Avui, una vegada més, el nostre silenci és eloqüent. És el silenci dels que ens quedem bocabadats davant de la injustícia.
Però és també el silenci que, en un gest simbòlic i alhora solidari, es planta per a dir prou, en una muda protesta davant de la violència dels opressors. Estem en silenci però no ens callaran.
No callarem davant del genocidi palestí, que perpetua des de 1948 l’ocupació d’un territori com si no hi haguera població amb drets en eixe espai; tot al servei de potencies colonials que l’arrabassen o el controlen per dur endavant els seus interessos.
Avui guardem silenci; un silenci de dol per la guerra, per les víctimes, per la destrossa que han fet, que ara volen reconstruir com si només comptaren les runes materials i l’oportunitat del negoci de la reconstrucció i res les vides, els somnis i esperances de la gent, la seua cultura, els seus sentiments com a poble, els seus drets trepitjats, el seu futur. Obligats a fugir de casa seua i sotmesos a potencies estranyes que es consideren amb dret d’imposar la seua geopolítica. Avui guardem silenci allunyant-nos dels seus plans, perquè no podem combregar amb els seus projectes colonials i bel·licistes..
També denunciem la inoperància còmplice de la Unió Europea, que, covard, ha sigut incapaç d’exercir la seua influència i defensar els seus ideals teòrics de pau, unió, multilateralisme i prosperitat.
Amb el gest d’ajuntar-nos ací reivindiquem els drets humans de persones i pobles, la seua dignitat. Tot i que parega anacrònic, els continuem reivindicant perquè com deia Stefan Zweig: “mai un dret s’ha guanyat per a sempre, com tampoc està assegurada la llibertat front a la violència, que sempre adquireix noves formes”. Mantenir-nos actives i actius és també un exercici de vigilància i de resistència. Així palesem que quan les més insòlites injustícies socials i sofriments no pareixen generar la indignació moral, ni la voluntat cívica i política de combatre-les de manera efectiva, nosaltres no anem a deixar d’intentar-ho.
El nostre silenci significa oposició i negació: “continuarem lluitant i desconfiant dels que intenten convèncer-nos, amb arguments distints de la raó, que deleguem el nostre judici i la nostra voluntat” (Primo Levi).
És curiós que aquest gest de reunir-se en silenci es ve repetint en diferents indrets on es fa patent la injustícia. En diferents llocs i al llarg del temps. Es repeteix quan es concentrem davant la porta blava del CIE de Sapadors en València exigint que es tanque. També som hi poca gent, però és una llavor d’ esperança. Açò és acció comunitària, reafirmació d’arrels i relacions, puix que totes som iguals en drets i totes responsables de totes.
En la lluita pel tancament dels CIES també s’expressen aquestes conviccions. Els centres d’internament responen a unes polítiques que no valoren les persones, els seus drets, la seua aportació, la possibilitat d’un encontre humanitzador des de “identitats múltiples i diverses”. Al contrari, els CIES perpetuen la distopia d’un món de rics i pobres, la desesperança, la discriminació, a un alt cost en patiments, salut,.. i fins i tot vides.
Les polítiques d’estrangeria són racistes. Un racisme de base, estructural, que es fa institucional en les noves normatives (com el Pacte Europeu d’immigració i asil, PEMA, o el nou Reglament de la LOEX…). Són contradictòries perquè necessiten la immigració al temps que rebutgen acollir-la. Nosaltres, deixant la por al diferent ens hem de refermar en la necessitat d’una ciutadania cosmopolita que supere la globalització de la indiferència i que estiga basada en el reconeixement de la dignitat de totes les persones i els pobles, el seus drets inalienables i indivisibles, que totes i tots devem respectar, valorar, defensar i promoure.
Com deia Maria Zambrano, “la visió de l’altre és espill de la vida pròpia; ens veiem al vore’l”. La lluita per la dignitat ens fa iguals.
Els CIEs, les fronteres, el càstig per la falta administrativa de no tindre els papers en regla, quan en molts casos és tremendament difícil aconseguir-los, són bon exemple de negació de la solidaritat. Els CIEssón “arxipèlags d’exclusió”. (Javier de Lucas).
En aquest moments hi ha a Espanya 7 CIEs amb capacitat per a 1120 detinguts. Si comptem a més amb la capacitat prevista del “macrocentre” d’Algecires que està ultimant-se farà un total de 1532 places en CIEs, a les que hi ha que afegir les de centres amb altra denominació (CETIs, CATs,…centres de menors, etc).
A més, tot indica que conseqüència del PEMA van a canviar els procediments, donant un major paper a la policia de fronteres Europea (FRONTEX) i a les policies dels països emissors d’immigració a les que s’externalitzarà el control de les persones que travessen el seu territori. No importa el respecte que tinguen dels drets humans o si es tracta d’estats fallits.
Amnistia Internacional en el seu darrer informe sobre els drets humans a Espanya ha dit que “la privació de llibertat és un obscur mètode de gestió migratòria” i ho raona molt clarament: “A la vista de les normes i les pràctiques, la privació de llibertat per motius migratoris hauria de ser una mesura d’últim recurs, valorant alternatives i tenint en compte les situacions de vulnerabilitat; per tant, no una mesura d’aplicació automàtica, sinó individualitzada.
Nosaltres, quan visitem a les persones en el CIE veiem, som testimonis, de l’obscurantisme que presideix els procediments que duen a l’internament, el biaix “securitari” que caracteritza als que actuen jurídicament o són responsables del centre, el racisme institucional que està present des de l’inici de les actuacions, començant per les detencions per perfil racial.
Ho va dir un jutge de vigilància del CIE d’Aluche, Ramiro García de Dios en un auto: “Els CIEs son centres de sofriment i espais d’opacitat i impunitat policial, de pitjors condicions que les presons”. La privació de llibertat en un CIE afecta també a la salut física i mental, perquè són persones que veuen ensorrar-se projectes pels que han lluitat molt anys, posant en risc el poc que tenien i recursos del seu cercle familiar i més pròxim. Perquè viuen l’experiència de separacions traumàtiques sobtades i imprevistes dels seus, per no poder renovar papers. O que han de retornar a llocs dels que van fugir pel més diversos motius. Mentre això arriba, viuen 60 dies pendents d’un avis de viatge o esperant bones noticies que no arriben. La sensació de fracàs és enorme.
No podem, ni devem desaprofitar ninguna experiència social d’indignació que reforce l’organització i la determinació en la lluita per una societat inclusiva i més justa. Reivindiquem, lluny d’una visió individualista i estadocèntrica dels drets humans, la solidaritat que neix de la profunda dignitat de totes les persones i dels pobles.
Aquesta aspiració de fraternitat omplirà la vida quotidiana, les relacions comunitàries i de proximitat.
A nosaltres ens pertoca treballar per a que aquesta reivindicació de dignitat, es concrete en mínims materials i drets efectius, que deuen reclamar, juntament amb nosaltres, les persones vulnerades, que són els subjectes principals.
Sembla que estos dies “la còlera dels imbècils òmpliga el món”, com deia G. Bernanos. Aleshores, no podem restar passius, perquè ni l’odi, ni la revenja ni la por són inofensives. Per això te molt de sentit el que feu ací, tot i que puga parèixer poca cosa aquest gest. Moltes gràcies.
JOAN SIFRE MARTÍNEZ