Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Per tot arreu de l’Església és un clam la manca de vocacions al sacerdoci. Pareix que als seminaris hi ha pocs seminaristes i moltes parròquies, sembla que no poden comptar amb un rector.
Aquesta situació mereix una reflexió profunda i sincera.
Si donem una ullada a la diòcesi de València, observem que hi ha al voltant de cent setanta-cinc preveres estrangers, procedents d’Àfrica i Llatinoamèrica ocupant-se de la cura pastoral a les parròquies de la diòcesi, encara que han vingut a estudiar, però l’arquebisbe, malgrat això, els encomana tasca pastoral a les parròquies buscant, així, suplir en part la manca de sacerdots diocesans.
La situació condueix a haver d’interrogar-nos si no hauríem de pensar en una reforma de l’estructura territorial parroquial que s’està mantenint.
La societat avui no es mou des de paràmetres territorials, màxim amb l’internet i la tecnologia digital. La localització territorial és canviada per la itinerància d’acord al descobriment de recursos. Els pobles van quedant buits i les migracions, aleshores, són habituals. Avui no és tan important el lloc, sinó les possibilitats de recursos i treball.
Pareix que ja no val aquella màxima d’un bisbe valencià que demanava un campanar on hi haguera una falla. Un temple a cada barri. La mobilitat de les persones i les condicions socials estan provocant grans concentracions en unes parts i forta despoblació en altres llocs. Ja no és aglutinador el campanar i haurem d’evangelitzar segons la mentalitat i els temps que corren. Significa, doncs, que hauríem de reestructurar, de cap a peus, el concepte de parròquia fins ara instal·lat.
Aquesta realitat també ens convoca a discernir el concepte vocacional, perquè pareix que encara és vigent allò que deia que sols una persona sap si la vocació al sacerdoci és vertadera quan l’imposa les mans el bisbe. No crec que puga sostenir-se aquesta mentalitat, perquè no seria massa important el mateix discerniment personal i deixaria per fet que la decisió del bisbe és l’acceptada per l’Esperit Sant.
L’Església com a institució manté unes estructures i en elles, efectivament, s’haurà de diferenciar la part jurídica (pròpia de la institució) de la vivencial i personal. Per això, podrem dir que vocacions a servir Déu des del ministeri sacerdotal hi ha, però potser no seran les vocacions que l’Església reconeix per no mostrar les condicions que l’institució busca.
L’Església manté el seu propi criteri de selecció de personal i possiblement no estiga massa d’acord amb la mentalitat que hui reclama i viu la societat.
En la selecció que manté l’Església per a l’accés al ministeri sacerdotal més de la meitat de la població queda descartada i marginada pel fet de ser dones. La dona està marginada per al ministeri sacerdotal i encara que se senta cridada per Déu, la institució eclesiàstica no l’admet. Però tampoc tots els hòmens, perquè els casats tampoc són admesos ni tampoc tots els qui formen part del col·lectiu LGTBI. Queden amb possibilitat, els hòmens cèlibes.
Pel camí s’han anat deixant perdre moltes persones vocacionals, però que no entren dintre les condicions que l’Església posa per a tal fi. Ja situats en hòmens cèlibes caldrà superar altres variants com poden ser ideològiques, familiars i socials.
Igualment, hauríem de revisar la missió sacerdotal a hores d’ara en una societat inquieta, oberta al món i receptora de molts continguts, la qual ja no es conforma en un aspecte religiós i litúrgic sinó que busca i espera respostes i llums a les seues inquietuds i problemàtiques. Açò requereix una formació sòlida i exigent als seminaris per poder tenir una paraula fonamentada i encertada. El sacerdot de portes a dins no val per a aquesta societat, perquè hui s’haurà de guanyar el crèdit i l’interés per a ser escoltat.
Hi ha una cerca d’espiritualitat no precisament religiosa ni de culte sinó d’interior, que ajude al discerniment. I també de revisió per part de l’Església encaminada a incorporar a tantes persones descartades mirant els signes dels temps i la idiosincràsia del poble de Déu a servir.