Vicent Fc. és membre del Grup Cristià del Dissabte.
El 19 de febrer morí a Santa Creu (Bolívia) Nicolás Castellanos Franco, agustí.
Segurament, per a nosaltres, aquesta notícia ha passat desapercebuda perquè, qui és Nicolás Castellanos? Parlem de Monsenyor Nicolás, que nasqué a Mansilla del Páramo (Lleó) i fou bisbe de Palència en els anys 1978-1991; tretze anys en els quals destacà per ser persona del Concili Vaticà II i veu díscola a la Conferència Episcopal Espanyola, convençut de la causa dels pobres. Tan convençut que el 1992 renuncià al bisbat i el 1993 marxà a Bolívia.
La configuració geogràfica de Bolívia és molt particular: a l’oest està l’altiplà i a l’Est la selva amazònica, essent Santa Creu la capital d’aquesta part selvàtica, banyada pel riu Piraí, en aparença molt inofensiu, però amb crescudes terrorífiques, tant que en una d’elles se’n passà per damunt d’una gran part de la ciutat.
En renunciar Nicolás al bisbat, acompanyat d’un grup de sacerdots obrers i de laics, viatja a Santa Creu (Bolívia) i des del primer moment posen en pràctica la inculturització, compartint modes de vida, costums i instal·lant-se al sector del Pla 3000, lloc habilitat per a les tres mil famílies damnificades per la crescuda del riu i que ho han perdut tot.
Nicolás deixa la Cúria i el tipus d’Església espanyola per compartir vida i cansament amb les persones més necessitades. Es tracta d’enamorar-se de la vida fins a donar-la. S’aparta de ritualismes i d’intrigues de palau per seguir l’Evangeli, fent-se un de tants, parlant quan toca sense embuts, defensant els febles i volent viure la utopia de canviar el món.
Nicolás i el grup de persones que marxen amb ell formen la fraternitat “Hombres nuevos”, dedicada amb generositat i humilitat a la solidaritat i justícia amb totes les persones pobres des de l’estima i des del treball de promoció social, educativa, cultural, des de l’habitatge i la salut.
Quan es fa el pas d’integració amb els pobres, quan es deixa de parlar dels pobres i es passa a ser un d’ells, es descobreix quantes portes són tancades per als pobres, quanta manca d’igualtat d’oportunitats es presenta i quan tancada està la possibilitat de viure dignament.
És en situació de pobresa quan la persona reacciona i se n’adona que no s’hi ha de resignar sinó que ha de reaccionar i lluitar, traure la millor capacitat i colpejar totes les portes tancades, intentant obrir-les, cridant a ple pulmó perquè des de l’altra part de les portes s´escolte el crit i, si no obrin, tinguen la molèstia de no poder sentir-se tranquils.
Eixa és la tasca del missioner i Nicolás Castellanos canvià l’exercici de bisbe pel de missioner. La cotilla li venia estreta i necessità soltar-se d’ella per poder respirar Evangeli i viure la felicitat de seguir Jesús. No necessità la casaca de bisbe que més bé haguera sigut molèstia per caminar per zona selvàtica. Deixa l’hàbit de “monsenyor” per la vestidura del pobre, lleuger d’equipatge i amb sarró ple d’il·lusions.
És cert que a la nostra terreta no estem acostumats a veure bisbes despresos de vestimenta i embrutant-se les mans en l’obra, amb les eines del camp i empolsegats pels camins, per això mateix, quan apareix un bisbe que reflexiona i es decideix a compartir vida, com un més entre els més pobres, cal fer-ho notar per aquesta part del món on no tenim ocasió de veure-ho.
Aquesta Església arrelada a l’Evangeli, servidora dels més pobres no es pot perdre perquè crea vida i no pot morir perquè els pobres són els preferits de Déu i cal que l’Església es desprenga de les vestidures incorporades pel temps per a tornar a ser samaritana i seguidora de Jesús de Natzaret.
Hui podem dir: Beneïda renúncia al bisbat, Nicolás, perquè has pogut obrir camins per on Jesús ha pogut transitar, aconseguint que tantes persones hagen pogut trobar-se amb Ell. Així, moltes portes s’han obert i moltes possibilitats de vida s’han donat.