Antonio Duato és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Aquest article respon a la pregunta d’un amic sobre com entenc jo l’espiritualitat en relació amb la persona i en aquest moment de la història i de l’existència que em toca viure. Faig aquest esforç i l’expose per a aclarir-me a mi mateix i fer un diàleg més clar amb qui em llegeix en Atrio.org o en altres mitjans. I espere continuar dialogant, perquè he hagut d’interrompre diverses vegades la redacció i revisió d’aquest text per les urgents notícies que arribaven avui divendres des de València, de de Whasington i de del Vaticà . AD.
Entenc per espiritualitat l’exercici, individual o col·lectiu, del coneixement espiritual per a respondre a les preguntes últimes que cada persona, al llarg de la seua vida i en moments, per tant, diferents de la seua maduració personal es puga fer sobre qui és un mateix, l’altre o l’univers.
Queda, doncs, referida la meua resposta al que entenc per coneixement espiritual. Sobre el verb conèixer aporta el diccionari de la Reial Acadèmia fins a set accepcions usades avui com a verb transitiu, un subjecte i un objecte. Sobre cinc d’elles almenys, inclosa la de “experimentar, sentir” avançarem en la nostra explicació.
Per a definir, distingint, allò que és coneixement espiritual, no em fixe en la categoria de l’objecte conegut directament, sinó en el procediment de conèixer. Amb quines capacitats i instruments arriba la persona a aquest objecte de coneixement, es tracta de connectar amb la realitat que és un mateix, o l’altra persona o l’univers de la nostra existència. Tal vegada en confondre aquestes dues formes (conèixer diferents realitats o conèixer diferentment una mateixa realitat) radica la confusió que envolta els tres tipus de coneixement en els quals em base acompanyat dels meus dos companys de cordada (Marcel Légaut i Alexander Grothedieck) i d’altres mestres que hi ha hagut en la història. Passe a exposar-ne aquests tres tipus:
- El coneixement sensitiu o carnal: percebent amb els nostres sentits o amb instruments tècnics capaços d’incrementar les seues capacitats de percepció fins a extrems impressionants en el macro i en el nanoscròpic. Entre aquests sentits carnals, cal incloure la capacitat de conèixer per dins el nostre propi cos, amb percepcions difícils d’obtenir i expressar sobretot en occident on s’ha conreat poc l’escolta interior del propi cos. Cal tenir en compte que tota percepció sensitiva pot ser mal interpretada (el moviment dels astres o el pal submergit en l’aigua) i els altres dos coneixements hauran de contribuir a corregir aquestes males interpretacions. Cosa que a vegades és molt difícil quan s’han creat imatges o veus expressament destinades a enganyar, fins i tot amb registres tècnics de fets, com avui es demostra en moltes “fake news”. No obstant això, aquest coneixement carnal estarà sempre lligat al desenvolupament dels altres coneixements que històricament i biogràficament són posteriors.
- El coneixement racional i lògic pel qual la persona comença creant un llenguatge, posant un nom a cada cosa i cada acció. Després es dedica a expressar en diversos llenguatges les relacions entre cada cosa, classificant, abstraient i combinant característiques. El llenguatge pot especialitzar-se en diversos tipus. Sobretot el musical, el plàstic, el literari, el científic, el matemàtic, etc. Amb la participació de moltes ments, es va estenent la comunicació d’allò que s’expressa a través d’obres, relats, teories, ideologies, filosofies, teologies i paradigmes, que cada vegada es posen en comú amb mitjans de difusió cada vegada més ràpids: escriptura en pedra, tauletes o papirs, impremta, radiodifusió, informàtica, IA… Tot això forma el que es diu cultura, que té característistiques diferents i que pugnen per obtenir l’hegemonia o treballen en interdisciplinarietat. En el moment actual les capacitats tècniques, no sols per a obtenir, sinó per a relacionar i computar dades a través d’algorismes és tan gran que oculten l’absència de principis ideològics que establisquenn fins o propòsits a la ciència. Efectivament, la ciència ha corregit a la humanitat de falsos prejudicis o límits que s’oposaven al progrés humà. Però tal vegada han tirat per aquest desguàs principis ètics que, encara nascuts en l’antiguitat amb formes o mites precientífics, contenien una gran saviesa proporcionada per un coneixement espiritual. En el naixement de la il·lustració encara es conservaren, ni que fora en forma d’imperatius categòrics, del trilema “Llibertat, igualtat i *fraterniadad” o les Declaracions de Drets de l’ONU.
