriminació. Som cridats a mantenir l’esperança en aquest any jubilar: el fet de reconéixer-nos els uns als altres seria un signe fantàstic de jubileu.