Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Es constata un desprestigi dels polítics i, com a conseqüència, de la mateixa política. Molt perillosa situació quan es perd la confiança i no s’espera res dels polítics, però el problema és més greu quan la col·lectivitat desconfia de les seues paraules i dels seus fets.
L’amic Joan Almela, l’1 de desembre del 2024 publicava un article, Dialogar de política, a la web del Grup Cristià del Dissabte (www.grupcristiadeldissabte.org) on insistia en “acceptar que l’altre té interés de millorar l’existència humana”. Noble aspiració perquè més enllà de ser un desig es convertira en creença ferma per començar a dialogar i construir democràcia; però és sabut que el que veiem a la política és que més fort que la recerca de la veritat, és la defensa de les pròpies idees i dels interessos partidistes, ideològics i personals els quals impedeixen un diàleg sincer, obert i transparent. Tal vegada, per això, l’amic Joan Almela, al mateix article diu: “les persones han de saber com eixir del confortable cau de les nostres idees i interessos per a poder construir una societat millor”.
Tot açò és desitjable, però la realitat mostra que la mentida és un recurs comú a la política. Pareix que en la política es menteix massa, és la mentida un recurs utilitzat amb freqüència per gaudir de poder, manipular l’opinió pública i també com escut de crítiques. Encara que aquesta manera de fer política també té una retornada que danya la confiança i també la integritat de les institucions.
Però el més trist és que aquest binomi, mentida i política, no és nou, pareix que va unit als orígens de la democràcia, perquè encara que Aristòtil comdenava aquest binomi, molts filòsofs grecs (Xenofont, Tàcit, Plató) ho veien convenient i acceptaven que els governants d’Estat pogueren mentir. I el cim és amb Maquiavel que aixeca el binomi a rang de norma general. Deia: “la missió principal del governant no és la de servir com a model ètic per als seus súbdits sinó la de mantenir-se en el poder. En El Príncep (cap. 18) deixa aquesta perla: “seguir l’exemple de la rabosa, saber disfressar-se bé i ser hàbil per a fingir i dissimular; mentir i trencar les promeses quan l’observància d’elles vaja en contra dels seus interessos, Aquests enganys no sols són legítims sinó també fàcils d´escometre perquè els éssers humans són simples i estan concentrats en les necessitats del moment que qui mentís trobarà sempre qui es deixe enganyar”.
Que trist! Pareix que els ciutadans estem dormint o ens fan ximples, ignorants i manipulables, perquè, encara que hui, obertament, els polítics no mostren l’atreviment de Maquiavel, en la pràctica la lliçó està ben apresa i la mentida és i continuarà present en el quefer del polític.
Lincoln deia una frase per a pensar: “Es pot enganyar a molts molt de temps, però no es pot enganyar a tots tot el temps”. Tantes vegades va el canteret a l’aigua que a la fi es trenca. Potser el descrèdit ha arribat ja a un punt que es fa difícil separar el binomi i separar una cosa de l’altra.
Les xarxes socials no han millorat la situació ni han ajudat a donar claredat sinó que pareix més aviat al contrari, perquè en elles tot corre, tot es mescla, sembren dubtes i creen confusió en una societat que té bona tragadera i repeteix les coses sense massa pensar ni fer massa discerniment.
La situació pot ser dramàtica perquè el desconcert està servit, perquè quan no es pot distingir entre veritat i mentida, no es pot distingir entre bé i mal, i aleshores pensar es torna peregrí i bastant absent, convertit en viciat qualsevol judici i quedant sotmesos a l’imperi de la mentida.
La democràcia necessita transparència sobre els fets per poder disputar sobre ells, però si els fets són manipulats per la política s’impedeix la possibilitat d’opinar i la conseqüència serà autoritarisme, manipulació i falsedat de la realitat i construcció de falses veritats.
Hauríem d’aturar-nos a pensar: si no importa mentir i sí que importa tenir la majoria de la part, quina ètica podem esperar de la política? Quan estem convençuts que en la política hi ha molt a amagar, es fa difícil creure allò que es diu, encara que fora la veritat. D’ahí l’esforç urgent que caldria realitzar per tornar a la ciutadania la credibilitat.