Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Als segles XVI i XVII sorgeix a Espanya un gènere literari anomenat “la Picaresca”, caracteritzat per la figura del picardiós. Es tracta d’un antiheroi que, en primera persona, relata les seues aventures i desventures en una societat corrupta.
L’antiheroi era un personatge dels estaments pobres i de família sense honor, marginal i delinqüent, antípoda del vertader ideal cavalleresc, el qual vol millorar la seua condició social i, per això, recorre a l’astúcia i a procediments il·legítims com és l’engany i l’estafa. Viu al marge dels codis d’honor i d’honra.
Segurament, aquest esperit i aquests trets es poden rastrejar en l’actual societat espanyola encara que d’una forma més subtil i sense ideals.
El poble intenta sobreviure i es manifesta en la necessitat d’adaptar-se a situacions econòmiques adverses, buscant travesses i havent de superar escrúpols i d’admetre il·legalitats.
L’abisme entre rics i pobres s’ha fet descomunal, cosa que produeix molt d’escepticisme i desconfiança perquè ja no importa desatendre el bé comú. Per això, la figura del picardiós continua essent atractiva fins al punt que la persona que desafia les normes i busca fer-se un nom, continua present.
La societat espanyola es considera picarona, pense que de manera injusta i exagerada, encara que la nostra història recent està plagada de molta picaresca i de massa aprofitament en practicar-se un assalt a les institucions com a plataforma per a viure més enllà de les possibilitats, encara que calga actuar de manera deshonesta, en fer ús dels recursos del poble per a beneficiar-se personalment o justificant-ho perquè és per a benefici del mateix grup.
Actualment, estem assistint a dos versions de la picaresca: una individualista, on es busca l’enriquiment personal i l’altra a l’estil de Robin Hood (el lladre dels pobres), però en versió desvirtuada: per benefici d’amics, vicis i interessos partidistes). Per això, la corrupció pot ser disfressada per lladres que busquen atresorar i viure de renda tota la vida o per lladres que comparteixen amb altres persones, partits, famílies o grups.
Des de l’any 1975, amb el final de la dictadura, fins a hui, podríem dir que s’ha assentat la democràcia plena al país; però la corrupció ens persegueix, no ha desaparegut i és present en tots els colors dels partits nacionals. La democràcia espanyola no ha deixat d’estar esguitada per la picaresca i, encara que els partits polítics han alçat bandera de transparència i d’honestedat, l’ombra de la corrupció és present sobre nosaltres, fins al punt de poder comprovar que continua instal·lada a la nostra societat.
Deia Pedro Sánchez que la corrupció zero no existeix. Segurament, perquè quan busquem no pagar l’IVA en un treball de reparació a la casa o volem adquirir algun producte sense deixar rastre, estem en corrupció, però no estem parlant d´eixa picaresca de baix nivell, la qual està estesa sinó de la corrupció a les Institucions. N’hem passat, últimament dos molt sonades i perquè ningú s’ofenga, una de cada color: la Gürtel (PP) i les ERTES (PSOE) on no es tracta de minúcia sinó de milions d’euros. No sempre la corrupció fa el mateix soroll ni resulta igual d’escandalosa, però estarem d’acord que, simpaties a banda, són molts diners desviats per a ús privat i col·lectiu.
Julio Anguita deixava aquesta perla: I “encara que siga de l’extrema dreta si és un home decent i els altres són uns lladres, voteu al d’extrema dreta. Però això m’ho mana a mi la meua intel·ligència d’home d’esquerres. Voteu a l’honrat, al lladre no el voteu, encara que tinga la falç i el martell”
Després sabem que Julio Anguita matisà les paraules perquè la dreta volgué aprofitar-les com una crítica a l’esquerra i no a la corrupció de la dreta.
Quan no podíem fiar-nos del PP perquè estava envaït de corrupció, també el PSOE està enfangat fins als ulls i el poble, atrontollat. I, arribat aquest punt, ara què? La societat està desorientada i de les autoritats no sorgeix cap dimissió; també diuen que no se n’havien assabentat. La persona al capdavant és qui assumeix tota la responsabilitat si exerceix com autoritat i no pot haver-hi excusa al respecte. Com ser responsable d’un grup i no assumir la responsabilitat d’allò que ocorre al grup?
En aquest moment s’està destapant una trapa de corrupció molt greu, la qual no sols tracta d’aprofitament de recursos sinó que també, una vegada més, mostra la manca de dignitat i atempta contra la dignitat de la dona i la desconsideració a la igualtat entre hòmens i dones. I, de nou, no passa res, els interessos partidistes per damunt del bé comú, la manca de dignitat s’apodera del bé comú i pareix que cada grup a la seua. En aquesta situació, sabrem a qui votar en un sistema polític que no és presidencialista i que posa la confiança en els partits?
Caldria reflexionar molt seriosament sobre el funcionament dels partits polítics i la responsabilitat de les autoritats, encara més quan açò ho han destapat els jutjats, perquè, per transparència dels polítics, no en sabem res.