Vicent Fc Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Al llibre del Gènesi llegim: “El Senyor-Déu va modelar terra amb tots els animals feréstecs i tots els ocells, i els va presentar a l’home, per veure quin nom els donaria i cada un dels animals havia de portar el nom que l’home li posara. L’home donà un nom a cada un dels animals domèstics i feréstecs i a cada un dels ocells” (2,19-20).
Aquest passatge hui crea certa polèmica per l’ús del poder sobre els altres éssers vius; però en realitat posa de manifest que allò que mostrem de cadascú de nosaltres és el que perceben els altres i en consonància a la nostra exposició se li posa nom a la nostra identitat.
És cert que la identitat és personal i l’anem construint en nosaltres, però sempre el nom el posaran les altres des d’allò que mostrem.
La psicologia descriu la complexitat de la nostra identitat i que hauríem d’estar molt atents a tot allò que la configura, perquè està formada pel com realment és, per com volem que ens coneguen i per com ens coneixen. Encara que vulguem ser d’una manera i procurem treballar eixe aspecte, s’ha de ser conscients del que sabem que som i no podem descuidar el ressò que provoca l’exteriorització oferida per nosaltres. Les dos primeres condicions són de domini nostre, però el nom que ens posen, és a dir, com arriba la nostra comunicació ja escapa a les nostres pretensions i és totalment concessió dels altres.
Açò ve a conseqüència de la tendència d’avui a voler fer-se un nom, oblidant que el crèdit, el nom, el rebem de part dels altres que són qui ens l’atorguen i no per mèrits nostres sinó per gràcia atorgada com a reconeixement d’allò que han descobert en nosaltres. Sempre el nom serà gràcia i no compravenda, sempre serà com volen mirar-nos i no precisament haurà de coincidir sempre en com ens sentim ser.
És legítim voler surar, tenir aspiracions, gaudir de bona reputació i dedicar esforços en la consecució de totes elles, intentant fer realitat propòsits, desitjos; posant al servei d’ells objectius, qualitats i treball, sacrificis i abnegacions, però sense descuidar que tot haurà de ser valorat pel catalitzador dels altres, perquè el nom és atorgat per reconeixement dels altres.
Quan volem fer-nos un nom, segurament entrarem en una deriva perillosa i malaltissa, perquè, segurament, deixarem valors i ètiques per, com siga, aconseguir-lo.
Un exemple evident d’açò que parle el veiem en el fenomen de la migració. El nom l’atorga la societat on vivim i quan ens desplacem a una altra, cal convalidar els crèdits atorgats en aquella que hem deixat. En eixir de casa, el crèdit no ve amb nosaltres i caldrà treballar i mostrar-nos, per buscar la gràcia, el reconeixement. Quants immigrants al seu país gaudien de reconeixement i crèdit i nosaltres els el neguem?
Aquest error de pensar que puc fer-me un nom, comporta un altre més greu i és pensar que no necessite la gràcia de ningú i que jo sol puc, perquè això no deixaria de ser un totalitarisme dictatorial on decrete el lloc que mereix i tota la societat ha d’acceptar.
En aquesta societat de la competencia, el fenomen de voler fer-se un nom està a l’abast amb massa freqüència i crea un ambient d’individualisme, supèrbia i egocentrisme, que busca el poder sense escrúpols ni ètica, utilitzant totes les ferramentes possibles, encara que comporte ignorar-nos, sotmetre’ns i enganyar-nos.
Si contestàrem en una enquesta referent a l’esclavitud, la resposta seria majoritària en contra d’ella, però la tendència imperant és clar de voler donar primacia al jo (ego) i no voler veure a tants que anem deixant en la vereda quan no marquen el pas al ritme que es toca; així funcionen influenciadors, creadors de continguts, populisme. Pareix que sols val mirar per u mateix i oblidar-nos dels altres, no buscar servir sinó triomfar i, per això tot val, fins a adoptar trets psicopàtics. Si cal fer-se persones simpàtiques, manipuladores i calculadores, no importa; com si cal rodejar-se de persones influents i utilitzar-nos. No importaran tampoc els xantatges. Tot siga per fer-nos un nom.
Si no aturem aquesta tendència, no hi haurà possibilitat de viure amb l’equilibri necessari de conjugar qui som, qui volem ser per als altres i qui som a vista dels altres. La deriva narcisista desplegada a tots els nivells comporta mostrar una societat amb un comportament malaltís que accentua cada vegada més la presència d’una societat amb trets psicopàtics.
Vostés mateix. Si no reaccionem, caldran més terapeutes per a mantenir el seny.