Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
L’OMS defineix la salut mental “com un estat de complet benestar físic, mental i social i no sols l’absència d’afeccions o malalties”.
El complet benestar requereix de cadascú de nosaltres un òptim esforç a tenir cura d’ell i per aconseguir-lo haurem d’estar atents als diversos condicionaments que se’ns presenten dia a dia.
Tenir salut mental significa, doncs, estar en un estat de benestar on l’ésser humà és conscient de les seues pròpies capacitats, poder afrontar les tensions que s’esdevenen del moment, poder treballar de forma productiva i fructífera i posseir la capacitat per a realitzar una contribució a la comunitat.
El moment actual, aleshores, no és el més propici per a una bona salut mental perquè les exigències socials, ambientals, polítiques i ideològiques requereixen de l’ésser humà respostes urgents i, a més, condicionades a les expectatives que s’esperen d’ell. Aquesta situació sotmet a tothom a estrès, ansietat, tensions, preocupacions i esgotament que provoquen alteració de la son, pensaments recurrents, sentiments d’impotència i desesperació. Però respecte als preveres, a més, hem d’afegir haver de suportar la idealització de la figura sacerdotal, fins a esperar que actue com un “Superman”, de conseqüències nefastes.
Últimament, és coneguda la creixent preocupació per la salut mental dels preveres, als quals caldria ajudar a trencar estigmes, fomentar l’acompanyament com a persona i brindar-li esperança i ajuda. Recorde que des del gabinet psicotècnic que funcionava a la diòcesi de València, fèiem vore a l’arquebisbe que abans que sacerdots són éssers humanes i que cal mirar la persona per sobretot, aspecte no sempre massa present.
Temps enrere, el papa Francesc mostrà, de manera especial, una preocupació per la formació als seminaris d’Espanya (dit de passada, dels més conservadors d’Europa on una quarta part dels seminaristes pertanyen als Kikos i a l’Opus), enviant-los visitadors i proposant uns requisits de canvi de model de formació.
A dia d’avui, és un fet que els bisbes espanyols no acaben de posar-se d’acord a l’hora de modificar aquesta formació, perquè encara alguns d’ells continuen fomentant la uniformitat, la separació del clergat de la resta de la societat i un cert aire de “guetització” als seus seminaris.
El prevere ha d’estar format i preparat per acompanyar i compartir vida amb una comunitat parroquial a la qual, en la majoria dels casos, haurà d’ajudar a deixar de considerar la parròquia com la paradeta de sagraments i dispensari religiós i passar a ser la comú-unió de persones congregades per a compartir vida, anhels i esperances, on el prevere és un membre de la comunitat i no el “factòtum” que absorbeix tota l’autoritat i tot el poder.
La cura de la salut mental del prevere arrela en la formació al seminari i en el tipus de sacerdot que es vol formar. El model, fins ara, és d’una formació on el sacerdot és preparat per a exercir poder i, per designi diví, ser el cap i senyor de la parròquia. Aquesta situació posarà en risc la salut del prevere perquè psicològicament viurà la predisposició a amagar la seua vulnerabilitat i la seua persona opacada per la imatge sacerdotal que ha de representar tal com la idealització atorgada, home sense debilitats, home a qui els problemes no li afecten. Aquesta predisposició el conduirà a no buscar ajuda per a no ser descobert en les seues debilitats, pors, dubtes i limitacions, sobretot, davant de la jerarquia i del cercle clerical, abocat al “burnout” (síndrome de desgast professional).
El “burnout” és molt freqüent al món laboral, però a l’Església és difícil d’acceptar perquè s’accentua la part espiritual i es descuida la part humana. Encara que la vida del prevere moltes vegades desemboca en un actuar professionalment, no es vol admetre eixa realitat evident en molts casos.
El prevere, aleshores, no sol buscar remei, procura negar-se e ell mateix el seu esgotament i cansament mental, procurarà mostrar aparença d’estar fort i negarà tot aïllament i soledat existencial encara que estiga rodejat de persones.
Hauríem d’analitzar la situació dels preveres d’una manera profunda perquè el desequilibri emocional i mental estarà servit si a més de la fe i la pregària, aspectes fonamentals, no acceptem que allò no reemplaça la necessitat d’ajuda mèdica i psicològica.
Mirem quins preveres requereix la societat del moment i facilitem que siguen persones de carn i ossos, que volen viure el servei a l’Evangeli, però amb les seues debilitats, capacitats i limitacions sense pressions ni condicionaments afegits i externs a l’Evangeli.