Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
És un fet que al pas del temps, a les parròquies s’acumulen quantitat de papers, escrits, textos litúrgics, mantells, ornaments, calzes, diversos objectes litúrgics, culturals i cultuals. I tot açò, ¿està ressenyat en un inventari? ¿Hi ha cura de tot aquest patrimoni?
L’estructura eclesiàstica, tal com la tenim, facilita que tot eixe patrimoni puga desaparèixer, perquè tal com funciona el món eclesiàstic, el rector, pot fer i desfer, tenir consciència per la cura del patrimoni parroquial o desfer-se d’ell de diverses maneres: unes vegades cremant tot allò que considera fem, altra desfent-se de mobles perquè són vells i, encara que siguen de segles passats, no els veu cap valor o també, donant-lo a persones conegudes.
¿És ètic per part del rector d’una parròquia actuar així?
Segurament no és ètic, però la realitat mostra ser un fet perquè no hi ha clarament cap control d’un inventari.
En l’acte de traspàs d’una parròquia, perquè el rector és destituït per l’arquebisbe i és anomenat un altre rector, els consells parroquials i econòmics, tan apreciats i proposats per la jerarquia i el dret canònic, no són convocats. A l’acte de traspàs sols són convocats el rector destituït, el rector entrant, l’arxiprest i el Vicari episcopal de la zona. La parròquia no és present a través dels seus representants. El document de traspàs és signat pels quatre membres abans nomenats i descriu diferents aspectes de la parròquia: pastoral (grups, catequesi, misses, sagraments, devocions…) econòmic (comptes bancaris, balanç i existència en caixa, col·lectes imperades enviades) i arxiu (estat dels llibres sagramentals i si estan al dia, escriptures. El rector destituït, ha omplert tot el document, però en cap moment apareix ser contrastat amb el document signat quan es realitza la “presa de possessió”). No hi ha possibilitat de cap avaluació perquè no es té en compte allò que rebé, per a contrastar amb allò que deixa. I de tot açò, els consells parroquials ni se n’assebenten. No són requerits, ni consultats ni considerats.
S’entén, aleshores, que el “senyor rector” faça i desfaça, puga utilitzar el patrimoni parroquial com crega convenient, tenir cura d’ell i incrementar-lo o desfer-se d’ell segons el seu criteri. Cal dir que l’arquebisbat posa interès en què no es perda patrimoni a les parròquies, impedint vendes o compres, obres o reposicions, més enllà d’una quantitat; però el patrimoni que escapa a edificis o valors bancaris, està fora d’eixe control, com també l´ús que es fa del mateix patrimoni litúrgic.
Fa molts anys, la diòcesi patrocinà un informe sobre el patrimoni de totes les parròquies de la diòcesi (informe Galtieri), el qual en moltes parròquies, les més antigues, estava a l’arxiu. A dia d’avui no s´ha fet cap altre a eixa escala, més enllà del que d’alguna manera es fa quan el bisbe fa la visita pastoral (poden passar anys sense que es torne a realitzar) i mai contrastant-lo ni fent-li cap seguiment. És així com molts llibres de pietat devocional, missals, ornaments, calzes i altres objectes religiosos desapareixen. Per què no són els consells parroquials, representants de la comunitat parroquial, els vertaders custodis del patrimoni parroquial? Per què seguir la tradicional “presa de possessió” del rector?
Els rectors estan de pas i no són amos sinó servidors a disposició de la comunitat parroquial; per això, hauríem de canviar molts aspectes eclesiàstics, perquè, fins ara, la jurisdicció és atorgada al rector, el qual té signatura única als bancs, té la representació de la personalitat jurídica de la parròquia quedant fora els mateixos representants de la parròquia (els consells parroquials).
Els consells parroquials no tenen capacitat de decisió, el seu paper sols és assessorar el rector en aquells assumptes que ell demana opinió, però el rector és qui decideix.
Soc testimoni que no és fàcil canviar aquesta mentalitat, perquè, després de tants anys, la mateixa comunitat, en general, s’ha incapacitat per a decidir i la tendència és deixar-ho tot en mans del rector que és l’amo, qui té l’autoritat. La situació avui està enquistada i si el rector no s’esforça a canviar la mentalitat, el dret canònic continuarà donant possessió als rectors i deixant de considerar a la parròquia, a les persones que formen la comunitat parroquial i també seguirà la possibilitat de descuidar la cura del patrimoni parroquial.