M. S. Marí Ferrer és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Jo tenia un professor de música al Conservatori que, quan preparàvem un concert de música vocal, ens exigia la màxima perfecció de què fórem capaços. Ens explicava que, podria passar que entre totes les persones de les nostres famílies que estarien escoltant-nos i que tot els semblaria meravellós, poguera ser que hi haguera algú que entenguera de música: només per eixa persona era necessari aspirar a cantar de manera perfecta.
Això mateix hauria de passar en les parròquies quan un rector es dirigeix a la feligressia en una predicació. Podria ser que estiguera davant d’una feligressia que, encara que no intel·lectual, tinguera una formació suficient com per a necessitar alguna cosa més que no la relectura de l’Evangeli; relectura que, molt sovint, sona a catequesi permanent de primera comunió.
Podria ser que estiguera en una parròquia que ha estat durant anys treballant amb els malalts en una Pastoral organitzada i sempre en camí de millorar i de tractar de saber acostar-se a les persones malaltes amb més cura i més encert; o que haja estat al davant de les activitats de Càrites, distribuint equitativament els recursos, interessant-se per la realitat de les persones necessitades, acompanyant-les al metge, a immigració a fer papers, a serveis socials…; o en una parròquia on els agents de pastoral han dut una organització rigorosa i una formació permanent…
El rector no pot deixar-ho tot perquè funcione a soles: no tot ni només és cosa dels laics i de les laiques. Ha d’anar al capdavant de les activitats que la parròquia desenvolupa; ha de preocupar-se tant de les qüestions materials com de les d’organització; ha de preparar-se per poder guiar les persones… Fer missa i processons no és dur una parròquia.
És trist tenir la sensació que una parròquia es deixa caure; que es deteriora, que comença a buidar-se, que has deixat de trobar el lloc perquè ja no reconeixes res del que hi ha, ni com se celebra; quan ja no trobes només que ritus i cerimònies, unes vegades buits, altres excessivament barrocs. Fa uns dies, una amiga preguntava, “Com es pot despatxar un rector d’una parròquia? No fa res, no està mai, no el trobes…” Tant de bo la feligressia poguera, almenys, ser consultada per poder expressar quines són les seues necessitats i el tipus de treballar que pot i vol realitzar. Tant de bo els rectors escoltaren la feligressia i acceptaren seguir el treball dels antecessors per fer créixer la comunitat parroquial en lloc de pensar que, per inèrcia, les coses es faran a soles.