Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
A Xile vaig trobar un fenomen religiós bastant estrany per a mi, perquè el mode d’expressar el compromís de fe m’era totalment desconegut. Des de les diverses capelles evangèliques eixien en grup a predicar al carrer, cantant salms i distribuint-se pels cantons dels carrers de dos en dos i, en eixe lloc, bíblia en mà, posar-se a predicar sense auditori concret, a l’aire i confiant que serà el vent qui faça arribar la catequesi als transeünts, a les persones que són a les cases i a aquelles persones que en passar, els crida l’atenció i s’hi aturen. També practicaven la modalitat d’anar de dos en dos, trucant a les portes de les cases i oferint el missatge a qui considerara a bé de rebre’l. He de dir que aquesta última modalitat m’era familiar, perquè a l’Església catòlica, quan es volia fer una missió, es feia d’eixa manera. Però sabem que les missions a l’Església catòlica són escasses.
Respecte a eixa experiència, la pregunta sorgeix espontàniament: a qui vols enviar el missatge, a tothom, a qui vulga aturar-se, a qui arribe el ressò del vent? Nosaltres no vivim l’experiència de trobar-nos a les nostres places persones que proclamen el missatge que volen oferir, com a altres llocs. Ara bé, analitzem els discursos a les places sense un auditori concret i els sermons als nostres temples. Pareix que guarden un mateix esquema perquè a les places i als carrers són discursos sense saber a qui van dirigits i a les parròquies tant s’hi val quines persones són presents; a més la temàtica sol també ser moralitzant i atemporal. Com serà que el papa Lleó XIV s’ha pronunciat, assenyalant que “hem presentat una religió moralista, pesada i poc atractiva“. (Missatge als participants en el Seminari “Evangelització amb les famílies d’avui i de demà”, organitzat pel Dicasteri pels laics, família i vida).
Pareix que oblidem l’obligació de tot conferenciant: saber el que vols transmetre i estudiar com transmetre-ho perquè l’auditori s’hi interesse, interioritze i entenga el que es diu; perquè diu el papa Lleó XIV: “La fe és, primer que res, una resposta a una mirada d’amor i res més lluny que presentar la vida cristiana com un conjunt de preceptes que s’han de complir, substituint la meravellosa experiència de l’encontre amb Jesús”.
Dona la impressió que, generalment i en massa casos, els sermons no van dirigits a l’auditori, no són paraules dirigides a les persones que són ahí sinó, més aviat, atemporal i sense procurar un diàleg amb les persones que són presents.
A l’Església no hauríem d’oblidar el canvi d’època que vivim; tampoc les grans transformacions i els reptes vitals que ocupen el nostre temps, l’avanç de la tecnologia i de la intel·ligència artificial i el fenomen de la transició ecològica, el feminisme i el canvi de valors socials, perquè l’Evangeli ha de ser anunciat a la societat d’avui que, diu el papa Lleó XIV, “fan preguntes exigents que requereixen reflexió, escolta, comprensió i disposició a obrir-nos a nous criteris de valoració i a diferents formes d’actuar, perquè cada generació és diferent i presenta els seus reptes, somnis i interrogants”.
La identitat cristiana hauria de mostrar-se des d’un estil educatiu, tenint cura del dèbil, defensant la justícia, exercint l’acollida a tothom i establint un diàleg obert. Caldria fer-nos ressò del que diuen les estadístiques respecte a la pràctica i pertinença a la religió catòlica a Espanya: un 45% ja no es declara catòlic i sols el 32% del jóvens. A les celebracions i a la pràctica religiosa no hi ha reemplaçament generacional. Podem parlar d’un poble amb abundant indiferència religiosa, un augment d’agnosticisme i amb una pràctica religiosa del 17% almenys al mes, essent el 8% al sector jove (18 a 30 anys).
La pregunta, a qui vols predicar? és obligatòria si no volem donar l’Evangeli al vent sinó a persones amb una història, amb uns interrogants determinants per la cultura i les vivències personals.
El fenomen de la religiositat és complex i està constantment tractant-se per part dels sociòlegs que estudien la sociologia de la religió, per poder entendre el que passa a les vivències de l’ésser humà, però dubte que hi prestem atenció i, a més, em pregunte si, com a norma general, les parròquies fan avaluació respecte a on som, qui som i cap on anem i si, en programar el curs, es considera la realitat de la societat on som i a les persones a qui evangelitzar. Gran responsabilitat la nostra que demana una resposta evident: compartir les vivències acompanyant-nos els uns als altres. No és més important la doctrina que la persona a qui hem de servir, acompanyar i estimar.