Vicent Fc Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
S’han acabat les vacances, hem tornat a la tasca, a l’estiu hem volgut desconnectar, viure fora de tensions i nervis i ara cal tornar a viure dintre del xuclador diari.
Però no iniciem el curs a zero, perquè deixàrem aparcades moltes situacions, les quals són ahí esperant resposta i també són ahí aquelles que, mentre desconnectàvem, ocorregueren. Hem recuperat forces, precisament, per continuar la tasca ocupant-nos de tot el quefer que hi ha al nostre abast.
Què deixàrem? Potser deu mesos de la DANA i escoles sense tocar, sense mamprendre la seua demolició per a ser reconstruïdes; ascensors sense reparar, garatjos inutilitzats, desaigües emboçats, ajudes sense arribar; moltes promeses enlairades sense fer-se efectives… Tot açò espera atenció i veus que facen d’altaveu perquè no caiga en l’oblit.
Els dies passen i són tants els fronts que no se sap on acudir (incendis, negligències mèdiques, fam, genocidi, deshumanització terrorista, guerres sagnants, tractes inhumans) i el perill està a quedar-se callats, no voler trepitjar bassals, quedar-nos com a espectadors que veuen la pel·lícula asseguts a la butaca.
L’Església, en general, guarda silenci, no alça la veu i es manté replegada als temples, continuant les celebracions com si cap d’aquestes coses anaren per a la salvació que predica. Tampoc és edificant la postura dels governants i dels partits polítics que, posada la mirada en les enquestes, viuen preocupats per la seua sort i no la de totes les víctimes. Després es molesten si el crit que surt és: “el poble salva al poble”.
Em dol vore una Església callada, tancada als temples com si estiguera a la defensiva, com si tinguera por i procurara protegir-se. Jesús ens encoratja i és testimoni eixint als camins, donant la cara pels indefensos, malalts, vulnerables, ignorats i maltractats. Alça la veu i “essent de condició divina no es volgué guardar gelosament la seua igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res; prengué la condició d’esclau i es feu humà. Tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es feu obedient fins a la mort i una mort en creu”. (Filp 2,5-8).
El silenci i el refugi als temples no pareix, doncs, massa cristià i vivim un temps molt propici per a decidir-se a ser cristians, no religiosos, sinó seguidors de Jesús Llibertador.
És d’agrair sentir veus, com la de l’arquebisbe de Tarragona (Joan Planellas Barnosell) que, encara que no siguen aspectes directament relacionats en la seua diòcesi, alça la veu per combatre l’opinió d’algun dels seus germans en l’episcopat o per a desmarcar-se d’alguna postura de la Conferència Episcopal Espanyola, prenent postura i opinant i defensant situacions d’injustícia o maltractament.
Cal deixar les pors d’embrutar-se les mans, s´ha d´arriscar, trepitjant bassals, s’ha de prendre partit davant les promeses incomplides, la desídia manifesta i el desinterés pels qui ho han perdut tot i donar veu a qui no són escoltats.
Segurament volem viure tranquils, sense problemes i sense tensions, però la vida és molt dura i els corrents polítics pareix que viuen altres preocupacions fins al punt de no tenir vergonya d’utilitzar la desgràcia dels altres com a possibles armes pel combat pels seus interessos.
Cada diumenge, quan llegim l’Evangeli comprovem que Jesús baixa al fang, s’interessa pels problemes de les persones i s’involucra amb elles, acompanyant-les i defensant-les, donant la cara per elles i prenent postura envers les autoritats i els poderosos.
Comencem un curs i hi ha assumptes pendents, de manera que la tasca no pot ser una altra que posar-nos al solc per contribuir a fer que el crit dels damnificats siga escoltat, la fam d’innocents siga denunciada, les polítiques xenòfobes siguen emmudides i l’opció pels últims siga clara, ferma i viscuda a l’Església des del compromís per desenvolupar la catequesi, la formació i les celebracions des de la vida, allunyant-se de postures fetes, formals i atemporals.