XXIXé Diumenge del Temps Ordinari. Jornada per l´Evangelització dels pobles. Joan Sifre és membre del Grup Cristià del Dissabte.
El calendari litúrgic, en aquest període, ens proposa unes lectures que parlen de la misericòrdia de Déu i de la importància de la pregària insistent. Aquest missatge reforça la nostra fe i esperança tan necessàries en aquests temps d’esdeveniments terribles, de canvis culturals i ètics que demanen un discerniment a la llum de l’Evangeli, guiats per l’Esperit de Jesús.
Cal resistir a la violència amb la seguretat que Déu actua; pot ser que es retarde però “els justos per la fe viuran”. Si fa dos setmanes els deixebles demanaven “augmenta’ns la fe”, Lluc en l’Evangeli d’avui, en continuïtat, afirma que Déu fa justícia als seus elegits que clamen i mantenen una actitud de pregària sense defallir. Així Déu està amb el seu poble que lluita i resisteix, mantenint una actitud de pregària i confiança. Ho sap molt bé la vídua de la paràbola que presenta Jesús com un exemple de persona necessitada, però orant i lluitadora en resistir la indiferència d’un jutge indigne. Aquesta és la convicció de l’apòstol Pau que, ja empresonat, reclama als que són testimonis fidelitat al do de Déu que no ens ha donat un esperit de covardia sinó de fortalesa i d’amor. El fonament és Crist Jesús. El seu Esperit ens fa tindre confiança en ell.
Però no és gens fàcil, ni còmode aquest camí. Els mateixos deixebles se sentien abatuts caminant: tant anant cap a Jerusalem, com tornant decebuts d’allà. També nosaltres tenim molts motius per a demanar fe i esperança. L’oració és el punt d’encontre amb la misericòrdia de Déu. Se’ns hi obre la possibilitat del re-encontre amb el ressuscitat, de re-conèixer-lo i re-cordar-lo. Alliçonats per Jesús i en comunió amb ell és possible refer el camí joiosos amb nova fe i esperança.
L’encontre amb l’ajusticiat-ressuscitat és la clau per a esdevenir evangelitzadors i evangelitzadores, per a actualitzar el missatge en cada nova circumstància. Això permet al cristianisme ser catòlic i universal sense deixar d’estar inculturalitzat en les diferents cultures dels pobles.
Avui és la Jornada per l’evangelització dels pobles. Que no pot ser de cap manera una jornada que comporte menyspreu per a altres cultures o una visió en certa forma “colonial”. Ans al contrari, ha de ser d’afirmació d’una Església servidora. Deia el papa Francesc que la fe naix d’escoltar i es reforça amb l’anunci…i citava S. Francesc qui deia: “Prediquem l’Evangeli i si fora necessari també amb les paraules”.
Una Església missionera ho és pel seu testimoni, per la seua empatia, proximitat i respecte. L’Evangelització es fa amb la vida, amb la predicació i això requereix la pregària insistent per a obrir-se a l’Esperit que és qui ens farà capaços de viure i testimoniar la nostra fe. La joia de l’Evangeli que omple la vida és una joia missionera, que fa que l’Església tinga les portes obertes a totes les persones, però especialment als destinataris privilegiats de l’Evangeli.
Lluny de qualsevol proselitisme, l’autèntic testimoni cristià és el de vides entregades a la justícia, en totes les seues dimensions, al diàleg intercultural, a la relació amb el Déu de Jesús en l’oració i l’alliberament dels oprimits.
Necessitem pregar per reforçar la nostra fe, per viure l’esperança, per resistir el mal i comunicar el goig en la missió cap a les perifèries existencials.
Avui el mal està present de forma aclaparadora en els genocidis, les guerres, la violència, la persistència de les desigualtats, les manipulacions de la veritat…però també Déu està present en “forma d’esperança”, de denúncia i solidaritat… Coneixent les nostres covardies i errades, refarem el camí cap a la terra promesa, sense mals.. solidaris amb els que pateixen; intuint i reforçant el seu anhel d’esperança.