Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
S’ha acabat el curs, arriba l’estiu i és costum aprofitar el moment de les vacances per a les diòcesis fer nomenaments de rectors. Les parròquies van a viure el traspàs de rectors d’una parròquia a una altra. Però coneixem el criteri per als diversos canvis? Certament, les motivacions seran molt diverses, però més enllà de tots els possibles motius, una qüestió és preocupant: en la major part dels casos, la parròquia no és part de consulta, no està en l’arquitectura d’allò que li va a afectar directament. La parròquia sols rep el rector que arriba i acomiada el rector que se’n va, sense ser consultada i sense tenir en compte el camí realitzat per la comunitat i els possibles projectes programats.
El dret canònic exigeix que a totes les parròquies estiguen constituïts el consell parroquial pastoral i el consell econòmic. Ambdós per aconsellar el rector. Però pareix que ni tan sols són consultats quan el bisbe, autoritat màxima, vol remoure’l.
Aquesta estructura denota que la comunitat no és una entitat autònoma dintre de l’Església, capacitada per a organitzar-se la vida pastoral i sagramental sinó feligresia que haurà d’acceptar el cap que li imposen sense capacitat d’expressió per al creixement comunitari de la seua fe. Normalment, es realitza el nomenament i després, a vore com aconseguir una possible entesa entre la comunitat i el rector.
El bisbe és qui té la “propietat jurídica”, no sols pastoral, sinó també econòmica. El rector rep una jurisdicció delegada i en qualsevol moment se li pot retirar la jurisdicció i ser atorgada a un altre rector. Així és com es pot entendre l’entrada d’un rector en una parròquia: presa de possessió. El bisbe li atorga jurisdicció per a posseir la propietat de la parròquia. Com sona de mal!, però eixe és el ritual que es realitza i així s’anomena l’arribada d’un rector a la parròquia: prendre possessió.
Encara que s’exigeixen consells pastoral i econòmic, no deixen de ser consultius en allò que el rector requeresca i són molt poques les parròquies on és ella qui intenta que siga el rector qui s’adeqüe a la comunitat i no al revés.
La composició dels consells vol recollir la representativitat dels diferents grups parroquials que conformen la comunitat parroquial, perquè puguen ser una visió global de la vida de la comunitat; per això, no ser consultats eclesialment quan va a ser enviat un rector com a acompanyant i ajuda a la parròquia, significa una alteració perillosa, perquè no s’han escoltat les condicions i les característiques que la persona que hi arribe, haurà d’assumir.
Hauríem de reparar en l’anomalia que significa que la comunitat parroquial no siga subjecte sinó complement, perquè, amb l’estructura eclesiàstica actual, queda reduïda a espectadora i sofridora. La comunitat parroquial ha d’acceptar el nomenament i procurar adaptar-se, encara que no siguen ateses les seues necessitats.
Si repassem el ritual de la presa de possessió descobrim anacronismes i connotacions heretades de la mentalitat imperialista: Per a remarcar la presa de possessió, el rector anirà recorrent els distints llocs del temple on es viu la vida sacramental: toc de campanes, recepció de la clau del temple, possessió del confessionari, recepció de la clau del sagrari, pica baptismal i finalment possessió de la seu on, assegut, rebrà l’aplaudiment de tota la feligresia congregada, moment de “l’entronització plena”. La comunitat no és subjecte, sinó ramat.
Però en tots aquests nomenaments i canvis de rectors, què es busca? Es pot entendre que es vol evitar o donar solució a cansament de la comunitat o del rector, pot ocórrer que es detecte malaltia o impossibilitat de servir d´acord a la mentalitat de la comunitat per part del rector o de la comunitat i serà convenient el canvi, però, ¿no s´hauria de tenir present la trajectòria de la comunitat i que els canvis no trenquen la línea teològica, el treball sociològic ni les característiques pròpies de la comunitat? Totes les persones no servim per a tot ni estem en condicions de viure tots els corrents o vessants humanes i, per això, s´hauria d’escoltar i procurar fer coincidir el més possible les característiques de la comunitat amb les qualitats del rector per a no provocar trencaments en la trajectòria viscuda per la comunitat ni en la situació vivencial del rector.
Hauríem de fer un esforç per obrir nous esquemes eclesials de manera que les comunitats foren el centre de l’evangelització, considerant que és la comunitat qui celebra la fe i exerceix la responsabilitat de la transmissió de l’Evangeli on el rector, integrat en la comunitat, realitza una funció pastoral al servei de la comunitat.
La comunitat és qui celebra i no qui assisteix a la celebració.
Apliquem l’eclesiologia del Vaticà II a les parròquies i abandonem la visió jeràrquica on la comunitat sols és considerada receptora i no generadora de vida respecte a l’Evangeli. La comunitat viu la fe i cada membre de la comunitat hi aporta funcions per a fer possible la vida de fe, sense poder sinó en comunió entre iguals.