Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Soc d’una generació que anàvem a l’escola amb llibreta, llapis i esborrador per aprendre a escriure, plasmar les idees al paper i esborrar tots els esborralls, corregir tots els errors; i quan el paper s’havia embrutat massa, tirar-lo a paperera, sempre present en totes les aules de l’escola. Calia aprendre a fer la lletra de forma que es deixara llegir, que fora presentable i neta.
La veritat és que totes les persones podem equivocar-nos, però també totes podem corregir. És una constant refer per millorar, per donar més sentit a allò que volem expressar, per deixar-nos entendre millor. La paperera és un element que hauria d’estar constantment al nostre abast; per això, estranye trobar que les nostres autoritats, polítiques i religioses, no mostren necessitat de correcció, no busquen cap paperera per a llançar-hi el que ha eixit malament, corregir i tornar a començar.
A l’escola apreníem a evitar tot esborrall i, per això, la instrucció era clara: esborra i comença de nou. Possiblement, a l’era digital l’esborrat queda més dissimulat, fins al punt de les errades passar més inadvertides. I encara que hui la insistència pel reciclatge és molt elevada, hauríem de preguntar-nos per què aquesta insistència no és tan ferma pel que fa a les idees i a les decisions a prendre, deixant córrer errors, mentides, ofenses i afirmacions de forma dogmàtica i absoluta.
Què fem amb els nostres errors?
Pareix que entenem la llibertat d’expressió com tenir carta blanca per poder parlar sense pensar, ofendre sense consciència, imposar amb drets i tot eixe barrejat sense admetre corrector ni cap capacitat de discerniment.
No podem renunciar a l’aprenentatge, perquè som cridats a millorar per deixar un món més habitable, més coneixedor dels entreteixits de la vida i fent un camí de recerca de la veritat. Sols sentint-nos aprenents podrem corregir, deixarem d’actuar com si fórem infal·libles i únics posseïdors de la veritat i facilitaríem no confondre’ns i ens ajudaríem en la recerca d’un creixement equilibrat i fonamentat.
Hauríem d’advertir que no és vergonyós equivocar-se, cometre errors, però ho és fer passar l’error per allò que és correcte, adequat i convenient.
Vull reivindicar la paperera i ajudar-nos a utilitzar-la, sabent que dels errors també s’aprén si reflexionant sobre ells obrim la ment per trobar la clau que esclaresca tot el nostre quefer. No es tracta de tirar. Dels errors podem aprendre i descobrir nous horitzons que conduesquen a obtenir més lucidesa i amplitud de mira.
No estigmatitzem l’error, més bé descobrim-lo i esborrem de nosaltres la imatge idealitzada de la perfecció com a cosa innata. Dels errors se n’aprén i es creix. No volem reconèixer-los perquè considerem que ens fan dèbils i vulnerables, quan és la cosa més natural de la condició humana. L’error ens convida a ser humils i a no discriminar a cap persona per considerar-la inferior.
Aleshores, què podem esperar de les nostres autoritats quan no mostren necessitat de correcció ni demanen perdó de res i van per la vida volent donar lliçons?
No hauríem d´acostumar-nos a no veure a les nostres autoritats admetent errors i més bé sospitar que quan no els reconeixen estan mentint-nos, sotmetent-nos i menyspreant-nos.