- El coneixement espiritual és la capacitat que té la persona per a connectar amb el Misteri desconegut que des del naixement com a espècie i com a existència concreta acompanya a ella mateixa. Per als antics que van començar a pensar i fer filosofia, la ment d’un infant era com “tabula rasa”, en la qual es podia anar gravant el que fora: llenguatge, costums, habilitats, normes. Avui es dubta d’això. Hi ha en tot nounat una certa predisposició per a aprendre i, sobretot, unes certes habilitats i sabers innats que romanen actius en el més profund de les seues psiques. De manera que la veritable saviesa que pot proporcionar el coneixement espiritual no es pot obtenir només amb aprenentatge, sinó deixant que aflore el més autèntic de la persona, en fer-se com a infants encara que algun porte ja molts anys de variats aprenentatges i troballes.
Com es relacionen els tres tipus de coneixement en el desenvolupament del món o de la persona?
Al principi, el nounat sap buscar el bec o la mamella de la mare per a aconseguir d’una cosa exterior l’aliment que necessita per a viure (segons la seua espècie) sense entendre’n més. Naixem tots amb instints primaris necessaris per a sobreviure sense altres cures o adquisicions posteriors.
Com a espècie, en la seua infantesa de temps prehistòric, l’homo pressent en els moviments d’astres l’existència s’éssers poderosos externs, pares o mares que fan ploure o llancen llamps irats, o que li donen aliments. Van deixant constància d’aquestes experiències profundes en relats, orals abans que escrits, que aniran trasmetent-se als descendents. En el neolític, aquests relats i mites són utilitzats pels poderosos que es presenten com a designats pels déus per a governar pobles nombrosos, imposant-los lleis i mandats. Però també hi ha pastors que, com aquell d’Ur de Caldea, tenen un somni o senten com una veu els diu que isquen de la seua terra, dominada pels reis de Mesopotàmia, cap a una terra desconeguda. En aquesta experiència, fixada després en relats mítics, veuen alguns l’arrel de les actuals religions abrahàmiques, que no sols alliberen persones i pobles, sinó que també van servir per a dominar, colonitzar i esclavitzar altres poblacions. Que les ciències històriques, amb els extraordinaris mitjans que ara tenen, vagen aclarint-ho tot. Fins i tot de jove em va atreure i vaig estudiar amb Pirenne la història dels canvis en les dinasties egípcies i la importància en elles del factor religiós.
El desenvolupament de la raó humana, el segon tipus de coneixement, és necessari perquè el coneixement espiritual s’enfoque bé, cap a una maduració equilibrada de les persones i de les societats. En principi, és el coneixement que hauria de responsabilitzar-se de l’equilibri de tota persona, però no creure’s que té el monopoli de tot coneixement, perquè en intuïcions o flaixos de coneixement espiritual, difícil de raonar però amb gran força de convicció, pot ser superat.
L’Era axial i el naixement de l’ètica
Sembla que entre el segle V i II abans de l’era comuna, es va iniciar en la Euroàsia una Era Axial tendent a fixar el coneixement espiritual en la consciència i conciència de cada individu, posant l’accent en l’amor com el sentit fonamental de cada persona. Les grans poblacions es mantindrien unides gràcies a normes interiors de respecte i solidaritat cap a les altres persones, més que a la imposició de lleis i al domini per les armes. D’aquí la concorde predicació que passa per Zoroastro, Isaïes, Buda, Plató i Jesús. Aquests discursos i escrits van ser importants, però els exemples de vida van mobilitzar a més seguidors cap a la fe en valors suprems.
