XXVIIé Diumenge del Temps Ordinari. Honori Pasqual és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Una volta cada tres anys la litúrgia ens ofereix la lectura –primera lectura- del profeta Habacuc. És contemporani de Jeremies però s’ocupa de les dificultats que afligeixen la gent pietosa. Ben bé, podem dir que és un profeta per a temps d’hivern per la seua opció a favor de l’esperança. Va com anell al dit.
Nosaltres com Habacuc també podem fer-nos i fer preguntes a Déu:
En coses xicotetes: procurem ser responsables quan conduïm, però un dia de festa que hi ha menys policia, aparquem incorrectament i ens denuncien. Per què a un honrat ciutadà ens cacen enseguida i a altres infractors habituals no els passa res?
En coses que ja no són tan xicotetes: pague religiosament els impostos a Hisenda mentre que el meu veí augmenta il·legalment el seu compte i, a més a més, la declaració li surt negativa i es riu dels qui paguem. On està la justícia?
Les mares de molts països del Sud, especialment a Gaza, veuen com els seus fill moren de gana, mentre els nostres xiquets tiren el berenar al fem. On està la justícia al món?
Habacuc va viure fa 2.700 anys. Eren temps difícils. El poble patia injustícies a causa de la prepotència dels caldeus. La violència i les baralles dominaven per tot arreu. Habacuc es pregunta: Déu es preocupa de tot açò? Fins quan hem de suportar la injustícia? Quan va a intervindré finalment Déu? Fins quan cridaré Senyor fins que m’escoltes?
Quina és la resposta de Déu? “Escriu el que jo et revele, grava-ho sobre unes tauletes perquè es puga llegir sense entrebancs”. A través de la fe el creient descobreix que l’última paraula sobre el mal, la injustícia i la violència la té Déu. La fe i la paciència es posen a prova, però no quedaran decebudes. “El just viurà per la seua fe”.
Ben segur que podem dir-nos: altra volta el consol en l’altre món. L’Església s’ho arregla fàcilment tirant balons fora d’aquest món. Un recurs per eludir responsabilitats.
Però pensem-hi: Déu se serveix de les dones i homes. Ell ens necessita perquè la seua justícia s’estenga al món. En compte de queixar-nos de les injustícies, el que cal és actuar:
Si ajude un ancià a creuar el carrer en un pas de vianants, ajude per tal que prevalga la justícia de l’ancià a la prepotència dels conductors.
Si ajude un immigrant a omplir els seus papers, ajude a la victòria de la justícia a les formalitats de la burocràcia.
Si desmonte els meus prejudicis sobre grups marginals: aturats, drogoaddictes, gitanos, immigrants, persones amb una orientació sexual distinta a la majoritària, m’allibere dels meus prejudicis i soc més just amb eixos grups.
Si a la llei de la força opose la llei de la solidaritat, de l’empatia amb els exclosos i la fraternitat, contribuesc a fer un món més humà.
Totes dues coses són necessàries: la confinça radical en les promeses de Déu i l’actuació en tot allò que m’és possible. Sense oblidar que creure en Déu és, abans que altra cosa, confiar en l’amor que Ell ens té.