Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
El 10 d’octubre se celebrava el dia de la salut mental. Al respecte llegia un article de Lluís Serra Llansana en www.catalunyareligió.org que em motivà escriure aquestes lletres al respecte.
Al món, una de cada huit persones sofreixen algun tipus d’alteració mental, xifra major que el càncer i les malalties cardiovasculars. Si mirem a Espanya el 34% de la població sofreix d’alteració mental, essent els jóvens el sector més vulnerable.
Requereix un toc d’atenció perquè el 50% de les persones que sofreixen alguna alteració mental compten amb ella des d’abans dels catorze anys i el 75% des d’abans dels divuit anys. Però el més alarmant està en comprovar que entre el 35% i el 50% de les persones que sofreixen aquests trastorns no són tractades o reben un tractament equivocat. (Dades oferides per la Confederación SALUD MENTAL España i per l´Organització Mundial de la Salut).
Els factors que poden influir a l’adquisició de les diverses alteracions mentals són diversos. Uns escapen a les nostres possibilitats d’advertir-los (parlem de factors biològics) però altres factors estan al nostre abast tractar de prevenir-los (parlem d’experiències vitals, factors socials i ambientals i consum de substàncies tòxiques).
Vivim molt de pressa, no hi ha temps per a la contemplació, l’estrés és constant i la lluita per no sofrir aïllament social, discriminació i falta de recolzament ens desgasta i ens preocupa, i molt.
Els factors socials i ambientals que hem descrit, comporten una situació molt concreta en la vida de les persones i és l’abocament a la soledat.
Sabem que a la societat actual són moltes les persones que viuen a soles (estem parlant d’un 11% de la població) unes vegades per decisió personal i altres de manera forçada per no trobar recolzament ni formar part de la xarxa de comunicació social. I ací voldria detenir-me per reflexionar una mica sobre la situació de soledat.
No és la soledat física, voluntària o forçada, la causa primera de les alteracions mentals sinó la condició personal, la situació anímica que viu en un momento determinat la persona.
La soledat malaltissa és aquella que no et deixa sentir-te acompanyada per tu mateix. No ens equivoquem, podem estar sols, però no ser sols. Podem no estar gaudint de la presència física d’altra persona, però sentir-nos acompanyades, perquè els sentiments, l’afecte i l’estima ocupa la nostra ment i dona sentit al nostre viure. Més enllà de l’espai físic, a l’ésser humà li dona sentit l’estar ocupat per altres persones, per la persona estimada. Ahí radica la soledat existencial, factor decisiu per a les alteracions mentals.
El problema greu per a totes les persones és haver perdut el sentiment i l’afecte, haver perdut el sentit de viure, perquè el buit ja no és l´absència física sinó l´absència existencial. Ahí radica el gran perill que emana de l’estil de vida adquirit per la societat assentat en l’individualisme i l’evasió.
El ritme de vida és massa accelerat, impersonal i distant. No importa l’estima sinó tenir i viajar; no interessen les relacions afectives sinó la conveniència i s’imposa allò d’usar i tirar i no deixem temps per a recapitular. Mostra d’açò que dic pot ser veure com es programen els viatges: no parar, si en una setmana es poden visitar cinc països que no en siguen tres, perquè importa dir que hem estat ahí, no interessa interioritzar la vida d’ahí. Si parlem d’eixir a divertir-nos, es va a llocs amb molt de soroll on la comunicació és dificultosa i nul·la si hi apareix l’alcohol. Físicament estem ahí, però no som ahí, perquè el nostre jo ha quedat anul·lat.
Hauríem de repensar el nostre mode de vida, perquè a tots els nivells i en tots els grups de la societat, ha entrat la soledat malaltissa, i, potser, no escape cap estament. Podem mirar la vida a l’Església, la sensació d’aïllament tant en preveres com en seglars, però també podem descobrir eixa situació al col·lectiu de la salut i de l’educació.
I el remei no és crear grans concentracions o viure en grans ciutats, no és acudir a celebracions multitudinàries; passa, com diu Lluís Serra per “repensar la realitat, afrontar els conflictes i obrir camins de transformació. En lloc de resignar-se a la soledat o al disgust, es tracta d’entrenar la ment i el cor, cultivar una atenció conscient i una compassió activa”.
Segurament haurem de reconduir el sentit de progrés i donar-li a l’ésser humà ferramentes per a desenvolupar els sentiments i poder viure l’afecte sense pors ni perills a ser destruït o burlat.
Són moltes les persones que sofreixen alteracions mentals. ¿No és prou motiu aquest per preocupar-nos i preguntar-nos què no estem fent bé?