Més que conèixer el Misteri que es pressentia dins de cada persona i de l’univers, el coneixement espiritual es va anar enfocant a com actuar. I en l’ètica estaven més unides les noves religions que en les teologies o creences. Tal vegada aquesta època axial de l’antiguitat, com molts proposen, hauria de ser una ruta a seguir en els temps presents. Aquest ha estat el missatge de molts promotors d’un ecumenisme universal, sense sincretismes ni irenismes fàcils, de molts que proposen una radical reforma de tota religió, com Karen Amstrong.
Com diferenciar religió d’espiritualitat?
En els temps recents ha estat molt freqüent, sobretot en mitjans catòlics progressistes que he conegut, la contraposició dels termes espiritualitat i religió. La religió seria tot el conjunt de creences, mandats morals, estructures jurídiques, béns històrics i conjunt d’organitzacions que pretenen haver estat fundades i sostingudes en l’exercici d’autoritat per Déu mateix. Totes les religions, incloses les cristianes, s’ha demostrat que són falsos constructes construïts en diversos temps històrics per a dominar societats i persones. És hora d’alliberar-se d’elles per l’ateisme, per l’agnosticisme o, almenys, pel posteisme. L’espiritualitat, sense cap relació a la transcendència sinó com a mera experiència humana, en canvi, és l’única cosa que accepten els paradigmes culturals i científics moderns. La religió secular, per tant, ha de substituir les religions que només poden quedar com a peces de museu. Això pensen molts. Però jo i altres pensem que, sobretot en la crisi actual, respecte al futur, les religions antigues, despullades d’elements adherits, poden aportar saviesa i impuls necessari per al futur.
Personalment crec que hi ha un error en aquesta contraposició entre religió i espiritualitat, que està ocasionant molta confusió en persones que provenen de tradicions cristianes, però que han evolucionant personalment a unes formes més depurades de fe. He respectat sempre a qui ha optat per triar el seu apartament radical de l’Església catòlica i fins i tot de la Fe cristiana, si és que vivia aquesta metanoia amb sinceritat, no per temor al fet que el consideren il·lús manipulat. Però sempre he tingut clar que la meua fe cristiana i la meua permanència en la comunitat de creients cristians era coherent amb la divisió entre veritable i falsa religió propugnada per qui va dir: “S’acosta l’hora, o millor dit ha arribat, en què els que donen culte autèntic donaran culte al Pare amb esperit i veritat; perquè de fet el Pare busca homes que l’adoren així. Déu és esperit i els que l’adoren han de donar culte amb esperit i veritat” (Jo. 4, 23-24).
Donar culte és veritable religió viscuda en autèntica espiritualitat. No es contraposen, per tant, els dos termes. No pot haver-hi veritable religió sense espiritualitat.
Pot haver-hi Fe autèntica i espiritualitat sense donar culte al Déu Pare de Jesús i tenir a l’Evangeli com a font principal d’inspiració i camí a seguir. El que veig difícil és que puga haver-hi Fe cristiana i seguiment de Jesús, sense acceptació i Fe en el misteri d’amor que Ell ens ha convidat a trobar a l’interior de cadascun de nosaltres.
I aquí he de detenir-me, perquè el fet d’estar tan atent a les candents notícies que ens han arribat aquest dijous i divendres, 27 i 28 de febrer en què he escrit aquest article no m’ha permès aclarir moltes altres qüestions sobre el tema i què implica avui per a la formació d’autèntiques persones creients, sobretot entre joves i possibles dirigents del pròxims temps. Hi haurà temps de continuar parlant de tot això.
“Este article que envia Antoni Duato pertany a la sèrie que publica cada divendres en www.atrio.org <http://www.atrio.org> on es podran llegir també els precedents i afegir-hi comentaris”