Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Tot ésser humà anhela ser lliure, així ho cantava Xesco Boix: “Vull ser lliure, ara mateix… i abans de ser un esclau enterreu-me sota el fang i deixeu-me viure en pau i llibertat”. Però des del primer instant de la nostra existència ja pareix que se’ns posa una etiqueta damunt, com si fos part de la nostra genètica, convertint la vida, com cantava Raimon en una trama d’obstacles alienes a u mateix: “La vida ens dona penes i nàixer és un gran plor. La vida pot ser eixe plor”.
L’estigmatització col·locada sobre qualsevol ésser humà mostra la deriva positiva o negativa de la nostra vida, sense cap intervenció personal; per això el refranyer dirà: “Cria fama i gitat a dormir”.
Hi ha etiqueta que a les persones els plou sense més alternativa, són pràcticament innates, adherides per la família d’on vens, pel territori on es naix o per la situació social, política i econòmica de l’entorn familiar i serà un condicionament des de l’inici de viure. I essent cert que cada persona també podrà anar llaurant-se un nom, l’etiqueta atorgada a cadascú marca el possible desenvolupament de cada persona perquè obri o tanca oportunitats, facilita ser escoltat o suposa moltes dificultats per a ser considerat persona creïble, de forma que serà condicionament per al creixement personal.
I si a l’origen de l’existència l’ésser humà carrega amb una etiqueta, després seran les institucions i les diferents organitzacions socials qui aniran sobrecarregant-nos, fins al punt, que l’ésser humà abans d’obrir la boca ja estarà fitxat, ja serà tractat amb uns condicionants posats a les seues espatles.
No és fàcil desbellugar-se de tantes etiquetes perquè estan tan arrelades a la condició humana que suposa un gran esforç no sempre fructífer.
Són connotacions que s’imposen a les persones quedant aquestes sotmeses i marcades, encara que no siguen justes ni motivades per la situació actual de la persona, però que a la persona se la fa carregar i suportar, aguantar i assumir com a distintiu propi.
Quina crueltat i quanta insensibilitat!
Quan corre la llufa no hi ha remissió ni possibilitat de revisió, no hi ha espai per a ser lliure. No es permet començar de nou ni construir-se. El passat posat sobre les espatles és sempre present encara que es vulga canviar i avançar.
Els primers cristians, de forma voluntària, acceptaven un distintiu que s’imposaven i el duien com a signe de penitència i posteriorment, als monestirs s’acceptava, significant-se visiblement en eixe tipus d’escapulari incorporat al seu hàbit. Fou a la Inquisició quan passà a ser obligat dur-lo de forma visible com a senyal de ser condemnat, com a marca pública de la culpa. Però allò, lluny de ser suprimit, s’ha transformat en una cosa més sibil·lina i ja no mostrada en un objecte sinó en una fama o descrèdit atribuït a una persona sense consideració ni mirament, sense importar la extorsió realitzada sobre la persona, fins a desfigurar-la en el personatge creat.
Unes vegades la llufa enalteix a la persona i altres la soterra, però ambdos variants opaquen la persona i creen un personatge que no permet que siga la persona qui siga considerada.
I amb aquesta realitat, ¿com parlar de conversió, perdó, llibertat i dignitat? On queda allò que totes les persones som iguals davant possibles judicis? On queda la igualtat d’oportunitats? Pareix que l’ombra dels arxius és llarga i els antecedents no tenen redempció.
Una societat on els arxius guarden etiquetes que són servides sobre les espatles de les persones, no admet canvi ni redempció.
És curiós que les autoritats (directors, bisbes, empresaris…) sense haver parlat mai amb una persona, tinguen una opinió feta sobre el pensar, caràcter, modes de ser i fiabilitat sobre ella. Significa que les etiquetes corren i cobren argument fonamental per al tracte i consideració sobre les persones.
Hauríem d’escoltar, tractar i acompanyar-nos abans de prendre decisions sobre les persones, permetent i acceptant que puguem evolucionar i, per això, procurant tractar-nos i valorar-nos del moment present on som i no des de l’ahir. Ajudem-nos a no viure de la fama o del descrèdit sinó des de la persona que es mostra i vol ser hui lluny del personatge creat.