Diumenge XXXIIé del Temps Ordinari. Dedicació de la Basílica del Laterà. Javier Almela és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Totes les religions antigues fan ofrenes i sacrificis, siga en un temple, sobre un munt de pedres o en qualsevol altre lloc adient.
Això requereix tindre a l’abast quelcom que oferir (fruites, coloms, vedells, moltons, etc.) per tal de complir allò que prescriu la llei o el costum de cada poble. Si el fidel no en té, haurà de comprar-ho pagant en la moneda del país en les taules dels canvistes. Aleshores, quina cosa més lògica que situar totes eixes paradetes a prop del lloc on s’ha de fer l’ofrena?
També Maria i Josep, en presentar Jesús en el temple, hi oferiren un parell de tórtores o dos colomins. Venint a peu amb el xiquet, segurament que no les carregaven des de Natzaret i haurien de comprar-les en el temple.
Per tant, la indignació de Jesús davant del comerç en les proximitats del temple ha de tenir origen en una causa més fonda que el soroll, negoci i tràfec que comporta la legítima i necessària activitat comercial. De fet, els jueus que l’interpel·len no pregunten per què ho ha fet sinó quina autoritat té ell per modificar una prescripció de la llei. La seua resposta és enigmàtica: destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies.
L’Evangeli diu que només quan Jesús ressuscità d’entre els morts entengueren els deixebles que ell es referia al seu cos. És a dir, que la persona de Jesús havia pres el lloc del santuari. Per tant, tota la complicació requerida per donar culte a Déu és borumballa. El temple ja no és necessari perquè el vertader culte s’ha de fer en Esperit i en veritat, com dirà poc després a la samaritana.
Així, doncs, Jesús ens adverteix que el culte al Déu Pare de tots no és el d’una religió més i que no hem de tindre por a l’hora d’abandonar tradicions arrelades en la prehistòria de la humanitat.
Ja Miquees, huit segles abans, quan existia encara el primer temple, havia proclamat:
“Amb quina ofrena”, es diuen, “em presentaré al Senyor, com adoraré el Déu excels? Em presentaré davant d’ell amb holocaustos, li sacrificaré vedells d’un any?” […] El Senyor respon: Ja t’han ensenyat, home, què és bo, què espera de tu el Senyor: practica la justícia, estima la bondat, comporta’t humilment amb el teu Déu.
La veu del profeta no va ser escoltada. Els israelites tornaren a alçar el temple destruït per Nabucodonosor: els era imprescindible per seguir en la seua.
També l’Església té el perill de seguir en la seua. És inquietant observar un reviscolament de formes i ritus que recorden o evoquen el antics sacrificis (encara que sense sang) per obligar Déu a escoltar-nos. En moltes parts del món la religió és hui un negoci ben sucós pels qui saben organitzar-lo.
No és qüestió de situar les parades i les taules dels canvistes un poc més lluny, on no s’hi vegen o no facen nosa. És qüestió de comprendre de veres el trencament que l’encarnació del Fill de Déu opera en el costum antiquíssim de donar culte als déus.
L’apòstol Pau ho va comprendre perfectament quan escrigué als Corintis: No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres?[…] El temple de Déu és sagrat i aquest temple sou vosaltres.
En eixe temple –que som cascú de nosaltres per la incorporació a la persona de Crist per la fe i el baptisme– és on hem d’oferir els sacrificis que Déu vol, que són les nostres obres de justícia, amor i pau.
(De pas: si no calen temples, tampoc en calen sacerdots. Convindria que l’Església anomenara d’una altra manera a qui presidisca l’Eucaristia.)